‘Quan arribes a la vellesa, ho has de fer amb la motxilla plena’ deia, més o menys, en Joan Margarit. Se suposa que això ens ajuda a lidiar amb els embats de la intempèrie, la intempèrie moral més que la física. Però llavors, no hi ha horitzons quan hom arriba a la senectut?
En el conte ‘T’estimo fins a l’horitzó’, d'en Roc Casagran i Casañas, l’Aran vol anar més enllà del mar i del cel, deixar el poble i els pares i és l’avi qui l’empeny a sortir seguint la crida de l’horitzó. ‘L’ Aran va sortir de casa amb una motxilla només a mig omplir: l’esperava l’horitzó’. Al cap d’uns dies, o setmanes, o potser mesos, l’Aran torna de nou a casa amb la motxilla plena d’amics i d’aventures.
L’Aran ha cercat l’horitzó i aquest desig l’ha portat a viure, a estimar, a ajudar als altres. Però quan torna a casa, l’Aran li diu a l’avi, mig plorant, ‘quin fracàs, no he arribat a l’horitzó’ i l’avi li respon: ‘Fracàs? Que no t’ho has passat bé? Que no has viscut aventures? Que no portes la motxilla ben plena?’. ‘L’horitzó serveix per fer camí’, li diu l’avi al net, ‘i mentre fem camí, omplim la vida’.
Ara em tornen a la memòria aquells dies de la meva joventut, quan el món era aquella poma fresca que volies mossegar i senties al ventre una emoció indescriptible per viure. Ho puc intuir, sentir encara a dins meu. No sento que la meva motxilla estigui ni buida ni plena, és un temps nou que no m’és indiferent. No sento angoixa ni placidesa, m’agrada pensar que ara el temps se’m dilata, per continuar vivint i estimant aquesta llum.
Tornant a Joan Margarit: ‘A mesura que anem envellint, la nostra vida s’acostuma a la presència de llunyanies, fins que un dia ens adonem que les llunyanies han anat desapareixent i que, miris per on miris, tot és igual de proper’.
Deixeu-me discrepar del mestre, almenys una vegada: jo continuo preferint l’horitzó a les llunyanies, encara que, en el fons, l’horitzó sigui l’altra cara d’una mateixa moneda. Per cert: una moneda sense valor.
Bona primavera! I bon viatge!
