‘La mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat’
Miquel Martí i Pol
‘Només hi ha una cosa pitxor
que l’oblit. No saber que s’oblida’
Xavier Antich
 |
| Budapest |
‘A Budapest, al passeig pel Danubi del costat de Pest, entre el Parlament hongarès i el cèlebre Pont de les Cadenes, hi ha afilerades en el moll, com si haguessin estat abandonades, una seixantena de parells de sabates gastades. No totes estan ben aparellades i n’hi ha de tombades, unes amb els cordills deslligats, gairebé totes apuntant en direcció a l’aigua, com si els seus propietaris s’haguessin descalçat precipitadament per banyar-se al riu. Però no hi ha ningú que es banyi. I, a més, les sabates són allí a l’estiu i a l’hivern, durant tot l’any, faci calor o nevi. Encara que a una certa distància és difícil adonar-se’n, són de ferro colat i, a més, reprodueixen amb exactitud models de sabates dels anys quaranta, cosa que els dóna un aire remotament antic. És fàcil endevinar que els propietaris de les sabates, que les calçaven abans de llançar-se al riu, ja no tornaran més.’
El text anterior està extret d’un article d’en Xavier Antich, titulat ‘Les sabates abandonades al moll del Danubi’. En ell l’autor ens descriu així un monument erigit a Budapest per commemorar l’assassinat a la ciutat sobretot de jueus, durant els anys finals de la Segona Guerra Mundial. En aquest indret van ser portats i assassinats a trets milers de jueus portats del gueto, en alguns casos lligant les víctimes per parelles, o en grups de tres, i matant-ne només un, perquè els vius, quan fossin empesos per força al Danubi, s’hi ofeguessin.
Per combatre la barbàrie, per recordar les víctimes, per poder fer el dol, necessitem recordar-los, restituir la seva memòria; aquest monument a Budapest vol retre record als assassinats i ser un espai de dol al mig del meravellós passeig pels molls del Danubi.
Els pares i mares que hem perdut un fill ens enfrontem a un dilema similar, entre l’oblit necessari per seguir vivint, i la necessària memòria del ésser estimat que ens ha estat arrabassat brutament: la mort d’un fill o d’una filla és un crim sense culpable, per tant, sense reconciliació possible. La mort del fill és un trauma terrible, en el que la funció ritual del dol té l’objectiu de permetre que els vius, els seus pares, amics i familiars, puguin sobreviure a la mort dels que marxen.
En el cas dels crims contra la humanitat com els comesos a la Segona Guerra Mundial, o com en el cas molt recent a Paris de les desenes d’innocents assassinats a mans de terroristes suïcides, necessitem recordar, bastir la seva memòria en un monument, una obra literària o una escultura. Però què passa amb els nostres fills morts? La pèrdua d’un fill és un crim silenciós i anònim, una desgràcia inesperada, però els pares tenim la mateixa necessitat de bastir el seu record en quelcom de perdurable. Moltes vegades els altres no ens entenen, o no volen passar a aquest costat del riu, o no poden simplement posar-se al nostre lloc uns instants, perquè és massa terrible ni tan sols imaginar-se el no tornar a veure mai més a un dels teus fills.
Ara recordo les primeres setmanes després de morir l’Alèxia, quan vaig demanar a la seva escola, o millor dit, vaig implorar, que si us plau posessin una foto d’ella en algun lloc de l’escola, però no va ser possible. Entenien el nostre dolor, però no era la política de l’escola, em van respondre. Ara ho respecto, i fins i tot ho puc arribar a entendre, però llavors no era així i vaig patir molt, moltíssim. Llavors només buscàvem donar sortida al nostre dolor, només cercàvem aquest monument que abans dèiem, aquest record en la seva memòria en un lloc que ella havia estimat amb bogeria, com era la seva escola.
Han passat set anys des que la nostra filla Alèxia se’n va anar. Ara tindria vint anys.
Avui puc dir que ni hem sento renascut, ni crec que sóc millor persona, ni penso que la mort de la meva filla tenia un per què, ni un per a què. La mort d’un fill o una filla no és un exercici d’autoajuda, no ens enganyem. Han estat uns anys difícils, intensos, on no hem simplement conviscut amb el dolor sinó que també, i sobretot, hem lluitat, a la nostra manera, per sobreviure, buscant aquelles escletxes que deixa entreveure la vida on ens hem agafat, moltes vegades desesperats, per a poder seguir vivint.
Estem bastint el seu record, perquè sobreviure no és viure, el dolor segueix molt profund, i quan torna és devastador. Només la il·lusió de la joventut pot silenciar aquest mal profund, a través de l’esclat de la bellesa del viure i el goig del present, recordant la vida i oblidant la mort, aquest difícil però necessari Recordar olvidando d’en J.L. Tizón (Días de duelo, Alba Editorial 2007).
Estem construint la seva memòria, seguim buscant aquelles altres sabates que ens empenyin a viure, les que ara porten els seus germans Mar i Pau en la seva entrada al misteri de la vida. El següent poema, al voltant del mateix riu, el Danubi, ens recorda la força i l'esperança de la joventut en la vida:
Ribera del Danubio
A pesar de que Heráclito y Quevedo
y Manrique y Machado y muchos otros
hablaron de las aguas pasajeras
y a pesar de que el tiempo no desmiente
la terrible evidencia de la huida,
la juventud se alza en cuatro pechos
y proclama, con gracia en la mirada,
la existencia dorada de otra hora
fijando para siempre en el recuerdo
la quietud de una tarde junto al río.
Francisco Riuz Noguera (Revista Litoral, 2015)
‘Envellirem guardant tots els colors que van lluir als teus ulls’ ens diu en Joan Margarit en el seu poema Cançó de Bressol. I segueix comentant en la seva Balada de Montjuïc, en referència a la seva filla Joana: ‘Continuo vivint amb la Joana, visc rodejat de les seves fotografies, en qualsevol lloc o circumstància imagino com seria amb ella. La nostra vida junts va ser la meva aventura. Cal plorar els morts: quan ho fem, plorem per aquesta barreja del seu no-res i el nostre dolor’.
I tornant a l’inici d’aquestes reflexions, al tema del difícil dol per la mort d’un fill o d’una filla, acabaré de nou amb en Xavier Antich, amb unes paraules seves extretes de l’article ‘Entre l’oblit i el record, la difícil memòria’:
‘Estem obligats a triar entre aquests dos absoluts, hom diria que inhumans iguals: oblidar-ho tot i sepultar-ho en l’oblit o recordar-ho tot, i que el passat esborri la possibilitat del present. Enmig, és clar, la cultura. La tria. La selecció del que ha de ser memorable perquè ens defineix. Sense aquest esforç, la humanitat no és sinó una ombra.’
 |
| Oslo |
