Vas dir-nos: fareu
diamants de les meves cendres?
Eres a la planta dels nounats
on brollava l'alegria
i naixien els arbres de la vida.
No vàrem saber què dir-te.
Ara ens crema aquest record
quan vam voler salvar-te del foc
amb el nostre amor desmesurat
innocent i absurd.
Només vàrem trobar vent
atiant l'incendi i la por
de la venjança.
I vam perdre't per sempre.
Ara creixes tan endins
en l'escorça del temps
que ningú pot veure
l'esplendor del teu diamant
la bellesa convulsa
que brolla de la seva llum.
Albert Bellmunt
Barcelona, 13.10.24
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada