dijous, 27 d’octubre del 2011

Someone like you

You'd know how the time flies 
Only yesterday was the time of our lives
We were born and raised in a summer haze
Bound by the surprise of our glory days


Al Tibidabo (2008)

Els teus germans Mar i Pau et porten sempre a les seves vides. 
Hi ets en el seus records, en el dolor de la teva absència, en la tristesa de no poder sentir-te, abraçar-te, escoltar la teva veu, però hi ets també en alegria de tots aquells moments que vau passar junts, quan rèieu, jugàveu, menjàveu plegats, quan teníeu les vostres confidències, els vostres secrets, també quan viatjàvem tots    cinc a l’estiu i descobríem la bellesa del mar en aquelles platges de somni, o quan pujàvem les muntanyes per camins rodejats de flors i de salts d’aigua...hi ets quan els teus germans senten aquest buit tan profund que no té forma i que mossega àcid i molt endins, però també, i sobre tot, quan senten la crida del món i el goig de viure, i tu ets amb ells per escoltar-la, per anar més lluny també en els somnis de les seves vides.
Perquè compartiu una vida que no va acabar en el dia que vas deixar-nos. 

Sicilia (2009)
A l’hospital tu em deies que tenies un destí, una vida que viure, i que la malaltia no podria estroncar-ho. Per mostrar-m’ho posaves una mà recta i endavant per la teva vida i l’altra mà en angle recte, creuant gràficament la primera, per la teva malaltia.
Per això crec que et trairíem si la tristesa envaís definitivament les nostres vides, si visquéssim el nostre temps com un temps acabat, sense present ni futur, si per voler tenir-te viva no fóssim capaços d’entendre que morts de nou, i pot ser definitivament, quan al dolor legítim de la teva absència, sumem el dolor de no poder estimar lo poc o molt que ens queda per viure.
Llavors sí, la malaltia guanyaria, hauria vençut definitivament, i tot hauria estat en va.
Tinc por però, i tristesa, perquè de vegades no sóc capaç d’acompanyar com caldria les aventures dels teus germans. 

Menorca (2010)
La teva germana Mar va acabar els estudis de música brillantment, al 2009. Al curs següent es va anar casi tot un any a Londres, un any lluny de casa, descobrint món, noves experiències, nova gent, un altra manera de viure, vivint el gust dolç però tanmateix punyent de la llibertat i la independència. Ara ja ha acabat la carrera, és Llicenciada en Humanitats, i està treballant i fent un màster de creació literària alhora. Aquest estiu ha fet el seu primer viatge sense nosaltres a Croàcia, amb la seva amiga Mònica, i molt bé que s’ho ha passat! Com saps, segueix rodejada dels seus milers de llibres, i juga molt amb el Plutó. Tu hi ets sempre en els seus pensaments. 

Cabrils (2008)
El teu germà Pau va acabar aquell curs el batxillerat al Villena, i va començar Camins (ei: no confondre amb la cançó...xist...). La carrera és molt difícil, però no sabem com s’ho fa perquè, a banda de sortir molt amb els amics, també ho ha anat aprovant tot (bé: ell diu que exagerem, que no surt tant). Aquest estiu ha anat amb la Maria a Alemanya a participar en un camp de treball, i crec que ha tornat diferent, més madur. Al Pau li grada moltíssim el futbol (ell i jo ens hem fet socis del Barça), i recentment li ha donat per practicar escalada. Segueix passant-se molt temps al facebook, i ha descobert fa poc el bon cine. També hi ets sempre en els seus pensaments.
Saps? De tant en quan juguem junts al Rummikup, com abans, quan jugaves amb nosaltres (bé, un havia de quedar fora, és un joc a quatre). Els teus dibuixos (el de la nena gronxant-se a les muntanyes i el de la mare amb el seu fill marxant del desert) estan aprop de la llum del menjador. Sempre hi ha flors a casa (les compra la teva mare), posades en un raconet del menjador on tenim una foto teva gran, aprop del gerro de terrissa que vas fer amb les teves mans a la festa major d’Argentona, l’últim estiu que vam passar junts.

Austria (2006)
Aquestes cançons que sonen junt amb aquesta carta me les han passat la Mar i el Pau, son també i sobretot per a tu, per somiar junts, com tu em deies a cau d'orella.
Alèxia: t’enyorem moltíssim i et portem sempre amb nosaltres.

Lles de la Cerdanya (2007)

1 comentari:

Natxo Rovira ha dit...

Sentiments expressats de manera molt bella, Albert, són com poesia. Jo també sento que el millor homenatge als nostres morts estimats és seguir endavant amb la vida, plorar-los sempre que calgui, enyorar-los, sí, i permetre’ns sentir el dolor quan ho necessitem, també, però portar-los amb nosaltres amb calidesa i alegria, sense culpes, i participar amb goig de les vida dels que segueixen vius.
Felicitats per aquests fills tan brillants que tens. Tots tres.
Una abraçada
Natxo

PS: curiosa la coincidència amb els llocs visitats amb l’Alèxia i els que vam vistar amb el David (Lles –molt simbòlic, Sicilia, el Alps...)