diumenge, 17 de març del 2024

El barquero

Un joven erudito, engreído y muy orgulloso de sí mismo por los conocimientos de los que gozaba, hubo de coger una barca para cruzar un caudaloso río. 

Silente y sumiso, el barquero, un hombre de avanzada edad, comenzó a remar con diligencia. De súbito, una bandada de aves surcó el cielo azulado y el joven, dirigiéndose al barquero, le preguntó:

— Buen hombre, ¿has estudiado la vida de las aves?

— No, señor —repuso el barquero.

—Vaya, amigo —dijo el petulante joven— entonces has perdido una cuarta parte de tu vida. 

La barca se deslizaba por las aguas del río cuando, de pronto, aparecieron unas plantas exóticas flotando en su superficie, y el joven le preguntó al barquero:

— ¿Sabes botánica? ¿Has estudiado la vida de las plantas?

—No, en absoluto, señor.

—Pues has perdido la mitad de tu vida. 

Pasado un tiempo, preguntó el joven:

— Barquero, llevas muchos años deslizándote con tu barca sobre las aguas de este río, ¿has estudiado algo sobre la naturaleza del agua?

—No señor, nada —repuso el barquero.

— ¡Oh, barquero! Sin duda has perdido las tres cuartas partes de tu vida.

Cuando la barca estaba en medio del caudaloso río, comenzó a hacer agua. No había manera de evitarlo y la barca se iba llenando cada vez de más agua y comenzaba a hundirse. Entonces fue el barquero el que preguntó al joven:

—Señor, ¿sabes nadar?

—No —repuso el joven.

—Pues me temo, señor, que has perdido toda tu vida.


Versión de Ramiro Calle

Los mejores cuentos de la India

Editorial Librería Argentina (2015)



     Allepey                                                   © Albert


dijous, 29 de febrer del 2024

La gravedad

El físico, amante del sentido metafísico de la existencia, y además, un iluminado, me explicó confidente: hay dos clases de gravedad: una, la de la piedra al caer, víctima de su destino corpóreo; otra, la del ave, que al advertir la pesadez del cuerpo, renueva el vuelo. Y concluye; sólo muere la piedra.

Rafael Pérez Estrada


Mascarell                                              © Carme
                      


dimarts, 16 de gener del 2024

Pedres al vent

 

Un és d'on neix, però també de tots els llocs que estima.

L'ùnica pàtria és la vida.

Ponç Pons


Asseguda sobre les pedres del temps

somnies

navegues per un mar inclement

que voldries

et portés aquí, en aquest moment

que et veiem tangible i transparent,

descansant després d’un llarg viatge.


En aquesta nau vam entrar un dia

innocents, ignorants que profanàvem

el lloc on la mort bastia gelosies

i vam pujar a dalt a prop del mar

on el cel i l’aigua es confonien.


Jugàvem, érem feliços, durava el dia.


Ara aquesta llum ens porta a tu de nou

davant aquestes pedres lluents de foc

on mires d’abraçar-te, arraulir-te, protegir-te.


No tinguis por, filla, estem amb tu bastint-te

pedra a pedra aquesta paret d’amor

on viatgem junts, com en aquell temps llavors,

ara és el cel la mar i la nau sa nostra vida. 


Albert Bellmunt


Carme
Sa Naveta                                           © Carme
                                                                            




dissabte, 6 de gener del 2024

Un far de felicitat


 “M’agrada dormir amb tu”, m’has dit aquesta nit: paraules en un somni o el somni de les paraules? No, era al mig de la nit i jo dormia i tu vetllaves el meu somni. Desperta, lúcida, il·luminada d’amor has pronunciat aquestes cinc paraules, com una melodia pura i transparent que ha dringat el meu cor en la foscor de la nit. Far de felicitat al mig de l’univers o estrelles fulgents com cinc rius amarant vida, les teves paraules: “M’agrada dormir amb tu”.