Quien tus dulces aguas

                          Para Alèxia,

bailarina de las estrellas

Quien tus dulces aguas

navegar pudiera,

yo, desde mi barca,

tú, desde tu estrella,

me miras, jugamos

a ser cielo o tierra,

a ser padre, hija,

alas torpes abiertas

Quien tu dulce cuerpo

arropar pudiera,

desde el fondo turbio

a las cumbres reinas

con un aire leve

una canción bella

que nos llevase libres 

a romper las rejas 

Quien tus ojos dulces

si con ellos fueran

posibles los sueños

que un día nos dieran

y no hubiera tiempo

ni sangre, ni guerras,

sólo tu piel suave

lucecita abierta

que brillase firme

en mi noche eterna

Quien este amor ciego

revuelto en la arena

Quien este mi mar tuyo,

mar puro de inocencia.

Papá

Quan era llum

El difícil dol per la mort d'un fill

‘La mort no és morir-te

sinó que mori algú estimat’

Miquel Martí i Pol

‘Només hi ha una cosa pitxor

que l’oblit. No saber que s’oblida’

Xavier Antich

Budapest

‘A Budapest, al passeig pel Danubi del costat de Pest, entre el Parlament hongarès i el cèlebre Pont de les Cadenes, hi ha afilerades en el moll, com si haguessin estat abandonades, una seixantena de parells de sabates gastades. No totes estan ben aparellades i n’hi ha de tombades, unes amb els cordills deslligats, gairebé totes apuntant en direcció a l’aigua, com si els seus propietaris s’haguessin descalçat precipitadament per banyar-se al riu. Però no hi ha ningú que es banyi. I, a més, les sabates són allí a l’estiu i a l’hivern, durant tot l’any, faci calor o nevi. Encara que a una certa distància és difícil adonar-se’n, són de ferro colat i, a més, reprodueixen amb exactitud models de sabates dels anys quaranta, cosa que els dóna un aire remotament antic. És fàcil endevinar que els propietaris de les sabates, que les calçaven abans de llançar-se al riu, ja no tornaran més.’ 

El text anterior està extret d’un article d’en Xavier Antich, titulat ‘Les sabates abandonades al moll del Danubi’. En ell l’autor ens descriu així un monument erigit a Budapest per commemorar l’assassinat a la ciutat sobretot de jueus, durant els anys finals de la Segona Guerra Mundial. En aquest indret van ser portats i assassinats a trets milers de jueus portats del gueto, en alguns casos lligant les víctimes per parelles, o en grups de tres, i matant-ne només un, perquè els vius, quan fossin empesos per força al Danubi, s’hi ofeguessin. 

Per combatre la barbàrie, per recordar les víctimes, per poder fer el dol, necessitem recordar-los, restituir la seva memòria; aquest monument a Budapest vol retre record als assassinats i ser un espai de dol al mig del meravellós passeig pels molls del Danubi.

Els pares i mares que hem perdut un fill ens enfrontem a un dilema similar, entre l’oblit necessari per seguir vivint, i la necessària memòria del ésser estimat que ens ha estat arrabassat brutament: la mort d’un fill o d’una filla és un crim sense culpable, per tant, sense reconciliació possible. La mort del fill és un trauma terrible, en el que la funció ritual del dol té l’objectiu de permetre que els vius, els seus pares, amics i familiars, puguin sobreviure a la mort dels que marxen. 

En el cas dels crims contra la humanitat com els comesos a la Segona Guerra Mundial, o com en el cas molt recent a Paris de les desenes d’innocents assassinats a mans de terroristes suïcides, necessitem recordar, bastir la seva memòria en un monument, una obra literària o una escultura. Però què passa amb els nostres fills morts? La pèrdua d’un fill és un crim silenciós i anònim, una desgràcia inesperada, però els pares tenim la mateixa necessitat de bastir el seu record en quelcom de perdurable. Moltes vegades els altres no ens entenen, o no volen passar a aquest costat del riu, o no poden simplement posar-se al nostre lloc uns instants, perquè és massa terrible ni tan sols imaginar-se el no tornar a veure mai més a un dels teus fills.

Ara recordo les primeres setmanes després de morir l’Alèxia, quan vaig demanar a la seva escola, o millor dit, vaig implorar, que si us plau posessin una foto d’ella en algun lloc de l’escola, però no va ser possible. Entenien el nostre dolor, però no era la política de l’escola, em van respondre. Ara ho respecto, i fins i tot ho puc arribar a entendre, però llavors no era així i vaig patir molt, moltíssim. Llavors només buscàvem donar sortida al nostre dolor, només cercàvem aquest monument que abans dèiem, aquest record en la seva memòria en un lloc que ella havia estimat amb bogeria, com era la seva escola.

Han passat set anys des que la nostra filla Alèxia se’n va anar. Ara tindria vint anys.

Avui puc dir que ni hem sento renascut, ni crec que sóc millor persona, ni penso que la mort de la meva filla tenia un per què, ni un per a què. La mort d’un fill o una filla no és un exercici d’autoajuda, no ens enganyem. Han estat uns anys difícils, intensos, on no hem simplement conviscut amb el dolor sinó que també, i sobretot, hem lluitat, a la nostra manera, per sobreviure, buscant aquelles escletxes que deixa entreveure la vida on ens hem agafat, moltes vegades desesperats, per a poder seguir vivint. 

Estem bastint el seu record, perquè sobreviure no és viure, el dolor segueix molt profund, i quan torna és devastador. Només la il·lusió de la joventut pot silenciar aquest mal profund, a través de l’esclat de la bellesa del viure i el goig del present, recordant la vida i oblidant la mort, aquest difícil però necessari Recordar olvidando d’en J.L. Tizón (Días de duelo, Alba Editorial 2007).

Estem construint la seva memòria, seguim buscant aquelles altres sabates que ens empenyin a viure, les que ara porten els seus germans Mar i Pau en la seva entrada al misteri de la vida. El següent poema, al voltant del mateix riu, el Danubi, ens recorda la força i l'esperança de la joventut en la vida:

Ribera del Danubio

A pesar de que Heráclito y Quevedo

y Manrique y Machado y muchos otros

hablaron de las aguas pasajeras

y a pesar de que el tiempo no desmiente

la terrible evidencia de la huida,

la juventud se alza en cuatro pechos

y proclama, con gracia en la mirada,

la existencia dorada de otra hora

fijando para siempre en el recuerdo

la quietud de una tarde junto al río.

Francisco Riuz Noguera (Revista Litoral, 2015)

‘Envellirem guardant tots els colors que van lluir als teus ulls’ ens diu en Joan Margarit en el seu poema Cançó de Bressol. I segueix comentant en la seva Balada de Montjuïc, en referència a la seva filla Joana: ‘Continuo vivint amb la Joana, visc rodejat de les seves fotografies, en qualsevol lloc o circumstància imagino com seria amb ella. La nostra vida junts va ser la meva aventura. Cal plorar els morts: quan ho fem, plorem per aquesta barreja del seu no-res i el nostre dolor’.

I tornant a l’inici d’aquestes reflexions, al tema del difícil dol per la mort d’un fill o d’una filla, acabaré de nou amb en Xavier Antich, amb unes paraules seves extretes de l’article ‘Entre l’oblit i el record, la difícil memòria’:

‘Estem obligats a triar entre aquests dos absoluts, hom diria que inhumans iguals: oblidar-ho tot i sepultar-ho en l’oblit o recordar-ho tot, i que el passat esborri la possibilitat del present. Enmig, és clar, la cultura. La tria. La selecció del que ha de ser memorable perquè ens defineix. Sense aquest esforç, la humanitat no és sinó una ombra.’

Oslo

Ses salines

Aquella tarda vam caminar per Ses Salines, enmig de la serenor dolça d’un paisatge vibrant, misteriós i clar alhora: tot era nou i inundat amb records de sal per totes bandes. Hi havia molta llum, alguns peixos saltaven, feliços, per l’horitzó blau dels nostres desitjos, i vam pensar molt amb tu, per tanta bellesa oferta que no podien veure els teus ulls. També hi havia una casa amarada per l’aigua, restes d’un naufragi per un port que els navegants cercàvem inútilment, perquè no calia buscar tan lluny els tresors que la vida amagava molt endins nostre. Ja cap al tard, el blau de les salines es confonia amb el blau del cel, sense lloc per la tristesa ni l’enyor. Érem ja el paisatge serè d’aquesta illa tan antiga, érem el teu record en el vol migrant de la llum, un doll de pau buscant terra endins la màgia del mar o el teu somriure. 

Salines de Montgofra

T’ha inundat un repòs sense respostes

enmig d’aquesta estesa de miralls

encalmats, la vibració de l’aire

pels caminois entre les aigües lentes

i el desig transparent, la plenitud

d’una hora trista com les hores breus 

dels líquens compartits al punt de l’èxtasi.

Si aquí el batec és lent, tanmateix passa

tot l’incendi dels ulls i la dolcesa

que sobreïx pels porus astorats,

el fluid mineral a raig de sòl

des de la fonda cova, el blau intens

del trenc febrós a dosis de vertigen

quan torna el pas cap a prades de sal

sobre les crosses del temps geperut

i els fulls en groc corgirats en descompte.

© Pere Gomila

Editorial Arrela 2015

Després del somni

Ens costa molt acceptar

que la vida era així de simple,

cruelment generosa i curta:

per moltes voltes que li donis

al sentit, tot és terriblement

alegre, senzill i lluminós.

Ara en els meus somnis

t’abraço desesperadament

i sóc feliç, amb el record

latent, però amagat uns segons,

que ja no estàs entre nosaltres.

Tot torna a ser com abans,

la sang torna a omplir els versos

i el dia té la transcendència

caduca del teu amor recuperat,

però tot és breu: ho he entès, 

pot ser tard, era una aposta

en un joc que havíem de jugar

obligatòriament, dòcilment 

entregats a l’atzar de viure, 

sense l’embolcall del sentit

que amaga la veritat dura,

però molt senzilla, de l’aire:

viure és cremar-se

sense por ni recança,

només per la joia de l’instant,

sense el desig de perllongar-nos

més enllà de l’amor inicial

que ens donaren com a penyora.

Sense paraules ni memòria,

quan s’esvaeixi el somni

només quedarà el record,

el fum que feia la flama

del temps fugaç que compartírem:

llavors la nit perdonarà

que vaig oblidar-te un dia,

pel mandat de seguir 

cremant-me en el teu amor, 

pel somni desesperat de viure.

Barcelona, 06.09.2015

La casa on vivia l'alegria

Pedra a pedra

anem bastint la casa;

és un camí llarg,

de vegades feixuc,

però tenim sempre

la teva llum

al final del camí:

a l’estiu brilles

com el mar

de la teva infantesa,

a l’hivern, els cinc fars

dibuixen una estrella

que ens acompanya

els mesos foscos.

Somni a somni

arribarà el dia

quan la casa estarà

plena de gent,

com tu volies;

llavors bategaràs 

de nou, 

incansablement,

en aquest gran cor

al mig de l’illa:

lluny del dolor i de la por

saltarem junts les onades

d’aquest mar antic,

i no s’acabarà mai el dia.

La casa gran al mig del mar,

la casa on vivia l’alegria.

Menorca, 22 d’agost de 2015

El árbol de los recuerdos

EL BAMBÚ EN LA VENTANA DE LI TS’E YUN

No lo cortes para hacer una flauta,

no lo cortes para hacer una caña de pescar.

Cuando sus hojas y flores estén marchitas,

aún será hermoso bajo los copos de la nieve.

PO CHU YI

Traducción de Maria Teresa León y Rafael Alberti

© LITORAL, 259, 2015

La puerta del cielo

Muchas veces yo experimentaba sentimientos de fragilidad con Alèxia. Pero no es el tiempo, y lo que sucedió después desgraciadamente, que me hace renombrar sentimientos que por entonces eran palpables. No sé si es porque ella vino más tarde, no sé si porque cuando ella llegó yo salía de uno de los periodos más desconocidos y difíciles de mi vida. Pero lo cierto es que muchos poemas que por entonces yo escribía reflejan ese sentimiento de provisionalidad, una sensación de irrealidad, un temor extraño de perder aquella dicha tan poderosa y desconocida. 

Recuerdo especialmente cuando al acabar los primeros años del jardín de infancia, con solo seis años, Alèxia escribió un pequeño álbum llamado Història de la meva vida, que cada vez que lo leía literalmente me deshacía en lágrimas. Lo cierto es que eran unos textos preciosos, escritos para simbolizar el paso del jardín de infancia a la primaria, unas palabras muy sencillas, donde Alèxia expresaba exactamente el paso del tiempo, todo lo que había gozado en esos primeros años, todo lo que le hacía sufrir, con todo lo que soñaba, todo lo que dejaba atrás porque comenzaba un nuevo tiempo para ella. Desconozco la razón, pero ese cuadernillo me sonaba como una despedida, como un adiós a ese caminar valiente donde Alèxia describía sus primeros seis añitos de forma tan limpia y pura, una sucesión de estampas preciosas, intensas e irreversibles, donde había sido tremendamente feliz.

Dicen que cuando temes perder la felicidad es que, de hecho, ya la has perdido, porque ya estás fuera de ella, porque mientras dura, la dicha lo inunda todo, y no hay espacio para el recuerdo ni para el temor de la pérdida. Pero la verdad es que yo tenía miedo, Alèxia me hacía tan feliz, eran tan puros sus sentimientos, tan extrema su inmersión en el corazón del tiempo, que el tiempo desaparecía, literalmente, rendido al canto preciso de sus actos, emborrachado en ese torbellino de las danzas que Alèxia enlazaba desde la mañana hasta la noche, sin esfuerzo y sin desánimo, sonriendo siempre, liviana y completa.

Y es esta pureza e inocencia que marcaron indelebles sus diez años, un tiempo intenso cuando Alèxia hizo su primera comunión, el año de nuestro último viaje juntos a Menorca, a la casa roja de s’Albufera. Fueron unos días inolvidables, podíamos llegar desde la casa a calas sólo reservadas para nosotros, como cala Tusqueta o cala Rotja. Recuerdo aquella tortuga recogida cuando paseábamos en Es Grau, o los juegos de los niños en la orilla del mar en Es Tamarell, con Sa Torreta al fondo, o el agua fresca resbalando por la carita de Alèxia sonriéndome feliz en la Platja d'en Tortuga, o la imagen de nuestros cuerpos inclinados Son Mercé de Baix, imitando los acebuches rendidos a un viento imaginado, una tarde nubosa del mes de agosto. 

Una mañana, paseando por Mercadal, visitamos S’aljub, un gran depósito de agua ordenado construir por el gobernador Richard Kane en 1735. Al aljibe se llega por una rampa blanca, cuasi vertical, coronada por una tanca que parece querer abrirse hacia ninguna parte. Solamente el cielo, y no el agua, parece esperarnos detrás de su transparente celosía.

Yo por entonces le escribí este poemilla a Alèxia:

La puerta del cielo

La puerta del cielo, 

camino del agua.

Escaleras blancas.

Soñados luceros.

Arriba en el puerto

se mecen las barcas.

Unas redes guardan

tesoros secretos.

No subas, que quiero

subirte en volandas

niña, darte alas,

volar en tus versos.

La puerta del cielo

niña, no la abras,

¡que se escapa el agua,

y se van los sueños!

Dormidos luceros

en las conchas blancas

llevarán tu barca

arriba en el viento.

                                                              Mercadal, agosto de 2005

                                                  © 2015 , Albert Schoenenberger

S'Aljub (Mercada,Menorca)

Como una estrella de mar

Apenas rasgo el papel y surgen los signos de mi mano, la memoria, vuelves de nuevo a mí: te quisiera libre de pensamientos e imágenes, furtiva como la luz esquiva del invierno; rebelde contra el azar que te quiso breve, buscas cualquier atisbo de vida donde alzar de nuevo el vuelo, donde poder sentir la sangre que oxigena estos versos.

Habría que inventar un lenguage nuevo, hija, un acervo de símbolos desmemoriados, para escribirte pura, perenne y bondadosa, un lugar de donde tú supieses no haberte ido nunca y la risa encontrase de nuevo el nido, una cuna donde tu voz resonase en la mañana como el canto perdido de las golondrinas.

Quisiera renacerte sin el recuerdo del llanto, con palabras balbuceantes buscando el sentido final de los abrazos, con símbolos indómitos como lo fue siempre tu luz, mientras brilló perenne amarada en nuestras islas. 

Vuelves, surges, gritas, pero te quisiera otra, una vida sin anclas donde tú, y solo tú, decidieses tu destino, el mundo aquel que tu esperabas llenar con la dicha de tu cuerpo ya maduro, explosión de luz y vida que vendrían a acunarte en un mar sin cadenas, libre de salitre y de viento.

Intento hablar de ti sin hablarte, dar ese rodeo imposible por una vida que no hubo de dejarnos nunca, busco nuevos colores para inventar el blanco, o tu risa, para dibujarte sobre la sombra que la noche tiñó de carbunco, o de silencio.

Ahora te veo feliz bailando la Meditación de Thais, y vuelvo a vivir aquella mañana fría del enero cuando nacistes, cuando tus manos dieron a luz el sol, y apenas nos herían las fibras del tiempo. 

Te imagino en la danza divina de un mundo primigenio y bueno, cierro los ojos, dejo los versos y pido, sólo te pido que me des tu mano de nuevo.

Por el jardín abierto del mar caminaremos juntos, como una estrella de mar recién nacida de tu memoria.

Dins la nit els meus anys

Dins la nit, els meus anys 

han cridat i em desperten; 

semblen ocells perduts, 

sóc d'ells i no em coneixen: 

són meus i van errants 

perquè no em pugui entendre 

quan cerco en el meu cor 

què m'ha fet gran i feble. 

¿Què hi dius tu, pur infant 

que encara et meravelles 

de sobte, amb brusc delit, 

pels ulls, per on vas créixer, 

i de qui guardo, amb corn 

profund, les orelletes 

tan fines a escoltar 

les tendres veus que vencen? 

¿Què hi respondries tu, 

infant que jo vaig ésser, 

tu que eres simplement, 

tu que no pots comprendre 

que el cor sigui pesant 

i les coses esquerpes, 

i el somni tingui risc, 

i tot amor tristesa? 

Per a ignorar-ho jo 

i que, uns minuts, la teva 

ventura elemental 

revisqui en mi de sempre, 

cal que et cedeixi a tu 

i que ho pagui creient-me 

i sentint-me dir foll, 

foll que no mira enrera. 

¿Qui somriurà dels dos, 

el vell que no preveies 

futur de tu, oh infant, 

o tu, fonda innocència? 

Sols sé que miro el riu 

al llarg de la ribera; 

i sempre sóc el punt 

on l'aigua fa el seu pur 

començament de perdre's.

Carles Riba

Un viaje en bicicleta (o como sobrevivir a la muerte de una hija o un hijo)

Apenas recuerdo el día en que aprendí a ir en bicicleta, sólo me parece recordar que era verano, una tarde rezagada del mes de agosto, una de aquellas tardes sin tiempo de la infancia, cuando aprendíamos a vivir sin la urgencia del deber o el miedo a lo desconocido. 

Lo que sí recuerdo es el instante de felicidad y plenitud que sentí en aquel momento, aquel día cuando de repente, y sin solución de continuidad, vi que podía seguir, que me mantenía en marcha, que esa misma adrenalina me obligaba y me daba al mismo tiempo fuerzas para sentir el aire fresco en la piel y el gozo del equilibrio recién logrado, la libertad de conducir por fin mi bicicleta por las calles polvorientas y tranquilas del pueblo.

Ahora, esos momentos de titubeo sobre la bicicleta, las caídas constantes o los recorridos zigzagueantes hasta poner el pie de nuevo a tierra, e intentar volver a pedalear y engancharse en el camino, me recuerdan los difíciles pasos, las esperanzadas ansias de seguir y no poder muchas veces mantenerse en equilibrio, de los padres que hemos perdido una hija o un hijo, y que intentamos seguir viviendo, a pesar de todo.

Muchos días el trayecto es muy difícil, el viaje es corto, de pronto tras una curva ves a tu hija en un recodo del camino, jugando feliz en un tiempo quieto, y pierdes el equilibrio y caes de bruces, otros días el camino hace tanta pendiente que no puedes continuar, piensas lucharé como ella, intentaré vencer pero abandonas y dices, como el poeta, no puedo más, aquí me quedo, no puedo seguir en el camino.

Otras tardes la senda es llana, coges velocidad y el aire te despierta los sentidos, y plácidamente recuerdas aquellas tardes de verano con ella, cuando corría tan alegre por los campos y todo era posible, estar juntos, sonreír, dar de comer a los cervatillos, esperar que algún avecilla de aquel bosque umbrío se posase en nuestras manos, caminar juntos a la vera del lago, correr en las cañadas sintiendo el agua cerca, todo felicidad y presencia pura…

Otros días el camino sube y baja continuamente, no hay tregua, no hay pensamientos seguros, quisieras tenerla pedaleando contigo a tu vera, su voz, sus olores vuelven y te embriagan, y de pronto la bicicleta se embarranca en la arena de la playa, y has de hacer una fuerza descomunal para poder salir y mantenerte en pie más allá del mar, más allá del espejismo cruel de verla y sentirla como antes y no poder abrazarla, decirle lo mucho que añoras no poder seguir haciendo el camino juntos…

…y hay días tan felices, cuando por unos instantes volvemos a estar juntos sin el recuerdo del tiempo, suele ser en sueños, sabemos que son instantes robados al mundo, pero todo es como antes, imposible pero real a la vez, es muy difícil explicarlo, tenerla contigo de nuevo y disfrutar de esa tremenda plenitud que creías perdida para siempre, antes de despertar parece que la bicicleta no rueda sino que vuela por el camino…

Volver a aprender a ir en bicicleta y olvidarse del pasado en el intento, no recordar que un día pudimos pedalear por vez primera, pero saber que un día sucederá, que seremos capaces de volver a saborear el equilibrio, la libertad recién nacida para nosotros.

Todo sucederá de golpe, como por milagro…ahora sólo espero y busco ese día, cuando aprenda a ir de nuevo en bicicleta, y ella me acompañe a mi vera, sin saberlo.

El día en que ella me dio prestadas sus alas para seguir en el camino.

Trobar el lloc des d'on estimar

Dimecres 3 de febrer, fa molt fred. Diuen que demà és la gran nevada. Ahir vam tenir un accident de cotxe. Per sort, no ens vam fer mal, només per unes mil·lèsimes de segon. Aquesta vegada, l’atzar estava de la nostra part. Avui és la presentació de l’últim llibre d’en Joan Margarit: Des d’on tornar a estimar. La llibreria, com no podia ser d’un altra manera, està plena de gent. Tothom està expectant, esperant l’entrada del poeta.

Un nou llibre d’en Joan Margarit és una mala notícia, diu en Jordi Gràcia, provocatiu. És el presentador de l’acte, i autor de l’assaig Burgesos imperfectes, d’aquesta burgesia catalana, culta, heterodoxa, dissident, tant diferent de la burgesia espanyola, diu en Joan Margarit. En Jordi Gràcia, que té aquesta flaire atractiva i incòmoda a la vegada de la Gauche Divine, finalment no acaba d’explicar el perquè de la mala notícia, però s’entén el seu discurs: en Joan Margarit segueix essent necessari, i un nou llibre seu és com una nova prova, és posar-nos de nou al davant de la intempèrie i fer-li front, amb la força de la paraula. 

Només tenim la cultura, diu en Joan Margarit, entesa en el seu àmbit més ample, la poesia, la religió, la paraula, la música. També el poeta li reserva un lloc a la ciència, però és clar que per ell no és el més important, encara que la ciència està en la base de la lluita més bàsica, la de la intempèrie física: la llum, l’escalfor, la casa, el primer alliberament de l’ésser humà contra la caverna, un primer anunci de la individualitat. 

Però després està el fet de resistir a la intempèrie moral, la més difícil de totes, i un ha d’estar preparat, la lluita no s’improvisa. I així és com actua la poesia, a llarg termini, ens va impregnant, canviant la persona, deixant-la en un estat de recepció més poderós i afinat. I la cultura vol dir també tendresa, lluitar contra el fred moral, primer amb la duresa i amb la veritat, sense defugir ni autoenganyar-nos, per després arribar finalment a l’amor, a la tendresa, a obrir la nostra capacitat d’estimar.

Tot són passos que anem fent al llarg de la vida per trobar el lloc des d’on estimar, diu en Joan Margarit. Aviat acaba l’acte, amb la lectura del poema Barcelona, del seu nou llibre. Jo volia que en Joan Margarit em signés el meu exemplar, ell, que va perdre dues filles, l’Anna i la Joana; jo volia explicar-li que també tinc aquest dolor terrible, necessitava saber què em diria, com havia afrontat ell aquesta bogeria, unes paraules dedicades i necessàries. Però hi ha molta gent, al final desisteixo d'esperar i em quedo amb el regal d’un poema preciós que ens ha llegit aquesta tarda, on trobo el consol que buscava: 

L’època generosa

Nostres com les cançons que fan plorar

són aquells dies.

Van ser la veritat de quan es feia fosc

amb sonriures, banyant les criatures.

El cansament alegre del sopar.

Les cares que mai més

no han tornat com llavors a confiar-se.

La vida s’alimenta dels dies generosos.

De donar i protegir.

Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit

Des d’on tornar a estimar

(Edicions Proa, 2015)

Moltes gràcies, Joan.

16-01-1995, 9h30

A les 8 h baixàvem a quiròfan. Aquesta vegada l'anestèsia epidural va ser diferent, durant tota l’estona tenia ganes de fer força i més força per què sortissis. Tampoc vaig poder veure’t pel mirall, però sentia com anaven sortint les parts del teu cos. Una vegada fora et van posar sobre meu, només tenia ganes de fer-te petons i petons. Et van posar uns tubs i vas plorar, era un plor més fort que el de la Mar però molt més suau que el del Pau. Quan et van tornar a posar sobre meu, vas obrir un ull per mirar-me, tenies el nas una mica xafat, però eres molt maca, jo no parava de fer-te petons.