Escribir
que sus pulmones se cerraron
como las alas de una
mariposa.
Dejó un rastro de polvo azul
en los dedos de quienes fueron
a tocarla.
C. Maillard (Escribir)
Quan les paraules són difícils, deixem parlar el nostre cor, per tornar a l'origen del silenci. Entre l'oblit i la memòria, hi ha un espai invisible que no sabem albirar encara. Un no-lloc on la consciència ha de ser mirall només de l'inefable, el reflex de la llum, però no la llum mateixa.
Quan desapareixem, què queda de nosaltres? Les impressions que vam deixar en la gent que ens estimava, els records que desperten les coses que vam deixar escrites o dibuixades o somiades? Què va ser aquella persona enfront de la immensitat dels àtoms o a la llum de milions de camins que van conduir fins a ella i que segueixen sense ella, cap a un horitzó que s'esmuny sempre davant dels nostres ulls? Desaparèixer és tornar la llum que vam rebre o pot ser ni això, sinó reconèixer que nosaltres érem només el mirall d'aquella llum, el diamant que reflectia, en una esquerda d'eternitat, el miratge de la nostra existència?
Malgrat tot, encara que reconeguem la nostra impermanència, la inutilitat d'aferrar-nos al desig i l'error de creure'ns únics en aquest mar de vides entrellaçades, aquella persona va ser per nosaltres tot el que amagaven les paraules abans de néixer: el revers de l'ombra i del dolor, el goig de viure i poder veure o ser la llum, l'alegria de donar-nos les mans durant un temps desconegut i per això etern, el gaudi inexplicable d'estimar-nos persistint més enllà de la memòria, on les paraules recuperen el seu veritable origen.
Perquè quan les paraules són difícils, deixem que el record s'esvaeixi dolçament i que la cançó retorni, com el batec del seu cor, en el pols blau i fràgil de la nostra memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada