Per fi ha vist la llum Animal de bosc, vaig comprar el llibre ahir a la tarda, després d'un recital de la Blanca Llum Vidal als jardins de la Casa de Misericòrdia. Casualitat, o no? Un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. Sí, la poesia com l'última casa de misericòrdia. Vaig deixar el llibre sobre la taula del menjador, amb veneració i respecte, com les cendres d'un ésser estimat. Al matí només esperava el moment d'obrir el llibre i escoltar la seva veu a cau d'orella, el que el poeta ens ha escrit en aquests mesos de solitud, por i preparació per l'últim viatge. A l'obrir el llibre, he sentit com si profanés un secret, per trobar un doll de paraules sagrades, aquest gran silenci escrit que consola i alhora ens allibera.
Fa unes setmanes, poc després de la seva mort, es van publicar dos poemes inèdits del seu llibre pòstum. Recordo l'impacte que em va provocar sobretot un d'ells, 'El poema i el mur'. La història de la humanitat en vint-i-cinc versos, com vint-i-cinc punyals o vint-i-cinc meandres d'amor, que al final convergeixen en la forja del coneixement dels primers focs a les coves, a l'alba de la humanitat.
Ara llegeixo Animal de bosc, amb la llum d'aquells esglais i aquelles primeres mans a les roques, buscant el consol de la casa. I també tinc por, però la veu d'en Joan Margarit m'acompanya i m'ajuda a construir la meva casa, des del seu hivern amb la Joana, els ulls il·luminats per un somriure, per sempre més mai sola escoltant el mar:
Clar i difícil
Rere el vers més cruel ens espera un camí.
Qui el llegeix se sorprèn fent-li un somriure.
al que semblava tan despietat.
Sempre necessitem poder obrir alguna porta.
El poema és la clau que el lector porta als ulls.
Del llibre pòstum, Animal de bosc (2021)
Joan Margarit (1938-2021)
