Si és tan atroç que se’ns mori un fill, i ho és, és perquè val la pena haver nascut. Estimem la vida bo i sabent que se’ns pot morir un fill. No tenim fills per ser feliços: tenir fills és tenir por, estimar és tremolar. Tenim fills perquè intuïm que serà l’experiència d’amor més forta que viurem mai.
Després de la pèrdua d'un fill només hi ha horror, només hi ha patiment, només hi ha desconsol. Farà falta molt de temps perquè el dolor s'atenuï, a poc a poc, perquè esdevingui quelcom de suportable, perquè el record del fill o filla que hem perdut, d'una ferida oberta que era al principi, es transformi progressivament en nostàlgia, després en dolçor, més tard en gratitud, gairebé en felicitat...Ens exclamàvem: "quina atrocitat que ja no hi sigui!" Després els anys passen i algun dia potser ens trobem dient: "que bé que hagi viscut, que ens hàgim trobat, conegut, estimat!"
Treball de dol: treball de temps i memòria, d’acceptació i de fidelitat.
André Comte-Sponville
L'esprit de l'athéisme. Introduction à une spiritualité sans Dieu, Paris, Albine Michel, «Le Livre de poche», 2006
L'esprit de l'athéisme. Introduction à une spiritualité sans Dieu, Paris, Albine Michel, «Le Livre de poche», 2006
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada