Per Sant Joan de Déu
Des de la teva habitació
veiem el mar, recordes?
Vam passar dos estius,
els dos estius més llargs
i més intensos de les nostres
vides: tot semblava possible.
Vam viure unes muntanyes
russes de dolor i d’alegria,
perquè esperàvem cada mati
el despertar de les teves cèl·lules,
un senyal que el teu cos reeixiria,
i que viuries una vida plena,
un doll de promeses complertes.
Ara no sé com explicar-t’ho,
però nosaltres, en aquella
habitació amb tu, els metges,
les infermeres, els pallassos,
els amics de l’escola, la família,
durant aquells estius interminables,
malgrat el patiment i la incertesa
també vam ser feliços, ens van
fer sentir feliços, com a casa:
vam estimar-te i créixer amb tu.
Despullats dels cicles del món,
en aquell cau d’amor profund
on lliuraves un combat mestre,
vam tocar l’arrel del temps,
ens vam conèixer fins als ossos,
fins encendre una llum nova
que brollava alegre des de tu,
i il·luminava les nits fosques
d’un tel de bondat i de saviesa.
Cada matí obríem la finestra,
et donàvem un petó, i despertaves.
Des de la teva habitació
vam veure el mar, recordes?
Esplugues de Llobregat, 01-11-2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada