Per a Joan Margarit
Quan érem infants ens agradava fer
petites preses amb la sorra de la platja.
De la muntanya baixava un rierol
que miràvem de frenar un temps
bastint petites parets de sorra,
que sabíem breus obstacles
en el camí constant de l'aigua
cap al mar. Aquest era el repte:
aixecar un mur fugaç i inestable
amb la xarxa fràgil de l'esperança
i que l'aigua no vessés la presa
que creixia i tossudament s'alçava.
Ens agradava aquell joc innocent i pur
malgrat que sabíem que l'aigua
al final trencava el mur, marxant alegre
fins al mar obert. Per uns instants
érem arquitectes que vencíem
el vessament salvatge de l'aigua
amb uns murs empedrats de somnis.
I en aquest joc ens hem fet grans
malgrat els anys i la certesa
que l'aigua finalment sempre guanya
i abraça el mar que pacientment espera.
Avui torno a la mateixa platja d'aquells dies
i miro sense rancúnia
la llera seca que llavors cantava.
Perquè ara som aquell riu alegre
que baixa de la muntanya i anhela
que noves mans d'amor retinguin vida.
Albert Bellmunt
Menorca, 22 d'agost de 2021
