Estimada Alèxia:
Tot m'acaba portant
sempre a tu: els pensaments, els sentits, la música, la bellesa. Ara comprenc
moltes coses que s'amagaven abans darrere aquella cursa frenètica de la vida,
la vida entesa com un camí marcat que anàvem recorrent cecs, escrivint com
autòmats el llibre repetit del què seria una plàcida existència, quan no ens
preguntàvem, innocents, del perquè de tot plegat perquè tot tenia un sentit,
aparentment almenys, quan no valoràvem en la seva justa mesura el miracle
increïble de la nostra existència.
Ara, quan ha passat una
eternitat sense tu, sé que mai em podré acostumar a la teva absència. He vist,
això sí, que la vida m'empeny, que no puc baixar-me d'aquest tren, el mateix
tren al que vaig demanar-te que pugessis en aquells mesos decisius de vida i de
lluita contra la teva malaltia. Miro i torno a mirar les teves fotografies: et
veig alegre i càndida, pujada dalt d'una olivera, ensenyant-me una oliva verda
i petita, que agafes dolçament amb els teus dits, o abraçant-te a la teva mare,
feliç i somiadora, en una placeta amagada de Venècia, o somrient lluminosa
davant un ametller recent florit en primavera, la imatge de la bellesa, o la
bellesa mateixa, brillant en el teu rostre.
No puc buscar-te on no
hi ets, Alèxia, només puc portar-te amb mi, fins que el meu camí s'acabi. Tu em
dones la força per viure, no et defraudaré, filla meva. Perquè ara he entès el
que volies dir-me aquella tarda, a la teva cambra d'aïllament, el primer dia
que entràrem per començar el procés de preparació pel trasplantament de
medul·la:
Et vas pujar a la
gandula reservada als pares, que estava al costat del teu llit, i vas començar
a balancejar-te com en un gronxador, rient i cridant com una boja, tant que amb
l'impuls quasi caus d'esquena a terra. Suposo que vaig posar una cara entre
trista, seria i desolada (el que vulgarment es diu com un poema) i llavors vas
burlar-te de mi, dient-me: 'Papa,
tonto, Papa, tonto', traient-me descaradament la llengua i obrint
els ulls exageradament. Jo, clar, no vaig entendre res de res.
Però ara sé el que
volies dir-me, Alèxia, aquella tarda llunyana, a l'hospital.
Ara, quan potser no
sigui massa tard encara.
Gràcies, filla meva.
Un milió de petons.
El teu pare.
