Dues de les actituds més importants que podem assolir els Homo sapiens son l'equanimitat i l'acció desinteressada.
Al darrere s'amaga tot un bagatge i un aprenentatge lent, dur, constant i intel·ligent, no l'arrogància del més fort sinó la intel·ligència de l'empatia i l'amor, que ens han fet arribar fins aquí.
No som aquí perquè som més forts, som aquí perquè ens hem estimat i hem bastit una xarxa de solidaritat que és molt més forta que els punyals i la ignorància de les nostres arrels més profundes.
Perquè en el fons som una quimera.
Quan hom sent la paraula 'quimera' l'associa de forma inconscient a quelcom d'impossible, d'inviable. 'Això és una quimera', com dient 'això és impossible' però, de fet, nosaltres (éssers vius pluricel·lulars) venim d'una quimera, de la trobada 'fatídica' d'un bacteri i d'un arqueu, que va ser l'origen de la cèl·lula eucariota (cèl·lules amb nucli, evolució de les cèl·lules sense nucli o procariotes).
El mecanisme d'aquesta unió encara s'està elucidant, però el fet radicalment col·laboratiu que està a la base de l'evolució no és l'excepció sinó la regla. Els consorcis en biologia són freqüents.
Perquè som quimeres viables, xarxes o mosaics transgènics nascuts per sobreviure.
A 100 Days Project
Day 1 and 23.
