dissabte, 31 de juliol del 2010

Niña del desierto, de Núria Rossy

És una cançó d'amor per a tu, de tots els qui t'estimavem, per a tots als que vas estimar i vas fer feliços amb la teva vida. Perquè et portarem sempre molt endins, Alèxia.
Com diu la cançó:
Que bien se estaba contigo, ahora que ya te has ido, cantaremos tu canción...

Niña del desierto

Lletra i Música: Núria Rossy. Novembre 2009.
Per l’Alèxia Schönenberger Martorell,
alumna meva que va morir de Leucèmia als 13 anys

Niña,
¿Dónde estarán tus deseos?
¿Dónde quedaron tus sueños?
¿Dónde se fue tu canción?

Niña,
Cruzando sola un desierto
Donde el futuro es incierto
Y un déspota el sol.

Niña,
No conocimos tus llantos,
No había miedo en tus manos…
…¡Luchaste tanto por vivir!...

Niña…
…que hoy el recuerdo es tan claro!:
tus risas y tus abrazos,
parece que aún estén aquí!

***

En la arena quema el sufrimiento;
Surca el viento el eco de tu voz
En tus pies heridos, tus secretos…
…imborrable huella de tu amor…
Agua que se esfuma, que se filtra,
¡demasiado pronto para ti!,
Agua que era ayer tu melodía,
¡Y qué bien la cantaste!¡Y qué feliz!

***

Niña,
Conservaré tus poemas,
Te guardaré tus muñecas,
Y cantaré tu canción.

Niña,
¡Qué bien se estaba contigo!
Aprenderé a vivir sin tu abrigo
Y sin tu calor.

¡Qué bien se estaba contigo!
Y ahora que ya te has ido
yo cantaré tu canción.

¡Qué bien se estaba contigo!
Y aunque parezca un sinsentido
Yo cantaré tu canción…

¡Qué bien se estaba contigo!
Y ahora que ya te has ido
cantaremos tu canción.
(cantat per amigues i amics de l’Alèxia)
¡Qué bien se estaba contigo!
Y aunque parezca un sinsentido
cantaremos tu canción…

¡Qué bien se estaba contigo!
Y aunque parezca un sinsentido
Yo cantaré tu canción…

Núria Rossy, Novembre 2009

dissabte, 26 de juny del 2010

En recuerdo de Alèxia, una valiente bailarina



Avui em reconforta llegir el post tan maco que ha penjat la Fundació Carreras al seu blog:

http://cuentanostuplancontralaleucemia.blogspot.com/search/label/Plan%20de%20Alèxia

Es un reconeixement a la teva lluita, i a la de molts altres nens i nenes que, com tu, han afrontat la malaltia amb coratge, força i determinació per viure i, malauradament, no han reeixit .

M’agrada molt la frase d’en Rabindranath Tagore, que posen al final del post:

Quan la meva veu calli amb la mort, el meu cor et seguirà parlant.

Una abraçada molt forta, Alexina, allà on siguis. El teu cor tan bo i transparent ens dona força per viure.

divendres, 21 de maig del 2010

OH PRECIOSA BALLARINA



Oh, preciosa ballarina,
Balla, balla sense parar,
Que res no t’ho prohibirà.
I de l’amor?
Que s’en ha fet del teu amor?
El que t’envoltava la mirada?
Qui te’l podrà conquistar?
Peró tu balla, balla sense parar,
L’altre dia et vaig veure ballant sota l’horitzó,
Amb tanta dolçor
Que el meu cor es va enamorar de tu,
Però ballarina, balla sense parar...

(Dibuix i Poema de l' Alèxia)

dimecres, 21 d’abril del 2010

ATMAN

yo no quiero ser esta persona

quiero seguir bailando en las mañanas de primavera
quiero poder tachar los días del calendario
hasta llegar al último día de clase
soñando en el primer baño del verano
el primer beso, el primer abrazo,
los primeros labios que me quieran
y me deseen hasta fundirme

quiero escribir mi vida en las casillas
de un juego de la oca universal
donde no haya bolsas azules
donde no existen las bombas peristálticas
sonando tercas en las noches soñadas de Sant Joan
quiero dormir en mi camita de entonces
despertarme el primer día de escuela
o el último, víspera de un verano inolvidable,
y pensar que los deseos siempre se cumplen

quiero grabar mi destino en miríadas de colores
abrazar a mi mejor amiga y decirle que sí,
que trabajaremos juntas, que reiremos hasta el amanercer
en nuestro piso compartido de un mundo imposible
quiero compartir mi alegría hasta vaciarme
quiero que mis padres no sufran por mí,
quiero leerles el cuento de blancanieves
decirles que en el desierto de hielo me sentí amada,
o que en el viaje final hasta el mundo de los muertos
yo salía finalmente victoriosa

quiero que mis pensamientos y mi sangre
se confundan en un sólo deseo tangible
vivir, vivir más allá de este pesado fardo
que retarda mi partida hasta el reino de lo posible
quiero que me quiten el port-a- cath, olvidarme
de las noches de urgencia cuando estropeé
el cumpleaños de mamá y lloré de hastío,
desesperanza y aburrimiento hasta dormirme
quiero ser lo que pude llegar a ser
escalando montañas o abrazando al gatito aquel
que acogimos entre algodones de indulgencia
una primavera de treguas y esperanzas

quiero que mis palabras, mis pensamientos,
sean el lecho dorado de la sangre de mi cuerpo
que renazcan mis células como un árbol imparable
y ocluyan este carbunco terco que me requiebra
de dolor y pesadillas, quiero escribir mi diario secreto
cerrarlo con un candado y que nadie, y nunca,
descubra mi secreto:

que quise vivir, quise luchar, arrancar la vida de la muerte
y que mi cuerpo no me seguía
que sabía que quizás era el último abrazo
el último aleteo de amor entre los prados
y que por eso os abracé, agradecida, llena
de felicidad pura en un instante robado a la eternidad
en una tarde decisiva que rompía todos mis sueños
pero donde yo soñaba todavía un despertar posible
donde cumplir el destino de amor que me esperaba

yo no quiero ser esta persona, dijiste,

y tu cuerpo soltó lastre
y el hálito feliz de tus palabras subió alto
muy alto hasta perderse
hasta el primer día aquel en que despertaste
una mañana cualquiera de un invierno frío
y pudiste saltar, gritar, correr, ver la luz inesperada
que corría a tu encuentro con locura...

Papá

dimecres, 31 de març del 2010

LA CASA DELS CENT ULLS


Des de la teva habitació veiem el mar, recordes? Vam passar dos estius, els dos estius més llargs, més intensos de les nostres vides. Però tot semblava possible, malgrat viure en unes muntanyes russes de dolor i alegria, malgrat estar sempre esperant que el nou dia portés el despertar de les teves cèl·lules, una senyal que el teu cos finalment reeixiria, i que viuries una vida plena, de promeses complertes. Nosaltres, en aquelles habitacions, amb tu, amb el personal mèdic, les infermeres, els pallassos, els amics de l’escola, la família, durant aquells dos estius interminables, malgrat el patiment i la incertesa, vam ser també feliços, ens van fer sentir feliços, com a casa. Tant, que quan el Doctor Català, o la Doctora Rives, ens enviaven a casa perquè havies recuperat un mínim de defenses, nosaltres dèiem Bé, d’acord, però no està tot aquí més controlat? pensant, sentint, en el fons, que no calia, que ja estàvem, gairebé gairebé, com a casa.

I ara, si em preguntessin Vostè que prefereix, un tracte professional, o un tracte humanitari pel seu fill? jo els hi contestaria, sense dubtar Jo, que tractin el meu fill a Sant Joan de Déu!, perquè l’acte mèdic no hauria de ser un dilema entre professionalitat i humanitat, perquè la medicina és, abans que un acte mèdic, un acte d’humanitat, integral, de competència i comprensió, en el seus significats més amples.

A Sant Joan de Déu, el seu lema ‘Hospital Amic’ no és un eslògan de màrqueting, una missió, uns valors dels que es doten moltes vegades les empreses, per amagar o confondre la ideologia amb la realitat, un maquillatge per dissimular el veritable objectiu de les seves activitats. A Sant Joan de Déu, 'Hospital Amic' vol dir que hi ha excel·lents professionals, els tractaments mèdics més avançats i alhora, com en una simbiosi on dos éssers vius s’ajuden mútuament per sobreviure, que es tracten a persones abans que a malalts, que els nens i els seus pares es senten tractats i compresos en un acte mèdic que va més enllà de la aplicació estricta de protocols o la administració pautada de una bateria de fàrmacs.

A Sant Joan de Déu li diuen La Casa del Cent Ulls, en paraules de Tina Parayre, coordinadora del Departament de Voluntaris de l’hospital. Sabeu per què? Perquè darrere de les habitacions no hi ha pacients, hi ha molts nens i nenes malats, alguns d’ells molt greus, però que miren cada matí esperançats per les finestres el nou dia, i que es senten estimats i tractats alhora, es senten formant part de l’hospital, d’una gran família, es senten, gairebé gairebé, com a casa.

dimecres, 24 de març del 2010

A l’estudi de gravació amb la Núria Rossy
















Avui ha estat un dia molt especial, Alèxia. Te’n recordes quan vas demanar permís a la Núria, a final de primer de ESO, per assistir a la seva classe de música? Llavors vau assajar el 'Puede Ser' del Canto del Loco, o el 'Cuando Me Vaya', de Melocos. La Núria et va treure aquesta foto tan maca, on surts pensativa , somiadora, a saber què estaves pensant mentre senties aquelles melodies, després de la experiència tan dura que havies passat, i del curs que tan brillantment t’havies tret al final! Sembla tot tan llunyà i tan proper alhora!

Avui s’han tornat a reunir els teus companys i companyes de curs per a cantar-te una cançó que ha composat per tu la Núria Rossy. Es diu ‘Niña del Desierto’, i està basada en aquell dibuix teu tan maco de la mare amb el seu fill, al desert, que tenen que marxar, lluny de casa, mentre es veu sortir el sol al fons, entre les muntanyes. Bé, la Núria ha escrit una lletra increïble, que parla de tu com si et conegués de tota la vida. Ella sempre diu de tu que eres un àngel, que tenies curiositat d’aprendre de tot, que eres observadora, intel·ligent, molt respectuosa amb els altres, afectuosa, comprensiva, que estimaves i et feies estimar....només li van caler dos mesos per conèixer-te tan a fons!

La Núria sempre diu que va ser un regal poder creuar-se amb tu. Ara la Carme i jo pensem que som molt afortunats d’haver-nos creuat amb la Núria, i que la Núria s’hagi abocat tant en nosaltres sense tot just conèixer-nos. Ella ha posat la lletra i una música preciosa al teu dibuix, i aquesta cançó forma part d’un disc que la Núria està gravant i que esperem pugui tenir el ressò que es mereix, per la qualitat i la sensibilitat que ha posat la Núria en aquest projecte.

Avui ha estat el dia per la gravació de la part que canten les teves amigues i els teus amics de l'escola, han vingut molts, i veure’ls a tots cantant, a la teva memòria, ha estat un moment molt intens per nosaltres. Mentre els filmava, amb la meva càmera antiga de vídeo, m’ha tornat per uns segons aquell temps de les festes de final de curs de l’escola, ara fa molt anys, quan et filmava a tu, presentant la festa, o actuant en una obra de teatre, o ballant, o cantant ja relaxada al final de la festa, envoltada dels teus companys...ara ells t’han recordat, t’han estimat, i aquest homenatge ens omple d’orgull malgrat la tristesa tan gran que tenim perquè ja no ets amb nosaltres.

Moltes gràcies, Núria, i moltes gràcies amigues i amics de l'escola!

Us estimem!

dissabte, 20 de març del 2010

Primer día de primavera


Hoy, por fin, arranco el blog en tu memoria, Alèxia. No es que no tuviera ganas, ni tiempo, simplemente es que me faltaban fuerzas, y no he tenido hasta ahora la ocasión de comenzarlo, y de una forma digna, bonita. Me ha ayudado muchísismo, para no decir abiertamente que me ha hecho casi todo el montaje inicial, Natxo, el padre de David Rovira, que curiosamente nació el mismo año que tú, el 1995, y que murió en el 2007, un año antes que tú, por accidente. El blog de David es precioso, y me ha ayudado mucho durante todo este tiempo. Infinitas gracias, Natxo.

Hoy hace exactamente un año y cuatro meses que nos dejaste, Alèxia, que es también justamente el tiempo que duró tu lucha contra la enfermedad, desde el 17 de julio de 2007 hasta el 20 de noviembre de 2008. Digo tu lucha contra ella, porque seguramente tu enfermedad ya había dado signos de advertencia antes de declararse abiertamente (dolores de espalda, erupciones en la piel), y nosotros no lo habíamos visto. Este tiempo de tu ausencia ha sido, y es, tremendo, abismal, difícil de expresar con palabras. Y, es curioso, a medida que pasa el tiempo, que en teoría tendríamos que estar mejor, se agranda el vacío, ese no poder tenerte físicamente, abrazarte, volver a sentirte reir, bailar, verter dibujar tan deliciosamente como lo hacías, en fin, ese no vivir contigo, se hace más acuciante e incomprensible.

Yo he ido caminando hacia dentro, y hacia fuera todo este tiempo. Hacia dentro, escribiendo un diario desde que comenzó tu enfermedad hasta hoy, cuando lo cierro definitivamente con el inicio de este blog en tu memoria, diario que algún día, si tengo valor y fuerzas, quisiera compartir como ayuda con otros padres en situaciones similares. Hacia dentro, escribiendo poemas que, si algún día considero que algunos son lo suficientemente dignos de ti, intentaría publicar. Hacia fuera, porque en este tiempo he descubierto a mucha gente que nos ha ayudado mucho, sin buscar ni obtener nada a cambio, un mundo que yo desconocía, y que quizás tú, con tu forma de vivir, me enseñabas a diario sin darme cuenta. Un tiempo hacia fuera en que, no lo voy a negar, también hemos tenido decepciones, algunas muy duras, de gente, o de ámbitos, de los que esperábamos mucho, y hemos recibido muy poco.

En este tiempo he buscado libros, programas de radio, blogs, artículos en revistas, todo, donde buscar alguna ayuda, alguna explicación sobre la muerte de una hija, o de un hijo. Y no hay respuesta, ni nombre, para los que perdemos un ser tan querido. La muerte a edad tan temprana no tiene ningún por qué, pero tampoco ningún para qué, aunque lo digan visionarios del dolor o doctores en metafísica. Es un escándalo, un dolor muy díficil de soportar, y no nos puede hacer mejores nunca. Simplemente hemos de vivir con ello, interiorizarlo, y evitar que el dolor se enquiste en sufrimiento.

Alèxia, te quería y te quiere mucha gente, y yo quisiera que este blog fuera un intento de reflejar este amor, un punto de encuentro de sentimientos, no tan sólo de dolor, desazón, sino también de alegría, amistad, es decir, de un vivir a fondo, que era como tú viviste siempre, antes y durante tu lucha valiente contra el cáncer, que finalmente no pudiste vencer.

Pero tú perduras, Alèxia, y serás siempre para mí la luz que ilumina la belleza del mundo. Porque no te fuiste nunca, Alèxia, porque has decidido quedarte entre nosotros, siempre hay luz en tu habitación, y luz más allá de sus muros. Luz pura, candorosa, tierna y juguetona luz, que en los colores del mundo vive.