Cinco historias de amor:
dijous, 18 d’agost del 2011
UNO ENTRE CIEN MIL
Cinco historias de amor:
dissabte, 30 de juliol del 2011
Atardecer en Seefeld
Enramados sueños,
bosque iluminado:
venían los pájaros
a comer de tu mano.
Saltaban ligeros
de rama en rama
y de golpe bajaban,
suaves como luceros.
Callamos.
Por un momento el mundo
fue un lugar sin miedo.
Despúes, ellos volaron
hasta casi rozar el cielo;
esperamos,
más no volvieron.
Entonces tomamos
el camino del lago.
En un atardecer dorado
a comer de tu mano
vinieron los pájaros.
Seefeld
Verano de 2006
dilluns, 13 de juny del 2011
Final de curs
dijous, 2 de juny del 2011
Un sueño
| Alèxia, al juny de 2008 |
dissabte, 7 de maig del 2011
¿Superar la adversidad?
(Sobre el Dolor y el Duelo, Luciérnaga, Marzo de 2010)
dimarts, 5 d’abril del 2011
Explicar la historia
![]() |
| Cala Esmeralda (Menorca) |
divendres, 4 de març del 2011
Ninna nanna
dilluns, 7 de febrer del 2011
Una trobada amb esperança
diumenge, 16 de gener del 2011
Dieciséis años
divendres, 14 de gener del 2011
La Casa dels Cent Ulls
divendres, 31 de desembre del 2010
ROCK AND DOL
y la más íntima:
resuenan
por las aulas y por el patio
de tu escuela,
dimecres, 29 de desembre del 2010
Creencias sobre la vida
dissabte, 18 de desembre del 2010
Carta de la teva padrina, Alícia
"Ens van fer la proposta des de l'escola de l'Haide, la idea era fer uns penjolls per l'arbre de Nadal de Sant Joan de Déu, perquè els nens que estan ingressats a l'Hospital durant aquests dies tant assenyalats, poguessin tenir el caliu i la il·lusió del Nadal des de la seva habitació, no totes donen al pati central on hi ha l'Arbre, però ens van dir la majoria.. de seguida vaig pensar en tu, Alèxia, tu no hi vas passar cap Nadal, però la meva germana em va dir quan estaves ingressada que qualsevol cosa que vingués de fora t’agradava. Nosaltres no la vam fer la bola, aquest any no, però en vam comprar una de grossa com una pilota de football, era de la Minie i el Mikey, molt bonica, perquè es veiés des de lluny. Va ser molt emocionant, tota l'estona vam estar pensant en tu, Alèxia, quan veia les finestretes de lluny i els nens que treien el cap per contemplar l'Arbre, la xocolatada, els grups de nens que cantaven, els voluntaris que repartien xocolatines, la grua penjant el centenars de boles de Nadal que hi havia...tot em feia pensar en tu, com si tots els nens que hi havia a les habitacions fossin tu o una petita part de tu. Quan es va fer fosc varem fer un compte enrere i l'arbre es va il·luminar, molt bonic, semblava una espurna d'esperança per tots aquells nens, per mi, ja no n'hi ha d'esperança. Però vindrem cada any a la casa dels cent ulls, per compartir amb tots els nens aquest moment i sobretot està a prop teu per uns minuts."
La teva padrineta, Alícia
dilluns, 6 de desembre del 2010
...una rosa de jardí
Estimada Alèxia:
Una rosa de jardí...des de ja fa uns mesos tenim un petit jardí, i en aquest petit jardí hi tenim un roser preciós, immens, que l'omple tot ell. I, des de que hi som, quan el veiem pensem en tu. Ell ens omple el petit jardí igual que tu ens omples cada dia, sempre té roses, de vegades només una, però n'hem arribat a comptar més de vint. Ja pot fer fred o calor que ell sempre ens obsequia amb les seves roses de jardí, i precisament per això pensem tant en tu. Sempre tenies un somriure fos quina fos la teva situació...d'on treies tanta força, Alèxia? Segurament et sabies i et saps estimada, estimada per la mama i el papa, per la Mar i pel Pau, i és tant el que reps que tens forces per a oferir roses cada dia. Ara ens ha donat una rosa de tardor per a il·luminar les curtes tardes de novembre. Altres vegades son branques noves i espigades que apunten al cel, roses d'estiu que, solitàries i valentes, desafien el sol tòrrid o també l'indescriptible esclat de la primavera. Aquest roser és viu com ho ets tu, Alèxia.
Ara a nosaltres només ens queden les roses, ens agradaria tenir-te tota, però només ens queden les roses i no saps pas el que sentim cada dia amb les teves roses! Ens ajuden a lluitar, a somriure i a estimar. Per això, avui per a tu et portem...una rosa de jardí.
T'estimem
Patrick, Laura, Anna, Blanca i Isra
dilluns, 22 de novembre del 2010
Niña del desierto: la pel·lícula.
Idea, disseny, selecció i muntatge de la pel•lícula: Carme Martorell
Gravat a Barcelona (octubre-novembre de 2010)
Música: Niña del Desierto
Lletra i Música: Núria Rossy
Amb la col•laboració de les amigues i amics de l’escola
Gravat als estudis Nómada 57 (Abril 2010)
Poema del aigua
Agua. Agua que interrumpe el sonido de los pájaros al cantar.
Agua que fluye, pero que a veces también se cuaja.
Agua que para unos es oro, y para otros no es nada.
Agua que se desliza por el río, cantando villancicos.
Agua que llora a llantos de felicidad.
Agua que tiene miedo, de caer en un orificio vacío, a la nada.
Agua verde, contaminada, sucia, mala, que ya no podrá volver a sanar.
Agua que sale a borbotones, alegre de poder ser ella, poder ser agua.
Agua, …y nada más.
(Alèxia, 2008)
diumenge, 21 de novembre del 2010
Dos anys, i un dia.
Pero tú seguiste luchando, Alèxia, aunque quizás algo de tu fuerza interior comenzaba a flaquear: jo no vull ser aquesta persona, dijiste en algún momento tras el ingreso, como si intuyeras que tu cuerpo no conseguía seguir a tu tremenda voluntad de vivir, y te dabas cuenta que la enfermedad estaba pudiendo contigo.
Los primeros días en la UCI pasaron rápido, pero sufríamos tanto al verte sufrir a ti, aguantar tantos análisis, tantas pruebas, que no puedo siquiera imaginar el infierno que estabas pasando, hijita. Sin embargo, seguías conectada a la vida, seguías luchando, escribiéndonos notitas en servilletas de papel: cada quan vindreu? qué expliqueu? soc jo la única nena?...
Al cuarto día del ingreso te encontraste un poco mejor, tanto que hasta tuviste ganas de arreglarte las uñitas tú sola aquel día. Después, en un momento dado de la tarde, quisiste abrazar a la mama, diciéndole ets molt maca, mama, después dijiste i ara el papa y me abrazaste a mi después, y comenzaste a jugar con mi mascarilla, estirándola, para hacerme sonreir, y sonreíste tú también en ese instante. Pareció en aquel momento que todo volvía a estar en su sitio, que estábamos jugando tú y yo, como siempre, lejos del peligro y del sufrimiento. Tengo un recuerdo increíble de aquel día, de aquellos breves segundos, que ahora conservo y llevo siempre conmigo, como un pequeño tesoro.
Después, las cosas empeoraron. Tu equipo médico siguió trabajando a tope, supliendo con máquinas o con medicación lo que tu cuerpo iba cediendo. Nos agarrábamos a cualquier esperanza, pero la situación comenzaba a ser desesperada. Poco a poco, ibas dejando de ser tú. Fueron dos días durísimos, Alèxia, durante los cuales tu madre no se separó nunca de ti, estuvo siempre a tu lado, te cogía la mano, te hablaba, te susurraba palabras de esperanza. Había momentos que yo no me aguantaba de pie, pero tu madre siempre seguió a tu lado, constante.
La noche del quinto al sexto día fue decisiva. Tu doctora de la UCI nos dijo que la situación tenía que dar un vuelco de madrugada, tu médula tenía que despertar, comenzar a defender el cuerpo generando glóbulos blancos, que tenías que ayudarla a ella, porque los medicamentos y las máquinas no lo podían todo. Ella esperaba el despertar de las células madre, para iniciar la muy difícil, pero no imposible, tarea de rescate. Doy fe de la extraordinaria actuación de tu doctora y tu enfermero aquella noche en la UCI, la actividad de establización fue continua, no pararon en toda la noche de luchar por ti.
La mañana del jueves 20 tu equipo médico intentó una arriesgada maniobra de rescate con un potente medicamento, a la que dimos consentimiento, pero que finalmente no resultó.
Cuando la tarde acababa, ya no eras tú.
Perdónanos.
Quiero que sepas que en todo momento estuvimos contigo, que no te dejamos nunca sola, que un hilo muy delgado nos mantuvo siempre unidos a ti, a la persona que tan extraordinaria que fuiste.
Estás en nuestro corazón, Alèxia, guapa.
Ahora sólo quisiera recordar aquella mañana limpia de enero, cuando viniste a llenar nuestras vidas:
Era un matí assolellat, els carrers eren freds, i per la gent aquell era un dia qualsevol, un dia de cada dia, però per mi era diferent, ja podia sentir, tocar, cridar...
dilluns, 8 de novembre del 2010
CONSIDERA MI DUELO
Avui em ve de gust transcriure unes paraules que vam llegir fa poc al grup de suport de AFANOC, al que vaig des de fa ja algunes sessions. Les paraules estan extretes del llibre ‘El Desafío de Renacer’, de Mauricio Meza Acosta, i les trobo molt encertades. Son unes paraules que parlen de com ens trobem els pares i mares orfes de fill o filla, son paraules que poden ajudar a que els altres, la família, els amics, els companys de feina, els veïns, ens entenguin una mica més en aquest procés difícil, colpidor, moltes vegades insuportable, que és el de continuar vivint sense els nostres fills estimats. Moltes vegades, els pares i mares que hem perdut un fill o una filla ens trobem que, afegit al dolor i desesperació per la pèrdua, hem de fer també front al dolor de la incomprensió, al defugir dels altres a parlar dels nostres fills estimats que han marxat per sempre, al silenci d’aquells que, per protegir-se, intenten passar pàgina massa aviat, sense pensar que, per ells mateixos, el dolor enquistat tampoc és bo. Parlar dels nostres fills o filles no ha de ser sempre trist, ens agrada parlar d’ells, recordar-los, i que els altres pensin en ells. Es una forma de rescatar-los de la seva soledat i retornar-los a poc a poc amb nosaltres, al centre dels nostres cors.
Sí, ja ho sé, ara em costa somriure, em costa pensar que algun dia podré tornar a viure sense aquest neguit d’ara però, si us plau, ajuda’m si pots, escolta’m, acompanya’m. Considera el meu dol.
CONSIDERA MI DUELO
No te pido que me des un trato especial. No estoy
enfermo, no tienes que alejarte de mí, solo te pido
que consideres algunos aspectos, pues me ha sucedido
lo peor que me pudo haber sucedido.
Te pido que no tengas temor de pronunciar el nombre de mi
hija, ya que ella vivió, vive aún en mí y fue y es muy importante.
Considera lo feliz que me siento de saber que tú también la
recuerdas y hablas de ella. Me gusta saber que tú también la
tienes presente en sus cumpleaños y aniversarios.
Considera que pasaré tal vez en un mismo día por diferentes
emociones. Puedo vibrar de alegría al recordar a mi hija y puedo
llorar después por su ausencia. Tal vez un día estaré feliz y otro
día será desastroso para mí. Te pido que me des espacio para
ser libre con mis emociones, aún estoy trabajando en ellas. No
me obligues a estar contento si me ves retraído, porque estoy
pensando en mi hija.
Considera que lo que me ha pasado no tiene nombre. No lo
compares a otra situación que te haya sucedido a ti. Perder una
hija no es igual a ninguna otra muerte o evento. Por favor, no
hagas comparaciones.
Considera que a pesar de que estoy trabajando en trascender
mi duelo y elaborar mis emociones, no sé cuánto tiempo pueda
durar ésto en mí. Aunque los profesionales digan que el duelo
dura de uno a tres años, a veces pienso que pasarán muchos
años para poder superar este trauma. Dame tiempo, no sé
cuánto...
Considera que mi cuerpo también me pasa la factura por este
golpe emocional. Puedo ganar o perder peso, dormir mucho
o no poder dormir. Tener raras dolencias y ser propenso a estar
enfermo.
Considera que hay momentos en que no me puedes hablar de
problemas económicos. Yo los conozco. Solo te pido que
consideres el momento oportuno.
Por último, considera que tengo nuevos “anteojos”
para ver la vida.
No soy el mismo. Jamás lo seré.
Soy diferente, no soy como antes, tal vez soy mejor...
Trata de conocerme.
(Extret del libre ‘El Desafío de Renacer’, de Mauricio Meza Acosta; m'he pres la llibertat de canviar la paraula fill –el cas del autor- per filla –el nostre cas-, així el text m'es encara més proper)
dilluns, 11 d’octubre del 2010
ASOMADA AL MAR (Laura Benítez)
dissabte, 31 de juliol del 2010
Niña del desierto, de Núria Rossy
És una cançó d'amor per a tu, de tots els qui t'estimavem, per a tots als que vas estimar i vas fer feliços amb la teva vida. Perquè et portarem sempre molt endins, Alèxia.
Com diu la cançó:
Que bien se estaba contigo, ahora que ya te has ido, cantaremos tu canción...
Niña del desierto
Lletra i Música: Núria Rossy. Novembre 2009.
Per l’Alèxia Schönenberger Martorell,
alumna meva que va morir de Leucèmia als 13 anys
Niña,
¿Dónde estarán tus deseos?
¿Dónde quedaron tus sueños?
¿Dónde se fue tu canción?
Niña,
Cruzando sola un desierto
Donde el futuro es incierto
Y un déspota el sol.
Niña,
No conocimos tus llantos,
No había miedo en tus manos…
…¡Luchaste tanto por vivir!...
Niña…
…que hoy el recuerdo es tan claro!:
tus risas y tus abrazos,
parece que aún estén aquí!
***
En la arena quema el sufrimiento;
Surca el viento el eco de tu voz
En tus pies heridos, tus secretos…
…imborrable huella de tu amor…
Agua que se esfuma, que se filtra,
¡demasiado pronto para ti!,
Agua que era ayer tu melodía,
¡Y qué bien la cantaste!¡Y qué feliz!
***
Niña,
Conservaré tus poemas,
Te guardaré tus muñecas,
Y cantaré tu canción.
Niña,
¡Qué bien se estaba contigo!
Aprenderé a vivir sin tu abrigo
Y sin tu calor.
¡Qué bien se estaba contigo!
Y ahora que ya te has ido
yo cantaré tu canción.
¡Qué bien se estaba contigo!
Y aunque parezca un sinsentido
Yo cantaré tu canción…
¡Qué bien se estaba contigo!
Y ahora que ya te has ido
cantaremos tu canción.
(cantat per amigues i amics de l’Alèxia)
¡Qué bien se estaba contigo!
Y aunque parezca un sinsentido
cantaremos tu canción…
¡Qué bien se estaba contigo!
Y aunque parezca un sinsentido
Yo cantaré tu canción…
Núria Rossy, Novembre 2009







