Ens costa molt acceptar
que la vida era així de simple,
cruelment generosa i curta:
per moltes voltes que li donis
al sentit, tot és terriblement
alegre, senzill i lluminós.
Ara en els meus somnis
t’abraço desesperadament
i sóc feliç, amb el record
latent, però amagat uns segons,
que ja no estàs entre nosaltres.
Tot torna a ser com abans,
la sang torna a omplir els versos
i el dia té la transcendència
caduca del teu amor recuperat,
però tot és breu: ho he entès,
pot ser tard, era una aposta
en un joc que havíem de jugar
obligatòriament, dòcilment
entregats a l’atzar de viure,
sense l’embolcall del sentit
que amaga la veritat dura,
però molt senzilla, de l’aire:
viure és cremar-se
sense por ni recança,
només per la joia de l’instant,
sense el desig de perllongar-nos
més enllà de l’amor inicial
que ens donaren com a penyora.
Sense paraules ni memòria,
quan s’esvaeixi el somni
només quedarà el record,
el fum que feia la flama
del temps fugaç que compartírem:
llavors la nit perdonarà
que vaig oblidar-te un dia,
pel mandat de seguir
cremant-me en el teu amor,
pel somni desesperat de viure.
Barcelona, 06.09.2015
