Final de curs

Amigues i amics de l’Alèxia,

ara que acaba una etapa molt important de les vostres vides, on alguns de vosaltres continuareu al Villena estudiant el batxillerat i altres pot ser seguireu fent camí en un altre escola...

ara recordo fa tres anys, quan acabàveu el curs de primer de ESO i us preparàveu feliços per les vacances, l’Alèxia va passar una tarda molt feliç amb vosaltres, a casa de la Mònica, us vau banyar, vau viure i assaborir intensament l’inici de les vacances...

vull pensar que aquests moments de felicitat duren i duren, malgrat el pas del temps, i que vosaltres, com nosaltres, vau tenir la sort de compartir una part de les vostres vides amb l’Alèxia, fent-la feliç així com ella era feliç rient i passant-ho bé amb vosaltres...

heu crescut, estudiat, sortit, rigut, plorat, us heu il·lusionat, heu viscut intensament aquests tres anys de la ESO que tots hauríem desitjat, que tots hauríeu desitjat poder compartir amb la vostra amiga Alèxia...

crec que ella, malgrat tot, ha continuat d’alguna manera fent camí amb vosaltres, l’heu portat durant tot aquest temps a les vostres vides, ha rigut i plorat amb vosaltres, ha estat present en aquests moments tan importants, ara que enceteu una nova etapa...

perquè ella hagués volgut continuar estudiant, gaudint del món com ho heu estat fent vosaltres, com ho fareu a partir d’ara cadascú en el seu camí, no des de la tristesa sinó des del goig de viure...

us desitjo, com segur ella hagués volgut, que continueu vivint profundament, intensament, i que la porteu sempre dins vostre amb alegria, com era ella, la nostra filla, la vostra amiga, l’Alèxia...

una abraçada de tot cor

Un sueño

Querida Alèxia:

Era de noche, y medio en sueños vi una luz en el pasillo, y escuché unas voces. No entendía lo que decían, pero intuí que eras tú, en la entonación del aire, en la música de sus olas dulces. Entonces me levanté y me acerqué hasta el lugar de donde surgían los rumores. Miré hacia arriba, había una luz, y el sonido de tu voz, buscándome. Y supe que eras tú, que estabas allí, hablándome. Llamé a tu madre, y unidos alzamos las manos para alcanzarte, y te abrazamos: un fogonazo de luz intensa entró directo en nuestros corazones, una oleada de amor puro se unió para siempre a nuestros cuerpos. Entonces supe que habías regresado, que estabas de nuevo con nosotros. Una oleada de honda felicidad, un destello de candorosa luz nos abrazó, y fuimos uno, unidos para siempre en un sueño intemporal, y verdadero. Luego despertamos. Desde entonces te llevo prendida a mi piel y en mis células, en un viaje extraño y milagroso, y sigo buscando hacia dentro ese rescoldo de felicidad que dejaste el día de tu regreso. Porque no te fuiste nunca, Alèxia, no es posible. Sigues con nosotros, en esta cadena de calor eterno mientras no se apague la luz, y tu risa sincera y pura siga ardiendo en nuestros corazones. 

Te quiere,

Papi

Alèxia, al juny de 2008