dissabte, 27 de juliol del 2013

Et vull com eres

                                                              Wherever you go, whatever you do 
                                                                             I will be right here waiting for you 
  
 Jo no vull ser aquesta persona
vas dir-nos
mentre el teu cos lluitava
per ser de nou aquella noia feliç
que caminava per la vida com un àngel.

Jo vaig mirar-te: et volia com eres
la meva filla amant del riure
el meu tresor de llum inabastable
et volia com eres, encara que el teu cos
hagués empès un camí blanc sense retorn.

Lluitaren per no dir-nos el que l’aigua
amagava dins d’aquella ona poderosa:
que tu eres, per sempre, aquesta persona
que lluitava per sobreviure al mar,
i que jo t’estimava foll, desesperat,

tal com eres, que no podies ser un altre,
perquè el destí t’havia lligat a aquell cos,
i aquell cos eres tu, filla meva, aquest viure
que ens deixaves com un calze d’amor roent,
les hores amarades de tu, en els capvespres.

Entenc el teu cant desesperat d’amor
per ser un altre, per seguir vivint
més enllà d’aquella cambra fosca
d’aquell cau d’amor on lluitares, valenta,
per veure la llum d’un nou dia,

però jo et vull tal com eres, al·lota meva,
i estim profundament aquesta persona
que vam fer créixer junts: el riure
ample d’una noia feliç, que camina
per la vida com un àngel amb mi, per sempre.

                                                Barcelona, 27-07-2013 


                                                                      Albert Schoenenberger © 2013


dissabte, 13 de juliol del 2013

10.000 visitas


Ahora que ya recalas, o ya has pasado, internauta 10.000 en este puerto, quiero agradecerte tu tiempo compartido, desde que hace tres años partió a navegar el blog en recuerdo de nuestra hija Alèxia. 
El amor que traías como bagaje ha dejado huella. Tus ojos, que en las palabras y en las fotos buscaban que la vida quieta volviese a vibrar de nuevo, dan nueva luz y abren caminos al amor, varado antes de tiempo, de nuestra hija.

Sí, ha habido tristeza, mucha tristeza y desespero. También un ámbito de búsqueda constante de las razones de un destino inesperado. Reflexiones serenas, pero también cantos desesperados, sobre la causa de tanta desdicha. 

Ha habido lugar también para los recuerdos dulces, tiempo para volver a sentir la alegría profunda de Alèxia, de su canto a la vida, para seguir esa estela de amor que ha dejado en todos aquellos que tuvimos la suerte de compartir su vida.

Es también un puerto de esperanza y de consuelo para todos aquellos que, desesperados tras ver partir lo más preciado de sus vidas, piensan que no hay futuro, ni presente. 

Escribir, sacarlo todo afuera, compartir, saber que no estamos solos, que es posible seguir en el camino, que podemos decidir, a pesar de todo, afrontar con coraje esa brutal tormenta, que nos aguardan islas inesperadas.

Gracias, navegante silente y tranquilo, que haces posible que Alèxia siga entre nosotros, en ese estar con gente que le hacía tan y tan feliz. Porque con tu presencia anónima rescatas de la soledad una vida destinada al amor y a la felicidad. 

Porque contigo ella no está sola, sigue navegando en mar abierto, soñando con su estrellita de mar.

Vaixell a Menorca, estiu 2005