diumenge, 10 de desembre del 2017

Carta per l'Alèxia


Estimada filla

Fa molt temps que no t'escrivia; al principi, quan vas marxar, ho necessitava constantment per sentir-te més a prop. Després, de mica en mica, eren els teus records el refugi on m'agradava romandre unes estones protegit d'aquest hivern tan llarg. Ara, quan ha passat tant de temps, tornes de nou a casa nostra, com si no haguessis marxat mai, com si et poguéssim tornar a obrir la porta i abraçar-te de nou sobtadament, després d'aquesta llarga i inesperada absència.

La vida ens sembla de vegades com un diamant pur, potent, bell i enlluernador alhora, un misteri que no hem de resoldre sinó només gaudir obertament, però que es torna de cop una catifa de vidres on no podem caminar (però ho hem de fer) sota el risc de punxar-nos i sagnar abundosament en els nostres propis records i somnis. El temps passa, filla, els teus germans Mar i Pau ja neden en aquest gran riu amb la seva pròpia barca, com sabem que haguessis fet tu també, aquest temps que esperaves tant viure, amb aquella il·lusió que posaves en tot el que feies i senties...

La teva mare i jo ens anem fent grans i malgrat que el viatge continua, que la vida segueix oferint els seus fruits dolços i amargs alhora, tu segueixes constantment dins nostre, com si els teus riures i el teu ball formessin ja part dels nostres cossos, de la nostra sang, de la nostra pròpia pell, de la llum que podem gaudir i de l'aire que podem respirar, bategant fins al darrer alè per ofegar de vida la teva absència.

Saps? La teva mare et prepara cada any una pel·lícula amb coses teves, contes, dibuixos, fotos, vídeos, que comparteix després amb la família, jo l'ajudo posant la música amb més o menys encert... També volia dir-te que hem posat el teu nom a una petita casa que aviat tindrem a la nostra illa, on van passar aquells estius tan màgics i inoblidables, recordes? Ca n'Alèxia és un racó molt tranquil, a prop del bosc i del mar, on venen molts ocells cada matí quan surt el sol a despertar-nos, potser sigui aquella casa plena de gent on deies que volies viure de gran, Alèxia...

Voldríem dir-te tantes coses, filla, però sobretot tenir-te a prop, protegir-te, sentir la teva veu, abraçar-te...no puc pensar que allà on ets no hi hagi llum o moviment, que no tinguis més que un esfereïdor silenci, no ho puc acceptar; seria molt injust tant oblit per a tanta bondat com irradiaves amb el teu viure, filla! 

Per això t'escric aquesta carta, sé que t'arribarà el nostre escalf i ens farà estar més units, forts i decidits en aquest viatge. Sé que no estàs sola i que vius i brilles en la nostra pròpia i mateixa llum. M'imagino el teu somriure llegint aquestes línies i em fas feliç. 

T'estima molt, 

El teu pare


2 comentaris:

Unknown ha dit...

Maravillosa carta. Gracies per compartir aquests moments. Os estimem. Teresa

Unknown ha dit...

Maravillosa carta. Gracies per compartir aquests moments. Os estimem. Teresa