Buongiorno, principessa

Alèxia nos contagiaba su confianza desmesurada en el mundo, con ella la inocencia era posible, el mundo como juego, y el juego como el mundo, pacto infinito para gozar de la vida sin que el tiempo - o su finitud- rompiera el hechizo de un cristal tan frágil, pero tan firme.

La magia era la realidad, la sorpresa vivía en sus ojos y desconocía trampas y atajos. Y el dolor no estaba ausente, si venía, es que era necesario, como un aprendizaje del amor, como una antesala de un nuevo gozo que renacería a la vuelta de la esquina.

Siempre el juego, jugar como la apuesta más sensata para ceñir el azar al reino puro de lo innombrado, y esperar siempre que la suerte apareciese, o que la risa inundase los dominios que el azar dejaba para un mañana más venturoso.

Alèxia no regateaba el destino, no rehuía plantar cara al azar, si el azar no le era propicio. Ya vendría la luz del nuevo día, ya encontraríamos las grietas para romper el llanto en mil pedazos, para descubrir el color del mar que se escondía en aquellos días tristes, ya volaríamos de nuevo, imaginando el mundo, si el mundo persistía en su hosca negrura.

Porque ella era vida vigorosa y plena, confiada y terca en ser y siempre seguir siendo, porque creía en la voluntad, o en su defecto, en el sueño, que le ayudaban a construir el sentido del mundo. 

Amistad sin límite, entrega sin doble fondo a una vida que merecía ser vivida siempre a pecho descubierto, así era nuestra Alèxia, y así sigue siendo en nuestros corazones.

Ella logró incendiar nuestra vida, supo hacer de la magia una cordura, la cordura serena para estrenar cada momento como una cuenta única de un collar de ternura inacabable. 

Alèxia nos enseñó su secreto: la magia era su realidad, no había espacio para la cobardía, ni para el engaño.

Maestra del tiempo, ella sigue viviendo cuando olvidamos el llanto, y el juego vuelve de nuevo a nuestras vidas. El azar hay que jugarlo, el azar es el material de nuestro cuerpo. Y Alèxia, que lo sabía, sigue riendo. 

A ella le gustaba danzar en el azar improbable de los sueños.

Buongiorno, professoressa!

Dues mirades sobre l'absència

El record oscil·la sempre com un pèndol, entre un temps que ja no vindrà mai, on hauria viscut la nostra filla, i el passat i el seu record físic, al que ens volem agafar per no perdre-la definitivament.

Mentrestant anem construint un refugi per la seva absència, una imatge d'ella que no s'agafi a un passat impossible, per irrepetible, com ho son cadascuna dels nostres vivències, que succeeixen un sol cop, i no tornen.

Però ella era part de nosaltres, hem perdut un passat feliç, i hem perdut un futur desconegut, on ha desaparegut la seva vida, la seva oportunitat de viure això tan estrany que és la nostre biografia, ombres i llums sobre una terra verge.

I aquest és un pèndol que es sosté amb els nostres dubtes, un vaivé continu entre una vida que l'Alèxia es mereixia viure, una terra promesa de somnis i desitjos, i una vida viscuda fins a la medul·la, intensa, feliç, que l'Alèxia anava descobrint amb una mirada sempre nova i encuriosida: la mateixa mirada amb la que ella obria sempre els regals de Nadal.

Un cofre ple de tresors, cofres que s'amaguen però que vindran, cofres màgics amb promeses i secrets per descobrir: així era la vida per l'Alèxia. És molt difícil entendre perquè ha tingut que marxar tan d'hora. No vull pensar en seu passat, ja no existeix. No puc pensar en seu futur, ja no succeirà.

Dues mirades sobre la absència, que en Joan Margarit descriu magistralment en dos poemes sobre la Joana del seu ultim llibre, 'Es perd el senyal':

        On acaba el demà

No s’acabarà mai el desolat

demà impossible de la meva filla?

Recordo els estius a S’Aucanada,

el mar blau i lluent i uns pins tan forts

com la nostra esperança.

Després, el primer hivern: un temporal

va soscavar la platja i va assecar els grans pins.

Va ser com si la costa de Mallorca,

arrencant-se amb ràbia la màscara,

fes dol per la mort de la Joana.

     Núvols blancs en l’aire blau

Així és a vegades de net el meu record.

El teu no ser és lluminós com tu,

per això no he buscat cap més consol

que sostenir el fil del teu somriure.

Per no perdre’t, avui no em cal tancar

tan fort el puny com a la teva mort.

Però succeirà.

Serà quan, en un dia de molt vent,

deixi anar el fil del teu estel, Joana.

Poemes extrets de Es perd el senyal, de Joan Margarit

Edicions Proa

Barcelona 2012