Avui plou en mig de tanta sequera acumulada, però aquesta aigua s'evaporarà abans que pugin els cabals dels rius. Vivim un temps descompassat, sortim d'una estranya pandèmia per entrar en un món desconegut que desapareix a ulls veients: les geleres fonen, els ocells reculen i la guerra ressona a prop, en un estiu a anys llum d'aquells altres estius amb tu, quan estàvem a punt per al viatge i la llum del mar acaronava els nostres somnis, quan els focs de Sant Joan t'il·luminaven els ulls d'il·lusió i la felicitat de viure junts ens amarava, dolçament.
Sé que és un temps passat, que s'han cremat els somnis i només em queda aquest niu, on les cendres d'aquella felicitat reposen abans d'emprendre noves vides, però avui estic amb tu, et sento, t'oloro, no ets un record ni una sinapsi encara viva en el meu cervell, ets tu Alèxia, i t'estimo com mai et vaig estimar, vull que ho sàpigues i que el món també ho sàpiga, que continues vivint per sempre en aquest somni de flors blanques que mai es marceixen, i que aquest somriure teu regarà eternament la terra amb nova vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada