dimarts, 30 de desembre del 2014

Res no et serà pres...




                                 Res no et serà pres: vindrà tan sols
                                 l'instant d'obrir
                                 dòcilment la mà
                                 i alliberar
                                 la memòria de l'aigua
                                 perquè es retrobi aigua
                                 d'alta mar.


                                         Maria-Mercè MarçaRaó del Cos

dissabte, 6 de desembre del 2014

SIN RUIDO

La ventana, entreabierta,
y una ligera brisa
que llega hasta tus sienes
como si fuese éste
su último destino.
Qué paz la de sentirte
estar aquí, no estando.

José Corredor-Matheos
Ed. Tusquets, 2013




dijous, 20 de novembre del 2014

Amb tu

Vals

Si amb tu no hi haguessin paraules,
l’amor, no seria tan bell,
les flors, no tindrien colors,
i els boscos, no serien tan verds.

Text de l'Alèxia



divendres, 31 d’octubre del 2014

GOTA DE ÁMBAR


Regreso al tiempo aquel y estás allí.
Horas inciertas del amor, tan frágiles,
que contienen el mundo y son eternas.
Todo de nuevo ocurre:
inextinguible maravilla ardiendo
en su gota de ámbar.
Luego otra vez camino hasta este día,
y no vienes conmigo.

ELOY SÁNCHEZ ROSILLO



diumenge, 28 de setembre del 2014

El otoño de la palabras


Para todos aquellos padres y madres que han perdido una hija o un hijo 

Ha sido un largo camino hasta llegar hasta aquí. Desde que ellos se fueron el mundo parecía imposible: no volver a escucharles, no volver a sentir su aliento, no seguir creciendo juntos, saber que nunca más les daríamos la mano para guiarles en su camino, no poder acompañarles a ese lugar sin retorno del olvido. 

Nuestros hijos.

Pero sucedió, y llegó la rabia, el desconsuelo, el desgarro del engaño y la sinrazón de la muerte de la inocencia. Se les arrebató el sueño, como la tala de un árbol joven, que esperaba la llamada de la savia en su afán de verticalidad y cielo abierto, y que de pronto se extiende exhausto y quieto, sobre una tierra yerma y desolada. Silencio. 

Nuestros hijos. 

Llegó la rabia por aquella injusticia ciega, la desesperación por aquella alegría de vivir, rota para siempre. Después fue la tristeza, el no hacer, el esfuerzo diario por levantarse y seguir navegando en una nave antigua y a la deriva. Y después de la melancolía fue el dolor punzante, que volvía en cada brote de belleza inútil, porque su ausencia nos hacía vivir la vida como una tortura inimaginable. 

Nuestros hijos.

Entonces buscamos las palabras, el construir los recuerdos, salvar la memoria, ellos no morirían hasta que nuestra sed de verles persistiese en su locura. Salvamos sus fotos, guardamos sus dibujos, sus juegos, las agendas del último curso, sus escritos, sus últimas ropas, los últimos libros que leyeron antes de irse. Era una arqueología necesaria y dolorosa, salvando sus huellas vivirían con nosotros un tiempo más -creíamos-, pero pisábamos ciénagas y no senderos, caíamos en un pozo de tiempo inexistente.

Nuestros hijos.

Poco a poco el tiempo iba apagando la certeza de las formas, mientras crecía en nuestra sangre la creencia que retazos de sus almas persistían en nuestras células -nosotros, los antaño incrédulos- y que esos sueños repetidos, donde reaparecían nuestros hijos y nos colmaban de alegría, eran el signo de que no se habían ido nunca, que quizás después de todo algo persistía más allá de la muerte. 

Ahora sólo nos quedan las palabras. En este otoño que comienza, con esta lluvia persistente que despoja los árboles de sus hojas, en este tiempo quieto que nace después del verano exhuberante y luminoso, sólo podemos narrar nuestro silencio con palabras, buscando decir lo que se esconde en el verdor silente que se apaga, en el brillar esquivo de las hojas mojadas. 

Un nido de palabras de amor, palabras -quizás- adivinadas. 

Nuestros hijos.




dimecres, 24 de setembre del 2014

Volar contigo


Ahora estás leyendo, serena, en tu habitación del hospital, centro del mundo.

Y no me imagino un mundo sin ti.

La tierra gira, y nosotros con ella, en este viaje tan increíble que emprendimos un día juntos.

Te doy la mano, y siento batir tu sangre, mi sangre, y siento volar tu deseo, ahora ya también mi vuelo, por la senda clara de tu cuerpo y de tu luz.


dissabte, 13 de setembre del 2014

LA PAPALLONA


Naître avec le printemps, mourir avec les roses,
Sur l’aile du zéphyr nager dans un ciel pur,
Balancé sur le sein des fleurs à peine écloses,
S’enivrer de parfums, de lumière et d’azur,
Secouant, jeune encor, la poudre de ses ailes,
S’envoler comme un souffle aux voûtes éternelles,
Voilà du papillon le destin enchanté!
Il ressemble au désir, qui jamais ne se pose,
Et sans se satisfaire, effleurant toute chose,
Retourne enfin au ciel chercher la volupté!

Alphonse de Lamartine, Nouvelles méditations poétiques

diumenge, 31 d’agost del 2014

La noia que volia viure


La noia que volia viure
ja pot veure els estels de nit
i somiar que navega lliure
pels camins de llum del jardí.

L’aigua del temps ja desfà l’àncora
i obre les ones dels sentits:
les flors i els arbres l’acompanyen
en el seu viatge infinit.

Per amor retorna a la terra
que escriu amb foc el seu desig:
la noia que volia viure
ja no està sola en la nit.


diumenge, 13 de juliol del 2014

EL FAR

Platja d'en tortuga (dibuix d'en Bernat Martorell, © 2009)

Què difícil, filla, tornar a aquesta platja i mirar el far des de la vora del mar, el cos endins de l'aigua, sense recordar-te! 
Cada cop que arribàvem al final del penya-segat, la platja apareixia de cop, sempre nova per nosaltres, tant se val fos al matí, al migdia o al capvespre. L’arenal s’estenia lluminós, com acabat d’estrenar, al davant nostre, i l’aigua ens cridava sempre a un nou bateix de goig irrepetible en llunyania. 
Fora del temps, corríem per la platja buscant la transparència brillant de l'aigua als nostres ulls, aquella olor de sal i tramuntana trencant el vent en corol·les blanques de somnis, érem el mirall del mar jugant feliç en uns cossos fugitius en les escumes. 
Darrere hi era sempre el far, guardià silenciós d’aquells blaus purs, el secret testimoni d’aquella felicitat regalada dels gegants adormits de l’illa, terra de pedres i de vent que nosaltres, els visitants innocents, trepitjàvem amb la promesa d’estimar-nos sempre. 
I ens vam estimar: vam guardar aquests tresors molt endins, més enllà del record de les veus alegres o del batec de les cèl·lules en els llims vermellosos d’aquelles roques. Sí, ens vam estimar, i no vam trencar cap somni, simplement vivíem, sense el parany del temps, el secret desvetllat del foc de l’illa. 
Ara el far segueix fermament ancorat en aquest paisatge erm i salvatge, en aquestes roques nues que els nostres records trepitgen. Avui el miro de nou, abraçat a tu en aquest matí blanc de versos, i penso que no va ser tot en va. 
Que seguim tots cinc jugant en les dunes blanques d’aquesta platja sempre nounada per a nosaltres. 
Que la fragilitat de la bellesa no trenca aquesta llum que el far ens segueix donant, generós i lliure, entre el record de perdre’t i la memòria de trobar-te, fugissera, adormida en els anyils purs de l’aigua d’on vas néixer.

diumenge, 29 de juny del 2014

TU RISA

Quítame el pan, si quieres,
quítame el aire, pero
no me quites tu risa.

No me quites la rosa,
la lanza que desgranas,
el agua que de pronto
estalla en tu alegría,
la repentina ola
de plata que te nace.

Mi lucha es dura y vuelvo
con los ojos cansados
a veces de haber visto
la tierra que no cambia,
pero al entrar tu risa
sube al cielo buscándome
y abre para mí todas
las puertas de la vida.

Junto al mar en otoño,
tu risa debe alzar
su cascada de espuma,
y en primavera, amor, 
quiero tu risa como
la flor que yo esperaba,
la flor azul, la rosa
de mi patria sonora.

Pablo Neruda
Los versos del capitán




dissabte, 17 de maig del 2014

Et portaré en la meva sang


Els pares i mares que hem perdut una filla, o un fill, lliurem un combat silenciós entre el record i l'oblit. És una lluita sense final, a vida o mort, entre l'oblit per poder renéixer-la més enllà de la seva presència física, a un nou lloc on la puguem trobar sempre, i el record punyent que ens lliga al seu cos, a la seva veu, que sabem que mai més tornarem a sentir.

En aquest poema de Rainer Maria Rilke he trobat un reflex, fidel, d'aquest combat. Qualsevol que sigui l'origen i el sentit d'aquest poema, és per mi fonamentalment un poema d'amor. Un prec desesperat del poeta a la seva estimada, una invocació per viure de l'home en front de la seva mort, però també el combat desesperat contra l'oblit d'un pare o d'una mare orfes de fill o filla.

Encara que el pas del temps vulgui tancar els nostres sentits a la seva presència, encara que el nostre cos s'escapci, desesperat, en aquesta lluita entre record físic i l'oblit etern, els portem per sempre en la nostra sang, a les nostres cèl·lules.



APAGA AQUESTS ULLS MEUS...
 Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.


Traducció de Joan Vinyoli
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.

dijous, 17 d’abril del 2014

Ara, que no és massa tard encara


Estimada Alèxia:

Tot m'acaba portant sempre a tu: els pensaments, els sentits, la música, la bellesa. Ara comprenc moltes coses que s'amagaven abans darrere aquella cursa frenètica de la vida, la vida entesa com un camí marcat que anàvem recorrent cecs, escrivint com autòmats el llibre repetit del què seria una plàcida existència, quan no ens preguntàvem, innocents, del perquè de tot plegat perquè tot tenia un sentit, aparentment almenys, quan no valoràvem en la seva justa mesura el miracle increïble de la nostra existència.

Ara, quan ha passat una eternitat sense tu, sé que mai em podré acostumar a la teva absència. He vist, això sí, que la vida m'empeny, que no puc baixar-me d'aquest tren, el mateix tren al que vaig demanar-te que pugessis en aquells mesos decisius de vida i de lluita contra la teva malaltia. Miro i torno a mirar les teves fotografies: et veig alegre i càndida, pujada dalt d'una olivera, ensenyant-me una oliva verda i petita, que agafes dolçament amb els teus dits, o abraçant-te a la teva mare, feliç i somiadora, en una placeta amagada de Venècia, o somrient lluminosa davant un ametller recent florit en primavera, la imatge de la bellesa, o la bellesa mateixa, brillant en el teu rostre.

No puc buscar-te on no hi ets, Alèxia, només puc portar-te amb mi, fins que el meu camí s'acabi. Tu em dones la força per viure, no et defraudaré, filla meva. Perquè ara he entès el que volies dir-me aquella tarda, a la teva cambra d'aïllament, el primer dia que entràrem per començar el procés de preparació pel trasplantament de medul·la:

Et vas pujar a la gandula reservada als pares, que estava al costat del teu llit, i vas començar a balancejar-te com en un gronxador, rient i cridant com una boja, tant que amb l'impuls quasi caus d'esquena a terra. Suposo que vaig posar una cara entre trista, seria i desolada (el que vulgarment es diu com un poema) i llavors vas burlar-te de mi, dient-me: 'Papa, tonto, Papa, tonto',  traient-me descaradament la llengua i obrint els ulls exageradament. Jo, clar, no vaig entendre res de res.

Però ara sé el que volies dir-me, Alèxia, aquella tarda llunyana, a l'hospital.

Ara, quan potser no sigui massa tard encara.

Gràcies, filla meva.

Un milió de petons.

El teu pare.

diumenge, 2 de març del 2014

NOIA A LA FINESTRA


NOIA A LA FINESTRA

(Del llibre L’ordre del temps, de Joan  Margarit)


La lluna esgarrinxada
per branques de pruneres
és de color de vi
davant la teva cambra.
Sense remor, els arbres
fan ombra damunt l’herba;
els camps verd fosc de blat
vénen de l’horitzó
fins arran de la casa.
De tant en tant se sent
la flauta d’un mussol
des de dins la nit roja.
Un dia aquesta lluna
tornarà a la finestra
interior del somni.
En la cambra perduda
dels teus quinze anys una òliba
et parlarà de nits
que hauran fugit per sempre
i et portarà un record
tendre, suau, propici
del pare i de la mare.



diumenge, 2 de febrer del 2014

Vida callada





Vida Callada

De la vida callada de las plantas
aprendo olvido. Al cielo
alza el almezo sus ramas gimientes
de ruiseñores.
Me detengo un instante. La memoria
se adormece a su sombra. De mi vida
pasada nada quiero, vana imagen
que huye como el agua.

En la tarde otras tardes profundizan
esta hora. El sosiego que me invade
no altera mi tristeza.
Acaso la eterniza. ¿Todo muere?
¿Morirá mi dolor un día? Toda mi vida
se me aparece ahora como un ansia
frustada de hermosura.

                                        Claro almezo,
eleva entre tus ramas plañideras
mi corazón callado hasta la luna.

Ricardo Molina (1917-1968)
Elegía de Medina Azahara (1957)



dijous, 16 de gener del 2014

Aniversari


Alèxia, Dayoub, el criado del rico mercader és un conte molt maco i colpidor que vas escriure aquells mesos decisius, en l’assignatura de literatura castellana. Llavors tenies tretze anys.
Avui, que haguessis fet 19 anys, vull compartir-ho amb tothom, perquè ens ensenya moltes coses, sentiments molt profunds, que no puc expressar amb paraules. És un conte al·legòric, complex i ric alhora, de tot aquell món teu que no ens deies però que lluitava i es revolucionava dins teu. Un conte esperançador, un conte molt madur. 
La majoria de nosaltres no tenim el coratje de viatjar fins al nostre Ispahán, al contrari del que vas fer tu llavors, sempre valenta, decidida i lluitadora.
Alèxia, només voldria dir-te que t’estimo molt i que sí, que tens raó, la Vida pot guanyar a la Mort, perquè ara sé que segueixes dia i nit present i viva en el meu cor. 
Felicitats, filla meva.

Dayoub, el criado del rico mercader

Érase una vez en la ciudad de Bagdad un criado que servía a un rico mercader. Un día, muy temprano por la mañana, el criado se dirigió al mercado para hacer la compra. Pero no era una mañana como las demás, porque esa mañana vió allí a la Muerte, y porque la Muerte le hizo un gesto. Aterrado, el criado volvió a la casa del mercader.
- Amo -le dijo-, déjame el caballo más veloz de la casa. Esta noche quiero estar muy lejos de Bagdad. Esta noche quiero estar en la remota cuidad de Ispahán.
- Pero, ¿por qué quieres huir? -le preguntó el mercader.
- Porque he visto a la Muerte en el mercado, y me ha hecho un gesto de amenaza.
El mercader se compadeció de él y le dejó el caballo, y el criado partió con la esperanza de estar esa noche en Ispahán.
El caballo cabalgó y cabalgó, hasta que salió la luna. Cuando faltaba muy poco para llegar a Ispahán, el caballo cayó al suelo, fatigado.
- ¡Va, que no falta mucho! -le dijo el criado, temiendo que viniera la muerte. 
Pero ni a él se le aguantaba la cabeza. Así que le dio agua y pan, y los dos se durmieron junto a una palmera. 
De pronto, en medio de la noche, el criado (que se llamaba Dayoub) oyó un ruido, y en la casa de al lado vio una luz encendida. Andando con pies de plomo, el criado se acercó a la habitación (era un criado que siempre quería saberlo todo) y, pese al sueño que llevaba acumulado, conservaba aún la curiosidad. Al asomar la cabeza por el agujerillo, vio algo que no pudo creer. Primero pensó que eran el cansancio y los nervios, que le estaban jugando una mala pasada, pero después de frotarse dos o tres veces los ojos, vio que aquello era real. Allí mismo, dentro de aquella habitación, vio a la Muerte encapuchada. Pero no solo a la Muerte, sino que había un gran banquete lleno de gente encapuchada, entre ellos pudo distinguir a la Paz, la Tristeza, la Felicidad, la Suerte, el Miedo...pero no muchos más. La Muerte empezó a hablar:
- Hoy, en el mercado, me lo he encontrado, pero no me he atrevido a decirle quién es. Si él sabe que él es la Vida, me querrá exterminar, y me quedaré sin trabajo.
- Protesto -dijo una voz aguada que resonó por toda la sala, era la Paz-, ¿no podéis hacer cada uno la vuestra y dejaros en paz, como dice mi nombre?
- Lo siento, Paz, pero la mayoría está a favor de la Muerte. ¿Alguién quiere añadir algo por último antes de cerrar el caso?
- ¡Yo! -dijo una voz muy aguda y chillona-, era la Suerte, -yo, si queréis, puedo acompañar a la Vida antes de decapitarlo-.
- No, gracias, Suerte, pero para estas cosas no necesitamos tu ayuda. Decidido, mañana por la mañana la Muerte procederá a la decapitación.
Pero Dayoub, que ya pilló de qué iba la cosa, abrió la puerta de golpe, y con firmeza, interrumpiendo al jurado que se quedó sin palabras, y dijo:
- Pues nadie me decapitará, porque lo digo yo.
- ¡La Vida!, ¿cómo ha descubierto nuestro lugar de reunión? -dijeron todos con la boca abierta.
Dayoub cogió el tridente que la Muerte tenía en la mano, y se lo clavó. La Muerte se quitó la capucha y allí, delante de sus ojos, apareció su amo, que medio tosiendo, dijo:
- Lo sabía. Sabía que llegaría el día en que la Vida mataría a la Muerte.
Y desapareció.

Alèxia, primavera de 2008.
(transcripció literal del conte)