Agua.
Agua que interrumpe
el sonido de los pájaros
al cantar. Agua que fluye
pero que a veces
también se cuaja. Agua
que para unos es oro,
y para otros no es nada.
Agua que se desliza por el río
cantando villancicos. Agua
que llora a llantos de felicidad.
Agua que tiene miedo, de caer
en un orificio vacío, en la nada.
Agua verde, contaminada,
sucia, mala, que ya no podrá
volver a sanar. Agua que sale
a borbotones, alegre de poder
ser ella, poder ser agua.
Agua...y nada más.
Alèxia, 2008
Aquest és un text de castellà que va escriure l'Alèxia quan va tornar a l'escola, al hivern del 2008, un cop superada la primera fase de la malaltia i abans que se li declarés la recaiguda. Va treballar de valent i es va treure el curs amb molt bones notes. L'Alèxia volia tornar a ser una més, una nena normal, tornar a aprendre i gaudir de les amigues. Va ser una època feliç, sens dubte, malgrat tot el que havia passat. El poema és, mirat amb perspectiva, d'una profunditat esfereïdora. Son versos molt madurs, senzills i profunds alhora. L'aigua és l'origen de tot, i és també el retorn del viatge, però l'aigua per sobre de tot és ella, aigua, res més. Aigua matèria, agua absoluta, aigua que reflexa la nostra vida. Aigua entregada al goig d'existir, de poder ser, de fluir, de cantar. Agua, y nada más.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada