 |
| Jugant amb l'arç groc |
Avui no puc escriure gaire, només acabar, copiant aquesta preciosa lletra d'una cançó d'en Lluis Llach, el Cant de l'Enyor: una tristor serena m'embolcalla, en una tardor diferent, molt difícil d'entendre. Estic confós, visc un temps aliè, intento navegar en un mar nou, estrany, amb horitzons indefinits, però per sobre de tot t'enyoro, filla, profundament t'enyoro, eternament t'estimo.
Ni que només fos
per veure't la claror dels ulls mirant el mar.
Ni que només fos
per sentir el frec d'una presència.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
pel seu lliscar d'un temps perdut al teu costat.
Ni que només fos
recórrer junts el bell jardí del teu passat.
Ni que només fos
perqué sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort.
Ni que només fos
poder-nos dir un altre adéu serenament.
Ni que només fos
perquè sentissis com t'enyoro.
Ni que només fos
per riure junts la mort
