Quan miro aquesta fotografia antiga, de l'estiu del 2008 al Tibidabo, em venen milers de records, de sensacions i emocions indescriptibles. Les imatges son sempre un instant fugisser, profund i inaprehensible alhora, d’aquells dies de finals de juny...
Recent acabaven de comunicar a l'Alèxia la seva recaiguda i la seva doctora li va demanar un desig abans de reingressar a Sant Joan de Déu. I ella li va contestar: vull anar al Tibidabo. Sí, a la Muntanya Màgica, als moments de gaudi i felicitat en el cor de l'Alèxia. No tancar-se en la por, en la tristesa (encara que com ploràvem tots aquells dies...) i oblidar-se una tarda, només aquella tarda, del món que ens venia a sobre, per viure uns instants fugissers d'extrema felicitat, en mig del dolor i la incertesa.
Recent acabaven de comunicar a l'Alèxia la seva recaiguda i la seva doctora li va demanar un desig abans de reingressar a Sant Joan de Déu. I ella li va contestar: vull anar al Tibidabo. Sí, a la Muntanya Màgica, als moments de gaudi i felicitat en el cor de l'Alèxia. No tancar-se en la por, en la tristesa (encara que com ploràvem tots aquells dies...) i oblidar-se una tarda, només aquella tarda, del món que ens venia a sobre, per viure uns instants fugissers d'extrema felicitat, en mig del dolor i la incertesa.
És una fotografia de mirades immenses, cadascú de vosaltres és un brogit de preguntes, un broll de pors i desitjos que suren en aquell mar d'incerteses de principis d'un estiu impossible.
Aquella mirada tendra i innocent teva, Mar, que demanes que tot cotinuï com fins ara, junts i enfortits enfront de la malaltia, el món és encara i aquí un lloc on la felicitat és possible. Mentrestant, darrere el teu somriure clar i lluminós, les teves mans voldrien protegir el teu cos, i protegir-nos a tots nosaltres, dels embats del temps i la intempèrie...
I aquella mirada teva, Pau, certament poruga, buscant l'aixopluc d'aquells moments de tranquil·litat al bosc, aquell somriure teu trencat per la incomprensió i la injustícia del que li succeïa a la teva germana, sense cap raó ni lògica, aquella amenaça de trencar definitivament el nostre món i de trencar-nos a tots nosaltres en mil bocins d'emocions orfes...
I al davant, en primer pla, la teva mirada trist i rebel alhora, Alèxia. És una mirada molt lúcida i que ens demana ajut, però sense compadiment: no és moment de defallir, lluitaràs per la vida, combatràs l’embat de la malaltia com tu sabies, amb el desig de ser feliços, encara que fora només una tarda, a la Muntanya Màgica. La nòria ens va pujar a prop del cel i de l'aire net de juny, amb les cadires volaren els teus desitjos de guariment i d'amor al món......
I amb les mirades, els llavis: el somriure clar de la Mar, el somriure quelcom trencat d'en Pau i el somriure a penes esbossat però serè de l'Alèxia. I entre els ulls i els llavis, mil camins vermells de tants dies de desconcert i lluita...
Miro i remiro moltes vegades aquesta fotografia i sempre trobo noves mirades, emocions noves i desconegudes, sis ulls que em miren i em parlen d'aquella felicitat que malgrat tot vivíem, de poder estar junts tot i saber de la fragilitat d'aquells moments transcendents...
I com el llibre de Thomas Mannn, aquesta fotografia: un instant d'aïllament i reflexió a la Muntanya Màgica, un desig de distanciament dels problemes i les amenaces de la Terra Baixa, un instant fugisser, profund i inaprehensible, d'aquells primers dies del nostre darrer estiu junts...
