dilluns, 8 de novembre del 2010

CONSIDERA MI DUELO

 
Avui em ve de gust transcriure unes paraules que vam llegir fa poc al grup de suport de AFANOC, al que vaig des de fa ja algunes sessions. Les paraules estan extretes del llibre ‘El Desafío de Renacer’, de Mauricio Meza Acosta, i les trobo molt encertades. Son unes paraules que parlen de com ens trobem els pares i mares orfes de fill o filla, son paraules que poden ajudar a que els altres, la família, els amics, els companys de feina, els veïns, ens entenguin una mica més en aquest procés difícil, colpidor, moltes vegades insuportable, que és el de continuar vivint sense els nostres fills estimats. Moltes vegades, els pares i mares que hem perdut un fill o una filla ens trobem que, afegit al dolor i desesperació per la pèrdua, hem de fer també front al dolor de la incomprensió, al defugir dels altres a parlar dels nostres fills estimats que han marxat per sempre, al silenci d’aquells que, per protegir-se, intenten passar pàgina massa aviat, sense pensar que, per ells mateixos, el dolor enquistat tampoc és bo. Parlar dels nostres fills o filles no ha de ser sempre trist, ens agrada parlar d’ells, recordar-los, i que els altres pensin en ells. Es una forma de rescatar-los de la seva soledat i retornar-los a poc a poc amb nosaltres, al centre dels nostres cors.

Sí, ja ho sé, ara em costa somriure, em costa pensar que algun dia podré tornar a viure sense aquest neguit d’ara però, si us plau, ajuda’m si pots, escolta’m, acompanya’m. Considera el meu dol.



CONSIDERA MI DUELO


No te pido que me des un trato especial. No estoy

enfermo, no tienes que alejarte de mí, solo te pido

que consideres algunos aspectos, pues me ha sucedido

lo peor que me pudo haber sucedido.


Te pido que no tengas temor de pronunciar el nombre de mi

hija, ya que ella vivió, vive aún en mí y fue y es muy importante.

Considera lo feliz que me siento de saber que tú también la

recuerdas y hablas de ella. Me gusta saber que tú también la

tienes presente en sus cumpleaños y aniversarios.


Considera que pasaré tal vez en un mismo día por diferentes

emociones. Puedo vibrar de alegría al recordar a mi hija y puedo

llorar después por su ausencia. Tal vez un día estaré feliz y otro

día será desastroso para mí. Te pido que me des espacio para

ser libre con mis emociones, aún estoy trabajando en ellas. No

me obligues a estar contento si me ves retraído, porque estoy

pensando en mi hija.


Considera que lo que me ha pasado no tiene nombre. No lo

compares a otra situación que te haya sucedido a ti. Perder una

hija no es igual a ninguna otra muerte o evento. Por favor, no

hagas comparaciones.


Considera que a pesar de que estoy trabajando en trascender

mi duelo y elaborar mis emociones, no sé cuánto tiempo pueda

durar ésto en mí. Aunque los profesionales digan que el duelo

dura de uno a tres años, a veces pienso que pasarán muchos

años para poder superar este trauma. Dame tiempo, no sé

cuánto...


Considera que mi cuerpo también me pasa la factura por este

golpe emocional. Puedo ganar o perder peso, dormir mucho

o no poder dormir. Tener raras dolencias y ser propenso a estar

enfermo.


Considera que hay momentos en que no me puedes hablar de

problemas económicos. Yo los conozco. Solo te pido que

consideres el momento oportuno.


Por último, considera que tengo nuevos “anteojos”

para ver la vida.


No soy el mismo. Jamás lo seré.


Soy diferente, no soy como antes, tal vez soy mejor...


Trata de conocerme.


(Extret del libre ‘El Desafío de Renacer’, de Mauricio Meza Acosta; m'he pres la llibertat de canviar la paraula fill –el cas del autor- per filla –el nostre cas-, així el text m'es encara més proper)

4 comentaris:

Alícia ha dit...

Avui he mirat el programa de Tv3 que l'altre dia ens vas passar el link. M'ha agradat molt, saber la part neurològica de tot el que estem passant, sobretot vosaltres. Jo hi penso molt en l'Alèxia, depenent del moment em venen uns pensaments o altres,més ràpids, més profunds, divertits, tristos..
M'agrada molt el que ha dit el neuròleg, sobre la construcció d'una nova Alèxia dins nostre, no és el que cap hauria volgut, però m'ha agradat.
Intentaré continuar actuant amb naturalitat,i, al vostre costat.
Jo continuo pensant que un dia ens tornarem a trobar Alèxia.
Alícia

Durga, Narcís i Teresa ha dit...

Alexia, en un dia com avui vas anar-te lluny, fort amb el vent, camí d’un altre món. Enrere vas deixar el estel mes meravellós fet per tu. Allà els teus ulls, els teus somriures, els teus riures forts brillen i s’escolten per sempre per a tots nosaltres. Alexia, vola fort, vola alt, desplegant sempre tota la teva llum. Ens ajuda a tirar endavant aquí sense tu. La Durga m’ha demanat amb emoció que pengem al teu bloc avui el text d’una de les cançons dels Choristes que t’agradava tan. La escolta també molt sovint (aquests dies sense parar...). Sé que així es troba mes a prop de tu. Parla d’un ocell que va en busca de l’arc de Sant Martí , lleuger, suau, acariciant l’oceà, tornant de terres nevades per a retrobar-se de nou amb la primavera. T’estimen Alexia i et trobem a faltar, molt, molt i molt. Durga i Teresa.

Caresse sur l'océan

Caresse sur l'océan
Porte l'oiseau si léger
Revenant des terres enneigées
Air éphémère de l'hiver
Au loin ton écho s'éloigne
Châteaux en Espagne

Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel
Se découvrira le printemps

Caresse sur l'océan
Pose l'oiseau si léger
Sur la pierre d'une île immergée
Air éphémère de l'hiver
Enfin ton souffle s'éloigne
Loin dans les montagnes

Vire au vent tournoie déploie tes ailes
Dans l'aube grise du levant
Trouve un chemin vers l'arc-en-ciel
Se découvrira le printemps
Calme sur l'océan.

Les Choristes


Hace dos años que falleció Alexia, una parte de mi mundo se paro, me di cuenta que era perder a un ser querido, me di cuenta de lo que es la muerte. La de mis padres fue una muerte deseada, porque ya no eran ellos. Lloré como no había llorado antes. Me cuesta expresar mis sentimientos, y uso un escudo protector de mis sentimientos. Yo también la encuentro a faltar. Sé feliz donde quiera que estés. Narcis

Mercedes ha dit...

Querida Alexia, siempre recordaré tu sonrisa y tu cariño, y te sigo queriendo muchísimo. Nona

Alex Julià Schoenenberger ha dit...

Compartimos la vida rodeados de la gente a la que queremos, criamos, amamos, pero a veces por desgracia o causas involuntarias las perdemos.

Lo que nadie puede perder es el recuerdo de la persona que se ha ido. Recordar a Alexia, mantener su recuerdo vivo, es lo mejor que podemos hacer, el mejor homenaje a tan gran persona que fue.

La gente que fallece y queremos de corazón siempre está con nosotros,creciendo cada dia, alimentandose de nuestros recuerdos. Las heridas no se curan, cicatrizan, por eso nsiempre las llevaremos con nosotros, al igual que Alexia.

Muchos besos y abrazos,


Alex