dilluns, 23 d’abril del 2018

Como en el mar, la sal, dormida

                                         
                                                       La meva rosa de Sant Jordi, per l’Alèxia


Como en el mar la sal, dormida,
de la noche de las palabras
regresarás feliz un día
y no recordarás tu nombre.

Serás esa brisa ligera
acariciando nuestros sueños
de olor de mar y de aventura,

serás el temblor de la luz
brotando fiel de nuestros labios
en el primer beso del mundo,

serás la arcilla primigenia
donde el tiempo amasa, liviano,
los cuerpos del amor futuro,

serás el agua del venero
que brilla en la piel desnuda
la flor abierta del deseo.

Entonces gritaré tu nombre
en cada respiro de vida,
sin saberlo, renacerás
en cada primavera, serás

 lluvia, fuego, sinfonía o
silencio, y no sufriré más
por ti, hermosa rosa íntima,

 derramados ya tus pétalos
en el amnios de la memoria
como un lecho de olvido eterno.

En el alba de las palabras
retornarás feliz y viva
y no recordarás que fuiste,
como en el mar la sal, invicta.


Barcelona, 16 de març de 2018
Publicat per a Cap comentari:

El batec del seu cor

                                                                                 Escribir
                                                                                 que sus pulmones se cerraron
                                                                                 como las alas de una
                                                                                 mariposa.
                                                                                 Dejó un rastro de polvo azul
                                                                                 en los dedos de quienes fueron
                                                                                 a tocarla.
                                                                                 C. Maillard (Escribir)


Quan les paraules són difícils, deixem parlar el nostre cor, per tornar a l'origen del silenci. Entre l'oblit i la memòria, hi ha un espai invisible que no sabem albirar encara. Un no-lloc on la consciència ha de ser mirall només de l'inefable, el reflex de la llum, però no la llum mateixa. 

Quan desapareixem, què queda de nosaltres? Les impressions que vam deixar en la gent que ens estimava, els records que desperten les coses que vam deixar escrites o dibuixades o somiades? Què va ser aquella persona enfront de la immensitat dels àtoms o a la llum de milions de camins que van conduir fins a ella i que segueixen sense ella, cap a un horitzó que s'esmuny sempre davant dels nostres ulls? Desaparèixer és tornar la llum que vam rebre o pot ser ni això, sinó reconèixer que nosaltres érem només el mirall d'aquella llum, el diamant que reflectia, en una esquerda d'eternitat, el miratge de la nostra existència? 

Malgrat tot, encara que reconeguem la nostra impermanència, la inutilitat d'aferrar-nos al desig i l'error de creure'ns únics en aquest mar de vides entrellaçades, aquella persona va ser per nosaltres tot el que amagaven les paraules abans de néixer: el revers de l'ombra i del dolor, el goig de viure i poder veure o ser la llum, l'alegria de donar-nos les mans durant un temps desconegut i per això etern, el gaudi inexplicable d'estimar-nos persistint més enllà de la memòria, on les paraules recuperen el seu veritable origen. 

Perquè quan les paraules són difícils, deixem que el record s'esvaeixi dolçament i que la cançó retorni, com el batec del seu cor, en el pols blau i fràgil de la nostra memòria.



Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)