dimarts, 17 de desembre del 2019

En record de fra Josep Massana

Aquest dimecres 4 de desembre ha mort a Barcelona fra Josep Massana i Julià.

Ell ens va acompanyar durant molts anys als Caputxins de Sarrià, sempre amb paciència, benevolència, amor, dedicació, compromís i una mirada sempre oberta, lliure i feliç.

Recordo el dia que el vaig visitar als Caputxins, havia passat força temps des que l'Alèxia ens havia deixat. Li vaig portar unes fotos de l'Alèxia i d'ell, del dia de la comunió, i algun altre de la nostra filla. Vaig parlar-li del meu desconcert, del nostre desemparament per la pèrdua de la filla, del no-sentit que significava tot allò.

Recordo la seva sorpresa i emoció en veure'm, vaig anar també per agrair-li tot el que havia fet per la família, també els seus anys de mestratge i dedicació a la infantesa a través de la catequesi (més enllà de les meves creences -o no creences-), i en especial també, per la cerimònia de comiat per la defunció de l'Alèxia. Aquell dia ell va plorar amb nosaltres, molt, li va costar parlar i conduir l'acte, en enfront de tant de dolor i de tristesa, ell, que l'havia acompanyat tan sols feia 3 anys el dia de la seva primera comunió.

Recordo que fra Massana em va escoltar pacientment aquella tarda, em va acompanyar, em va entendre. Va mesurar molt les paraules, no recordo que em volgués reconfortar amb les típiques frases sobre la vida, la mort, la resurrecció, Déu, el consol, etc, no: no hi havia lloc per això. Només vaig sentir comprensió i generositat. També un cert neguit seu per no saber, en certa manera, què dir quan les paraules no consolen i la fe potser trontolla per instants.

L'Alèxia tenia 10 anys, confiança plena en la vida i una bondat i innocència infinites. Aquell dia va llegir aquestes paraules, que ara vull compartir aquí com un petit homenatge al pare Massana, que estic segur que la segueix escoltant i acollint serenament als seus braços, com el dia de la seva Primera Comunió:

Preguem perquè ens entenguem els uns als altres. Per tenir paciència en els mals moments, per acceptar les diferents maneres de pensar i si algú ens demana perdó no negar-li. Per saber compartir junts els millors moments.



EPD
Barcelona 20.11.2008, Barcelona 04.12.2019


dilluns, 25 de novembre del 2019

Carta a Li Po


Escribir un poema
que nada signifique.
Salir a la terraza,
respirar en la noche,
no esperar que alguien vuelva,
no desear ya nada.
Abrir sólo las manos
y que de entre los dedos
alcen el vuelo, mudas, 
asombradas palabras.

© José Corredor-Matheos
Carta a Li Po (1969-1975)
Tusquets Editores



dimecres, 20 de novembre del 2019

Amigues, escola, vida


Alèxia: els amics i l'escola van ser la teva segona llar. 

Vas donar-te en l'amistat, la música, l'amor i la saviesa, et recordem sempre feliç. 

Ens ajudes a sentir allò que tant vas estimar: la vida.

Carme i Albert





dissabte, 26 d’octubre del 2019

El jardín en la isla


El jardín en la isla:
aquí las rosas
no florecen: llamean.
Sostienen como nubes entre el verdor
la materia del aire.

¿Qué hemos hecho
para ser dignos de esta gloria?

Mañana
ya no habrá rosas
pero la mirada
conservará su incendio.

© José Emilio Pacheco
Ed. Visor (2011)


                                                           © Carme



dissabte, 12 d’octubre del 2019

Como al agua


Agua que sale
a borbotones, alegre de poder
ser ella, poder ser agua. 
Agua...y nada más.
                                Alèxia, Poema del agua (2008)

Como el agua
que limpia se detiene en esas balsas
formadas por las hojas cuando obstruyen
el frágil discurrir de la corriente.

Como el agua,
que pasa y que no vuelve sobre un cauce
de arenas y guijarros.

Como el agua,
que, toda claridad, es espejismo
que revela cercano lo distante.

Como el agua,
que la mano atraviesa confiada
y nunca, sin embargo, toca fondo.

Como el agua, metáfora y verdad.

Sí, como el agua.

© Álvaro Valverde
A modo de poética
El cuarto del siroco
Editorial Tusquets, 2018


                              Mar de tarda (Son Xoriguer)

dissabte, 28 de setembre del 2019

Missatge


Cada quan vindreu?
escribiste
un canto de amor
desesperado
en un pañuelo blanco 
rasgado
de esperanzas

ayudada por el aire
de las máquinas
tu mano hablaba
lo que el aire no podía
transcribir 
en las palabras:

amor, amor que quería
seguir siendo ancla
en aquel mar varado
de lluvia
y marejadas.

Ahora, entre los hilos
rasgados del papel
apenas se vislumbra
la tinta, hendidas
en las fibras
pero muy firmes
tus palabras:

cada quan vindreu?
dijiste

Vindrem sempre
amor
cada vespre
i cada albada
no deixarem 
que el silenci 
esborri les paraules:

perquè mai 
no ens anàrem
amor
perquè navegues
sempre
en la nostra barca

al cel alçada
sempre
la teva vela
blanca

tu el riu
i nosaltres l’aigua,

nosaltres el vent
i tu les ales.

Barcelona, 28 de setembre 2019

Cala Es Pous (Menorca)



diumenge, 18 d’agost del 2019

Ahora mismo


A veces me sorprendes en la noche
por los largos pasillos de mi casa.
Me sobrecoge tu presencia. Llegas
sin que puedan oirse tus pisadas.

Calladamente pasas por mi lado.
Es inútil entonces detenerte.
Porque ya estás muy lejos. Porque cruzas
muy por dentro de mí, sin que yo lo sepa.

A veces, solo, con los ojos vueltos
hacia la soledad de mi memoria,
te oigo rondar muy cerca de mi casa.

Tu voz es sólo viento entre los árboles.
Abro la puerta: silenciosamente,
atravieso el jardín hacia tu encuentro.

© José Corredor Mateos, 2011 
Ahora mismo (1956-1960)
Ed. Tusquets, Poesía reunida (1951-2011)


Matí d'agost a Ca n'Alèxia

dilluns, 24 de juny del 2019

Nana con fondo marino para acunar a una sirena niña


De un precioso libro llamado ‘El Gran libro de la Nanas’, prologado por Carme Riera (El Aleph editores, 2009), transcribo esta preciosa canción de cuna de Joaquín Buxó Montesinos. 

Es una canción especial, porque las canciones de cuna habitualmente están dedicadas a un niño, posiblemente se trate de un tema del masculino genérico, pero en cualquier caso existen relativamente pocas nanas dedicadas a una niña en la literatura española.

Es un texto especial porque, al margen de su extraordinaria musicalidad, marina magistralmente el universo onírico del mar y el movimiento de las olas, con la sacralidad de la dulce infante durmiente, en cuyo nido, zurzido por una amalgama de arena, nácar y algas, reposa el cuerpo en sueño de la niña, acariciada dulcemente por el murmullo del agua. 

En este universo atemporal la niña duerme, pero también descansa, elegida o engendrada por la belleza del lugar, para un destino especial, quizás efímero (espuma y canto) pero también trascendente (el vuelo de un mito) y no exento de dolor (sal y llanto).

Muchas veces pienso que nuestra hija Alèxia vive un sueño largo y profundo, de donde ella espera despertar un día y reencontrarnos, como sucede a veces en estas pesadillas de donde volvemos de pronto al mundo real y toda la angustia y el dolor han sido sólo un sueño.

Otras veces pienso lo contrario, que ella está feliz en su sueño de sirenita asomada al mar, navegando entre las olas en su infancia feliz e inagotable, y que la incierta aurora, que debería una día devolverle a la vida, sería una luz tan fuerte y avasalladora, que le cegaría para siempre de su sueño núbil y ligero de infante dichosa.

Porque en la canción de cuna, finalmente, el sueño se transmuta en mito, y no se distingue el dormir del descansar: el universo mismo velará el infante. 

Y es aquí donde creo que quizás vive nuestra hija, eternamente:

Vele la estrella,
peces, coral y conchas
cuidad de ella;
                        cuidad de ella. 


NANA CON FONDO MARINO PARA ACUNAR A UNA SIRENA NIÑA.

El vaivén de las olas
mece la cuna
donde duerme una niña
de plata y luna;
de una sirena
como ninguna hermosa,
blanca y morena.

Algas, arena y nácar
tejen el nido
donde reposa un sueño
recién nacido.
Sobre su frente
se hace beso el susurro
de la corriente.

La esencia de los mares
enamorada
prendió el azur más puro
de su mirada.
Cierra los ojos,
sirenita, que muere
a luz de enojos.

Reina del agua, duerme,
te dio la vida
el amor de las islas;
fuiste elegida
(espuma y canto)
para el vuelo de un mito
de sal y llanto.

Pero aún nada sabes,
descansa ahora,
que no alcance tus ojos
la incierta aurora.
Vele la estrella,
peces, coral y conchas
cuidad de ella;
                        cuidad de ella.

Joaquín Buxó Montesinos
Mi voz sobre tus párpados (1968)


Asomada al mar (Laura Benítez, 2010)


divendres, 24 de maig del 2019

Puede ser


...Alèxia, que toda tu risa le gane ese pulso al dolor...

Algo puede mejorar, 
algo que pueda encontrar 
algo que me de ese aliento 
que me ayude a imaginar 
y yo lo quiero lograr, 
ya no quiero recordar, 
y darle tiempo a este momento 
que me ayude a superar 
que me dé tu sentimiento.

...cantaves i cantaves sense temps en el teu concert imaginari, on tu eres la reina...vas tancar els ulls i la teva veu va ser presència total i riu de vida... 

Puede ser que la vida me guíe hasta el sol 
puede ser que el mal domine tus horas o
que toda tu risa le gane ese pulso al dolor,
al dolor...al dolor...

La cambra fosca es feia llum amb el teu cant, no hi havia passat ni futur, només la teva veu, que ara sento dins meu i que em fa vibrar de força i de llum, d'enyor i d'esperança...

Algo puede mejorar, 
algo que pueda encontrar 
que me ayude a imaginar
Y yo lo quiero lograr...

T'estimo, filla, i canto amb tu infinitament aquest Puede Ser que la vida ens va regalar, aquesta finestra que vam obrir un dia, quan ens vam poder conèixer i compartir, durant un temps feliç, un petit bocí d'eternitat...


dimarts, 21 de maig del 2019

Ballarina


De sobte, Ella emmudí.
I tota l’habitació s’encongí, amb Ella.

Encerclà la nit i s’empassà una papallona fosca.
Els dits somreien en acostar-se.

Hi ha qui fou pres de l’instant abans,
que només Ella sent; pregonava l’hivern
quan les fulles encara ombrejaven els arbres.

Des de les amples espatlles he tremolat
i els nostres noms s’han envellit, abreujats
damunt el silenci d’un sol prec.
Oh ballarina! Oh tu, la gran encantada!
El teu ball era poderós, com creixen alguns arbres,
dues ramades de flors t’enlairaven les mans
i s’estenien les ombres d’aquells petits salts
com una caiguda vora una caiguda d’hores
que morir no saben.

T’estenies com el relleu atzarós d’allò destruït.
A vegades no te n’adones, que feies créixer
cues de peix com el conjur idíl·lic del cel.

Tanmateix, demano: no em feu viure.
No em feu viure que li han pres el ball,
que he perdut aquell ball seu que
tant m’agradava tindre.


© Mar Schoenenberger
L’hivern dels cecs
Part II: Reclam a la fosca (2005-2010)






dissabte, 11 de maig del 2019

Llibre d'absències


Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

Miquel Martí i Pol
Llibre d’absències
1985

Roses                                 © Carme


diumenge, 14 d’abril del 2019

Meditación


                                        El budismo, así, apuntó al blanco:
                                       desaparecer también es una idea.
                                                                  Chantal Maillard

Desaparecer
es un camino
que se concreta
difuminándose.

Desaparecer
es un sonido
que se sostiene
silenciándose.

Desaparecer
es el último
receso
de la libertad.

Porque no habrá
vuelta atrás
cuando la niebla
se esvanezca.

Luz o cristal
espejo o desierto
será un clamor
rotundo:

sin el impulso 
terco del latido
girará sola
la rueda del mundo

y esa puerta
del amor oscuro
combará la luz
hacia su adentro.

Y no habrá 
resplendor último
en los ojos callados
de la memoria:

sólo el murmullo
desesperado
de nuestro amor
desvaneciéndose.

Barcelona, 4 de abril de 2019
A.S.

Amanecer en Menorca                           © Carme


dijous, 21 de març del 2019

diumenge, 17 de març del 2019

CANCIÓN


Agita un pañuelo blanco 
el que se despide. 
Cada día acaba algo, 
acaba algo muy hermoso. 

La paloma mensajera bate el aire con las alas, 
de vuelta a casa. 
Con esperanza y sin esperanza 
siempre volvemos a casa. 

Sécate las lágrimas 
y sonríe con los ojos llorosos, 
cada día empieza algo, 
empieza algo muy hermoso. 

Jaroslav Seifert
(Praga, 1901-1986)

Lofoten Island


diumenge, 24 de febrer del 2019

El cuadernillo rojo


                                           Yo soy insumergible,
                                        como esos mascarones de los barcos antiguos
                                        que navegan soberbios del tajamar en lo más alto.
                                                                       Mascarón de proa (Elsa Lopez)

Lleno de ti
de tus tesoros
niña
el cuadernillo rojo

escritos ya 
los poemas
el rayo fugaz
del gozo

lo que fuiste
lo que soñaste
lo que hubieras sido
todo

todos tus versos
en uno
y ningún verso
solo

toma tu cuadernillo
niña
ábrelo o ciérralo

porque es ya un barco
que navega solo

blanco el papel
blanco
y de oro

tu cuadernillo, niña,
tu cuadernillo
rojo.
                    A.S.




dimecres, 16 de gener del 2019

dissabte, 5 de gener del 2019

LIEBESTRAUM


Ara només visc
les nits
quan et somnio:
m'embolcalles tot
sense el record
de perdre't,
perquè és un temps
absolut
i sóc 
immensament feliç.

No sé com explicar
la plenitud de tenir-te
aquí de nou,
i em cremo
en l'instant de tocar-te,
perquè sé que te n'aniràs,
que m'han prestat
unes ales
per acaronar-te tot just
un instant,
i només desitjo
que aquest encanteri
no s'esvaeixi mai

i així navego, obert,
en un mar sense ports,
ni fars ni vaixells,
esperant
que arribin aquestes nits
quan m'abraces
i em cremes de llum
i em desperto 
a una altra vida.

Sense trencar-te el vol,
amb les veles plenes
del teu amor valent,
ara només somnio el dia
quan una nit, ja despert,
de nou tornis
i em parlis a cau
d’orella
i ens quedem així
arraulits
per sempre: 

el nostre somni
llavors
serà només el fum
que deixaren
les nostres ales
al desfer-se
i volarem ingràvids 
                                innocents i primigenis
pel enlluernador
i lluminós reialme
del blanc silenci.

Nit de Reis, 2019

A.S.