Els pares i mares que hem perdut una filla, o un fill, lliurem un combat silenciós entre el record i l'oblit. És una lluita sense final, a vida o mort, entre l'oblit per poder renéixer-la més enllà de la seva presència física, a un nou lloc on la puguem trobar sempre, i el record punyent que ens lliga al seu cos, a la seva veu, que sabem que mai més tornarem a sentir.
En aquest poema de Rainer Maria Rilke he trobat un reflex, fidel, d'aquest combat. Qualsevol que sigui l'origen i el sentit d'aquest poema, és per mi fonamentalment un poema d'amor. Un prec desesperat del poeta a la seva estimada, una invocació per viure de l'home en front de la seva mort, però també el combat desesperat contra l'oblit d'un pare o d'una mare orfes de fill o filla.
Encara que el pas del temps vulgui tancar els nostres sentits a la seva presència, encara que el nostre cos s'escapci, desesperat, en aquesta lluita entre record físic i l'oblit etern, els portem per sempre en la nostra sang, a les nostres cèl·lules.
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.
Joan VINYOLI, Noves versions de Rilke, Ed. Empúries, Barcelona, 1985.
