Anem en un tren la teva mare i jo, aprop de la costa, quan de sobte et veiem aprop del mar, caminant sola, i li dic a la mare: 'mira allà, Carme, a la platja, veus a l'Alèxia, pobreta, sembla perduda, ostres, està sola, passejant per la sorra' em sento trasbalsat, però el tren continua, no para, no puc baixar, i penso 'on dormirà quan es faci fosc, pobreta, passarà fred' tinc molta pena, una pena infinita, i sento que he de buscar-te, saltar del tren, trobar-te...
...de sobte soc a terra, caminant, és un passeig arran de mar, a Caldetes o Arenys de Mar, no importa, estic molt emocionat, i penso 'l'he de trobar, la trobaré, llavors l'abraçaré com mai no l'he fet a la meva vida, m'és igual el que pensi la gent' el cor em va a cent mil per hora, és al matí, però el matís de la llum és estrany, el món i el meu cap son a punt d’explotar, et sento tan aprop, Alèxia, el teu cos tan aprop de mi, tornar a veure't, estar de nou amb tu...
...el cor em batega a cent mil per hora, ara son les cinc del matí, és un altre temps, d'aquí una hora i escatx m'haig d'aixecar, anar a la feina, i tu no hi ets, però si tu hi eres molt aprop meu fa un no res, estava a punt de trobar-te, filleta meva...però com es pot viure així, déu meu, com viure tant temps sense tu, Alèxia!










