Dimecres 3 de febrer, fa molt fred. Diuen que demà és la gran nevada. Ahir vam tenir un accident de cotxe. Per sort, no ens vam fer mal, només per unes mil·lèsimes de segon. Aquesta vegada, l’atzar estava de la nostra part. Avui és la presentació de l’últim llibre d’en Joan Margarit: Des d’on tornar a estimar. La llibreria, com no podia ser d’un altra manera, està plena de gent. Tothom està expectant, esperant l’entrada del poeta.
Un nou llibre d’en Joan Margarit és una mala notícia, diu en Jordi Gràcia, provocatiu. És el presentador de l’acte, i autor de l’assaig Burgesos imperfectes, d’aquesta burgesia catalana, culta, heterodoxa, dissident, tant diferent de la burgesia espanyola, diu en Joan Margarit. En Jordi Gràcia, que té aquesta flaire atractiva i incòmoda a la vegada de la Gauche Divine, finalment no acaba d’explicar el perquè de la mala notícia, però s’entén el seu discurs: en Joan Margarit segueix essent necessari, i un nou llibre seu és com una nova prova, és posar-nos de nou al davant de la intempèrie i fer-li front, amb la força de la paraula.
Només tenim la cultura, diu en Joan Margarit, entesa en el seu àmbit més ample, la poesia, la religió, la paraula, la música. També el poeta li reserva un lloc a la ciència, però és clar que per ell no és el més important, encara que la ciència està en la base de la lluita més bàsica, la de la intempèrie física: la llum, l’escalfor, la casa, el primer alliberament de l’ésser humà contra la caverna, un primer anunci de la individualitat.
Però després està el fet de resistir a la intempèrie moral, la més difícil de totes, i un ha d’estar preparat, la lluita no s’improvisa. I així és com actua la poesia, a llarg termini, ens va impregnant, canviant la persona, deixant-la en un estat de recepció més poderós i afinat. I la cultura vol dir també tendresa, lluitar contra el fred moral, primer amb la duresa i amb la veritat, sense defugir ni autoenganyar-nos, per després arribar finalment a l’amor, a la tendresa, a obrir la nostra capacitat d’estimar.
Tot són passos que anem fent al llarg de la vida per trobar el lloc des d’on estimar, diu en Joan Margarit. Aviat acaba l’acte, amb la lectura del poema Barcelona, del seu nou llibre. Jo volia que en Joan Margarit em signés el meu exemplar, ell, que va perdre dues filles, l’Anna i la Joana; jo volia explicar-li que també tinc aquest dolor terrible, necessitava saber què em diria, com havia afrontat ell aquesta bogeria, unes paraules dedicades i necessàries. Però hi ha molta gent, al final desisteixo d'esperar i em quedo amb el regal d’un poema preciós que ens ha llegit aquesta tarda, on trobo el consol que buscava:
L’època generosa
Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb sonriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.
Joan Margarit
Des d’on tornar a estimar
(Edicions Proa, 2015)
Moltes gràcies, Joan.
