Vida breu

                                                            I jo, a la riba,
penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

                                        Màrius Torres (Els núvols)

Ara és un temps especial, Alèxia: comences a viure en els somnis d’altres cors una nova vida. No puc pensar encara, sense entristir-me, en que no sents, no veus, no toques, no olores els colors d’aquesta illa tan extraordinària com jo sento, veig, toco i oloro la memòria d’aquests blaus enlluernadors i alhora tendres. Aquí vam viure una eternitat de somnis inabastables. Aquí tot era possible perquè tot era present, era gaudi, era una eternitat sense trampes ni secrets captius. Amb tu vam viure uns anys que ara em semblen diamants que irradien una llum sense nom ni origen, la màgia del teu viure senzill i gràcil. Vam compartir riures i silenci, l’alegria del coneixement i el dolor de l’absència, ens vam capbussar sense por en aquest riu màgic i desconegut que els deus ens regalaren. 

Avui vull pensar que sempre seguiràs vivint en el cant d’aquests ocells que ens desperten cada dia a trenc d’alba i ens diuen que tornaràs sempre, cada juliol de tots els anys del món, a la platja d’aquest jardí ple de somnis blaus, històries rebels i camins inabastables. La teva vida breu ara ja navega en altres cors camins de mar, on sembla que el món es desperta, i nosaltres estimen aquesta nau blanca, verges en els teus somnis com aquest vent, que l’empeny suau però tossudament, cap a ports inimaginables.