LA CASA DELS CENT ULLS

Des de la teva habitació veiem el mar, recordes? Vam passar dos estius, els dos estius més llargs, més intensos de les nostres vides. Però tot semblava possible, malgrat viure en unes muntanyes russes de dolor i alegria, malgrat estar sempre esperant que el nou dia portés el despertar de les teves cèl·lules, una senyal que el teu cos finalment reeixiria, i que viuries una vida plena, de promeses complertes. Nosaltres, en aquelles habitacions, amb tu, amb el personal mèdic, les infermeres, els pallassos, els amics de l’escola, la família, durant aquells dos estius interminables, malgrat el patiment i la incertesa, vam ser també feliços, ens van fer sentir feliços, com a casa. Tant, que quan el Doctor Català, o la Doctora Rives, ens enviaven a casa perquè havies recuperat un mínim de defenses, nosaltres dèiem Bé, d’acord, però no està tot aquí més controlat? pensant, sentint, en el fons, que no calia, que ja estàvem, gairebé gairebé, com a casa.

I ara, si em preguntessin Vostè que prefereix, un tracte professional, o un tracte humanitari pel seu fill? jo els hi contestaria, sense dubtar Jo, que tractin el meu fill a Sant Joan de Déu!, perquè l’acte mèdic no hauria de ser un dilema entre professionalitat i humanitat, perquè la medicina és, abans que un acte mèdic, un acte d’humanitat, integral, de competència i comprensió, en el seus significats més amples.

A Sant Joan de Déu, el seu lema ‘Hospital Amic’ no és un eslògan de màrqueting, una missió, uns valors dels que es doten moltes vegades les empreses, per amagar o confondre la ideologia amb la realitat, un maquillatge per dissimular el veritable objectiu de les seves activitats. A Sant Joan de Déu, 'Hospital Amic' vol dir que hi ha excel·lents professionals, els tractaments mèdics més avançats i alhora, com en una simbiosi on dos éssers vius s’ajuden mútuament per sobreviure, que es tracten a persones abans que a malalts, que els nens i els seus pares es senten tractats i compresos en un acte mèdic que va més enllà de la aplicació estricta de protocols o la administració pautada de una bateria de fàrmacs.

A Sant Joan de Déu li diuen La Casa del Cent Ulls, en paraules de Tina Parayre, coordinadora del Departament de Voluntaris de l’hospital. Sabeu per què? Perquè darrere de les habitacions no hi ha pacients, hi ha molts nens i nenes malats, alguns d’ells molt greus, però que miren cada matí esperançats per les finestres el nou dia, i que es senten estimats i tractats alhora, es senten formant part de l’hospital, d’una gran família, es senten, gairebé gairebé, com a casa.