Ballarina

De sobte, Ella emmudí.

I tota l’habitació s’encongí, amb Ella.

Encerclà la nit i s’empassà una papallona fosca.

Els dits somreien en acostar-se.

Hi ha qui fou pres de l’instant abans,

que només Ella sent; pregonava l’hivern

quan les fulles encara ombrejaven els arbres.

Des de les amples espatlles he tremolat

i els nostres noms s’han envellit, abreujats

damunt el silenci d’un sol prec.

Oh ballarina! Oh tu, la gran encantada!

El teu ball era poderós, com creixen alguns arbres,

dues ramades de flors t’enlairaven les mans

i s’estenien les ombres d’aquells petits salts

com una caiguda vora una caiguda d’hores

que morir no saben.

T’estenies com el relleu atzarós d’allò destruït.

A vegades no te n’adones, que feies créixer

cues de peix com el conjur idíl·lic del cel.

Tanmateix, demano: no em feu viure.

No em feu viure que li han pres el ball,

que he perdut aquell ball seu que

tant m’agradava tindre.

© Mar Schoenenberger

L’hivern dels cecs

Part II: Reclam a la fosca (2005-2010)