Aquest Sant Jordi, Alèxia, se m'ha fet molt present el teu silenci. Quietud, poesia, un mar callat de paraules que et busquen per tot arreu, els teus dibuixos, el teu somriure, la teva passió per viure tots els instants a fons, sense pensar en un demà possible que mai arriba, els teus balls pel carrer, els ulls tancats, perquè el teu cos era un cant lliurat a la bellesa fugitiva de la flor del teu coratge.
Ara obro Atresorat silenci, el darrer poemari de Josep Vallverdú, que tot just farà cent anys el proper juliol, i l'atzar em porta a Joc de Daus, on et torno a trobar ben viva en aquest instant infinit, quan jugaves la teva partida decisiva, i tots els escenaris de l'univers eren encara possibles.
Joc de daus
La vida és joc de daus: boten, reboten
i, quan s'aturen, el cor quasi falleix.
És tan atzarós cada moment del viure
que és un miracle que no morim a cada instant.
Tanmateix passem la corda fluixa
i ens mantenim fatalment presos pel joc,
sabedors, consentidors de l'imprevist.
Tot i aviciats al misteri dels dos cubs,
tenim fe, d'altra banda, en el batec del cor,
en l'arrel i en la branca, en la rialla,
en la flor, en el vent, en el coratge.
Boten els daus, tornem a posar en joc
la vida.
Josep Vallverdú
Atresorat Silenci
Pagès Editors (2022)
.jpg) |
| Sant Jordi (Alèxia) |
