Vinieras y te fueras dulcemente,
de otro camino
a otro camino. Verte,
y ya otra vez no verte.
Pasar por un puente a otro puente.
- El pie breve,
la luz vencida alegre -.
Muchacho que sería yo mirando
aguas abajo la corriente,
y en el espejo tu pasaje
fluir, desvanecerse.
Vicente Aleixandre
Ámbito (1924-1927)
 |
| Alèxia al pont de Vidrà (Carme) |
Te vi al fin frente al mar de mi bahía.
(¡Cuánto tiempo que así yo te soñaba!)
Era verde la mar, la mar estaba
como tú, verde, enteramente mía.
Verde la mar y verde la alegría
de verte ante ese mar que me acunaba
los muchos años que en su son llevaba
anunciando a la luz lo que venía.
Era mi mar, la mar, el mar marino
que me empujó cantando a tu camino,
mar sin edad, en donde el alma pace.
La mar, el mar, la mar, el mar abierto,
mar de la vida, el verde mar no muerto,
el mar que nace y siempre en ti renace.
Rafael Alberti
Todo el mar (Antología poética, 1985)
 |
| Asomada al Mar (Laura Benitez) |
Per a Joan Margarit
Quan érem infants ens agradava fer
petites preses amb la sorra de la platja.
De la muntanya baixava un rierol
que miràvem de frenar un temps
bastint petites parets de sorra,
que sabíem breus obstacles
en el camí constant de l'aigua
cap al mar. Aquest era el repte:
aixecar un mur fugaç i inestable
amb la xarxa fràgil de l'esperança
i que l'aigua no vessés la presa
que creixia i tossudament s'alçava.
Ens agradava aquell joc innocent i pur
malgrat que sabíem que l'aigua
al final trencava el mur, marxant alegre
fins al mar obert. Per uns instants
érem arquitectes que vencíem
el vessament salvatge de l'aigua
amb uns murs empedrats de somnis.
I en aquest joc ens hem fet grans
malgrat els anys i la certesa
que l'aigua finalment sempre guanya
i abraça el mar que pacientment espera.
Avui torno a la mateixa platja d'aquells dies
i miro sense rancúnia
la llera seca que llavors cantava.
Perquè ara som aquell riu alegre
que baixa de la muntanya i anhela
que noves mans d'amor retinguin vida.
Albert Bellmunt
Menorca, 22 d'agost de 2021
Dues de les actituds més importants que podem assolir els Homo sapiens son l'equanimitat i l'acció desinteressada.
Al darrere s'amaga tot un bagatge i un aprenentatge lent, dur, constant i intel·ligent, no l'arrogància del més fort sinó la intel·ligència de l'empatia i l'amor, que ens han fet arribar fins aquí.
No som aquí perquè som més forts, som aquí perquè ens hem estimat i hem bastit una xarxa de solidaritat que és molt més forta que els punyals i la ignorància de les nostres arrels més profundes.
Perquè en el fons som una quimera.
Quan hom sent la paraula 'quimera' l'associa de forma inconscient a quelcom d'impossible, d'inviable. 'Això és una quimera', com dient 'això és impossible' però, de fet, nosaltres (éssers vius pluricel·lulars) venim d'una quimera, de la trobada 'fatídica' d'un bacteri i d'un arqueu, que va ser l'origen de la cèl·lula eucariota (cèl·lules amb nucli, evolució de les cèl·lules sense nucli o procariotes).
El mecanisme d'aquesta unió encara s'està elucidant, però el fet radicalment col·laboratiu que està a la base de l'evolució no és l'excepció sinó la regla. Els consorcis en biologia són freqüents.
Perquè som quimeres viables, xarxes o mosaics transgènics nascuts per sobreviure.
A 100 Days Project
Day 1 and 23.
Per a Joan Margarit
Cuando éramos niños, nos gustaba hacer
pequeñas presas de arena en la playa.
De la montaña bajaba un riachuelo
que tratábamos de retener un tiempo
levantando pequeñas paredes de arena,
que sabíamos fugaces obstáculos
al transcurrir constante del agua
hacia el mar. Ese era el desafío:
edificar un muro temporal e inestable
con los mimbres frágiles de la esperanza,
que el agua no desbordara la presa
que crecía a ojos vista, tozudamente.
Nos gustaba aquel juego infante y puro
aún a sabiendas que el agua, finalmente,
rompería el muro y correría valiente
hacia el mar abierto. Porque por unos instantes
éramos arquitectos que vencían
el desbordar salvaje del agua
con los muros de grava de los sueños.
Y en ese juego hemos crecido,
a pesar de los años transcurridos
y sabiendo que, finalmente, el empuje
del agua siempre vence y abraza
el mar que pacientemente espera.
Vuelvo a la playa de aquellos días
y miro sin rencor el cauce seco
que otrora cantara sobre la arena.
Porque ahora somos ese río alegre
que baja de la montaña y anhela
que otras manos de amor retengan vida.
Ca n'Alèxia (Menorca)
22 de agosto de 2021
No existe esponja para lavar el cielo
pero aunque pudieras enjabonarlo
y luego echarle baldes y baldes de mar
y colgarlo al sol para que se seque
siempre te faltaría un pájaro en silencio
no existen métodos para tocar el cielo
pero aunque te estiraras como una palma
y lograras rozarlo en tus delirios
y supieras por fin cómo es al tacto
siempre te faltaría la nube de algodón
no existe un puente para cruzar el cielo
pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla
a fuerza de memoria y de pronósticos
y comprobaras que no es tan difícil
siempre te faltaría el pino del crepúsculo
eso porque se trata de un cielo que no es tuyo
aunque sea impetuoso y desgarrado
en cambio cuando llegues al que te pertenece
no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar
pero estarán el pájaro y la nube y el pino.
Mario Benedetti
M'agrada molt la metàfora de la consciència com un diamant que difracta la llum però no és la llum, i que ens fa brillar en la nit de l'univers.
Depenem de la llum, la nostra història ve de la llum i acabarà el dia que deixi de brillar a dins i fora nostre.
No tenir llum pròpia ens agermana, ens fa més humils, calma els pensaments de solitud o les preguntes que no tenen resposta.
No necessitem més que la llum.
Ella brilla sempre; si estem atents i obrim els ulls, la por s'esvaeix perquè som el mirall del seu origen.
A 100 Days Project
Day 40
Vaig deixar el llibre sobre la taula del menjador, amb veneració i respecte, com les cendres d'un ésser estimat. Al matí només esperava el moment d'obrir el llibre i escoltar la seva veu a cau d'orella, el que el poeta ens ha escrit en aquests mesos de solitud, por i preparació per l'últim viatge. A l'obrir el llibre, he sentit com si profanés un secret, per trobar un doll de paraules sagrades, aquest gran silenci escrit que consola i alhora ens allibera.
Fa unes setmanes, poc després de la seva mort, es van publicar dos poemes inèdits del seu llibre pòstum. Recordo l'impacte que em va provocar sobretot un d'ells, 'El poema i el mur'. La història de la humanitat en vint-i-cinc versos, com vint-i-cinc punyals o vint-i-cinc meandres d'amor, que al final convergeixen en la forja del coneixement dels primers focs a les coves, a l'alba de la humanitat.
Ara llegeixo Animal de bosc, amb la llum d'aquells esglais i aquelles primeres mans a les roques, buscant el consol de la casa. I també tinc por, però la veu d'en Joan Margarit m'acompanya i m'ajuda a construir la meva casa, des del seu hivern amb la Joana, els ulls il·luminats per un somriure, per sempre més mai sola escoltant el mar:
Clar i difícil
Del llibre pòstum, Animal de bosc (2021)
Joan Margarit (1938-2021)
¡Volver a ver el mundo como nunca
había sido..!
En los últimos días del verano,
el tiempo detenido en la gran pausa
que colmaría septiembre con sus frutos,
demorándose en oro
octubre,
y el viento de noviembre que llevaba
la luz atesorada por las hojas
muertas hacia más luz,
arriba,
hacia
la transparencia pálida de un cielo
de hielo o de cristal
cuando diciembre
y la luna de enero
hacían palidecer a las estrellas:
altas constelaciones ordenando
la vida de los hombres,
el misterio tan claro,
la esperanza aún más cierta…
Aquella luz que iluminaba todo
lo que en nuestro deseo se encendía
¿no volverá a brillar?
Angel Gonzalez
Otoño y otras luces (2001)
Largo camino para volver a la isla.
Mañana se encenderán los fuegos
y Nura será de nuevo
el lugar sagrado y rebelde
de aquellos primeros pobladores.
Y volveremos una y otra vez a aquella luz,
como aquellos guerreros, que defendían la isla
a golpe de fuego y piedras.
Defendiendo el sueño de vivir
en un lugar sin miedo,
rodeados de mar y luz.
Muros de piedra contra el olvido.
Y en la maleta aquel papel, arrugado siempre:
"Estos días azules y este sol de la infancia".
Albert Bellmunt
A 100 Days Project
Day 2
 |
| Menorca (Macarelleta) |
No te rindas, aún estás a tiempo
de alcanzar y comenzar de nuevo,
aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,
liberar el lastre, retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
continuar el viaje,
perseguir tus sueños,
destrabar el tiempo,
correr los escombros y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se esconda y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños,
porque la vida es tuya y tuyo también el deseo,
porque lo has querido y porque te quiero.
Porque existe el vino y el amor, es cierto,
porque no hay heridas que no cure el tiempo,
abrir las puertas quitar los cerrojos,
abandonar las murallas que te protegieron.
Vivir la vida y aceptar el reto,
recuperar la risa, ensayar el canto,
bajar la guardia y extender las manos,
desplegar las alas e intentar de nuevo,
celebrar la vida y retomar los cielos,
No te rindas por favor no cedas,
aunque el frío queme,
aunque el miedo muerda,
aunque el sol se ponga y se calle el viento,
aún hay fuego en tu alma,
aún hay vida en tus sueños,
porque cada dia es un comienzo,
porque esta es la hora y el mejor momento,
porque no estas sola,
porque yo te quiero.
Anónimo
(Poema atribuido erróneamente a Mario Benedetti)
https://trianarts.com/mario-benedetti-no-te-rindas/#sthash.wdH4BHgi.dpbs
https://factual.afp.com/el-poema-no-te-rindas-no-fue-escrito-por-el-uruguayo-mario-benedetti-es-de-un-autor-anonimo
LA CASA
Ens protegeix i guarda el que hem sigut.
Allò que mai no trobarà ningú:
sostres on hem deixat mirades de dolor,
veus que han quedat, callades, en els murs.
La casa organitza el seu futur oblit.
De sobte, un corrent d’aire i una porta
que es tanca amb un cop sec com un avís.
Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.
I que, al final, es buida.
Joan Margarit
Animal de bosc (inèdit)
Ha mort Joan Margarit. A casa no sabíem que estava malalt des de l'hivern de l'any passat ni que estava passant els seus últims dies a casa seva, a Sant Just, ni que al seu poble hi ha una biblioteca que porta el seu nom (on, per cert, sembla que mai no hi va fer cap recital). També ell ha dit en alguna entrevista, a propòsit de la concessió premi Cervantes el 2019, que oficialment la Generalitat no l'havia felicitat. Ningú, ni el gran poeta que era en Joan Margarit, és profeta a casa seva, però tant se val: la veritat sempre acaba prevalent en el temps. A propòsit del seu biliguïsme, ell sempre deia que no traduïa els seus poemes al castellà, sinó que els escrivia simultàniament. Però, és important la llengua en poesia? Escriure en la llengua materna sí, deia en Joan, però no per l'emoció del poema i l'impacte en el lector, per això no importa, un bon poema, si és bo, sempre arriba al moll de l'os dels altres: "Escrius per aprofundir en tu. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m'he adonat que consolava al lector".
La poesia com una casa on trobar aixoplug, on protegir-se de la imtempèrie. Frequentment citava les paraules del arquitecte Coderch de Setmenat: "La casa ha de ser virtuosa y humilde. Ni independiente ni vana. Ni original ni suntuosa". En una de les seves últimes entrevistes en Joan Margarit deia que sense els murs de la casa, la poesia no existeix. Hi havia una relació molt íntima entre la seva professió (la arquitectura) i la seva passió (la poesia), inseparable una de l'altre, ell construia els poemes com es basteix una casa: a poc a poc però amb determinació, amb només els materials necessaris i imprescindibles.
Els últims versos dels seus poemes son sempre decisius, desfan la tensió latent del poema i ens donen la clau de la veritat, el final de l'obra, la casa que perdura més enllà de les paraules i molt a prop de la música: la bellesa. Deia en Joan Margarit, al final de 'Útimes notícies' del llibre Càlcul d'estructures: "Prefereixo la mùsica a la vida". Sempre honest i intens, ell deia que llegir un poema és com interpretar una partitura: "Els que han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'ordre fraternal de les paraules, han accedit a un món al que difícilment renunciarán".
Sí, no renunciarem a llegir i rellegir els teus poemes, Joan. D'aquí a uns mesos tornaràs d'aquest sobtat silenci amb Animal de bosc, el teu llibre pòstum. Ja per endavant sabem que ens ajudaràs a seguir bastint la nostra casa però sense protegir-nos, com un mur lúcid i lluminós alhora. Perquè pot ser que, al final del camí, el no-res i la plenitud es retroben i la casa, malgrat tot, no queda buida.
Vull acabar amb un altre regal d'en Joan del seu llibre pòstum Animal de bosc, un diamant amb llum pròpia: la història de la humanitat en 25 versos. És un poema que ho condensa tot de manera magistral, un viatge increïble on el poeta se sent finament la baula necessària d'una història fascinant i ens retorna, agraït, la seva descoberta amb la veritat de la seva poesia, que ja és per sempre nostra. Una llum que perdura en la paraula, la seva -nostra- darrera casa:
EL POEMA I EL MUR
Darrere l'horitzó s'alça un dia d'hivern
Negres branques de l'àlber: el sol rosat i fred
ha il·luminat el mur de pedra de la casa.
És una hora innocent i alhora perillosa:
degué ser-ho també per als que feien foc
a dins les coves amb olor de fum,
excrements i animals esquarterats.
Penso en un dia
–centenars de milers d'anys endarrere–
i una claror semblant a aquesta d'ara.
En la severitat de la caverna
sorgia, des del fons d'una mirada,
la suposició protectora del mur.
Algú, entre les ombres,
mirava, il·luminats per la foguera,
dibuixos o senyals fets en la roca.
El pensament creixia
com un gran arbre sota les estrelles,
alhora que sorgia l'escalfor
-encara lluny, confusa- de la casa.
Veient com neix el dia, agraït,
penso en l'arquitectura
i en els primers que van poder escoltar
alguns hexàmetres de l'Odissea.
He estat sempre fidel al poema i al mur.
Joan Margarit
Animal de bosc (inèdit)
L'he solcat com el mar dels antics mariners,
i m'he deixat guiar per diferents estrelles.
Recordo una ciutat. De nit, al port,
quan alçàvem els ulls,
el cel semblava una bandera
gegant d'estrelles.
Desesperadament, busco que res
del que he estimat es perdi. I que sigui, el final,
just abans que esdevingui obscuritat,
la supernova de la intel·ligència.
Joan Margarit (11.05.1938 - 16.02.2021)
Des d'on tornar a estimar (2017)
Aquesta nit has tornat
sigil·losament
(no tenies son)
has travessat lleugera
la nostra habitació
i t'has assegut
al meu costat del llit
com abans, amb cura
per a no despertar-me
he sentit el teu cos
el pes del teu cos
acaronant-me
i no he gosat
obrir els ulls
tu m'has mirat
tranquil·la
i en aquest bressol
silenciós d'esperes
i incerteses
tu hi eres, vivies
era el nostre joc
previ al nou dia:
esperaves el primer signe
de vida
per a abraçar-me
però avui no m’he atrevit
ni tan sols a respirar:
no he volgut obrir els ulls
i despertar-te.
