dimecres, 24 de febrer del 2021

LA CASA D'EN JOAN MARGARIT

LA CASA

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

La casa organitza el seu futur oblit.

De sobte, un corrent d’aire i una porta

que es tanca amb un cop sec com un avís.

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que, al final, es buida.


Joan Margarit

Animal de bosc (inèdit)


Ha mort Joan Margarit. A casa no sabíem que estava malalt des de l'hivern de l'any passat ni que estava passant els seus últims dies a casa seva, a Sant Just, ni que al seu poble hi ha una biblioteca que porta el seu nom (on, per cert, sembla que mai no hi va fer cap recital). També ell ha dit en alguna entrevista, a propòsit de la concessió premi Cervantes el 2019, que oficialment la Generalitat no l'havia felicitat. Ningú, ni el gran poeta que era en Joan Margarit, és profeta a casa seva, però tant se val: la veritat sempre acaba prevalent en el temps. A propòsit del seu biliguïsme, ell sempre deia que no traduïa els seus poemes al castellà, sinó que els escrivia simultàniament. Però, és important la llengua en poesia? Escriure en la llengua materna sí, deia en Joan, però no per l'emoció del poema i l'impacte en el lector, per això no importa, un bon poema, si és bo, sempre arriba al moll de l'os dels altres: "Escrius per aprofundir en tu. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m'he adonat que consolava al lector". 

La poesia com una casa on trobar aixoplug, on protegir-se de la imtempèrie. Frequentment citava les paraules del arquitecte Coderch de Setmenat: "La casa ha de ser virtuosa y humilde. Ni independiente ni vana. Ni original ni suntuosa". En una de les seves últimes entrevistes en Joan Margarit deia que sense els murs de la casa, la poesia no existeix. Hi havia una relació molt íntima entre la seva professió (la arquitectura) i la seva passió (la poesia), inseparable una de l'altre, ell construia els poemes com es basteix una casa: a poc a poc però amb determinació, amb només els materials necessaris i imprescindibles. 

Els últims versos dels seus poemes son sempre decisius, desfan la tensió latent del poema i ens donen la clau de la veritat, el final de l'obra, la casa que perdura més enllà de les paraules i molt a prop de la música: la bellesa. Deia en Joan Margarit, al final de 'Útimes notícies' del llibre Càlcul d'estructures: "Prefereixo la mùsica a la vida". Sempre honest i intens, ell deia que llegir un poema és com interpretar una partitura: "Els que han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'ordre fraternal de les paraules, han accedit a un món al que difícilment renunciarán". 

Sí, no renunciarem a llegir i rellegir els teus poemes, Joan. D'aquí a uns mesos tornaràs d'aquest sobtat silenci amb Animal de bosc, el teu llibre pòstum. Ja per endavant sabem que ens ajudaràs a seguir bastint la nostra casa però sense protegir-nos, com un mur lúcid i lluminós alhora. Perquè pot ser que, al final del camí, el no-res i la plenitud es retroben i la casa, malgrat tot, no queda buida. 

Vull acabar amb un altre regal d'en Joan del seu llibre pòstum Animal de bosc, un diamant amb llum pròpia: la història de la humanitat en 25 versos. És un poema que ho condensa tot de manera magistral, un viatge increïble on el poeta se sent finament la baula necessària d'una història fascinant i ens retorna, agraït, la seva descoberta amb la veritat de la seva poesia, que ja és per sempre nostra. Una llum que perdura en la paraula, la seva -nostra- darrera casa: 

EL POEMA I EL MUR


Darrere l'horitzó s'alça un dia d'hivern

Negres branques de l'àlber: el sol rosat i fred

ha il·luminat el mur de pedra de la casa.

És una hora innocent i alhora perillosa:

degué ser-ho també per als que feien foc

a dins les coves amb olor de fum,

excrements i animals esquarterats.

Penso en un dia

–centenars de milers d'anys endarrere–

i una claror semblant a aquesta d'ara.

En la severitat de la caverna

sorgia, des del fons d'una mirada,

la suposició protectora del mur.

Algú, entre les ombres,

mirava, il·luminats per la foguera,

dibuixos o senyals fets en la roca.

El pensament creixia

com un gran arbre sota les estrelles,

alhora que sorgia l'escalfor

-encara lluny, confusa- de la casa.

Veient com neix el dia, agraït,

penso en l'arquitectura

i en els primers que van poder escoltar

alguns hexàmetres de l'Odissea.

He estat sempre fidel al poema i al mur.


Joan Margarit

Animal de bosc (inèdit)




dimarts, 16 de febrer del 2021

LA VIDA


L'he solcat com el mar dels antics mariners,

i m'he deixat guiar per diferents estrelles.

Recordo una ciutat. De nit, al port,

quan alçàvem els ulls,

el cel semblava una bandera

gegant d'estrelles.


Desesperadament, busco que res

del que he estimat es perdi. I que sigui, el final,

just abans que esdevingui obscuritat,

la supernova de la intel·ligència.


Joan Margarit (11.05.1938 - 16.02.2021)

Des d'on tornar a estimar (2017)