El record oscil·la sempre com un pèndol, entre un temps que ja no vindrà mai, on hauria viscut la nostra filla, i el passat i el seu record físic, al que ens volem agafar per no perdre-la definitivament.
Mentrestant anem construint un refugi per la seva absència, una imatge d'ella que no s'agafi a un passat impossible, per irrepetible, com ho son cadascuna dels nostres vivències, que succeeixen un sol cop, i no tornen.
Però ella era part de nosaltres, hem perdut un passat feliç, i hem perdut un futur desconegut, on ha desaparegut la seva vida, la seva oportunitat de viure això tan estrany que és la nostre biografia, ombres i llums sobre una terra verge.
I aquest és un pèndol que es sosté amb els nostres dubtes, un vaivé continu entre una vida que l'Alèxia es mereixia viure, una terra promesa de somnis i desitjos, i una vida viscuda fins a la medul·la, intensa, feliç, que l'Alèxia anava descobrint amb una mirada sempre nova i encuriosida: la mateixa mirada amb la que ella obria sempre els regals de Nadal.
Un cofre ple de tresors, cofres que s'amaguen però que vindran, cofres màgics amb promeses i secrets per descobrir: així era la vida per l'Alèxia. És molt difícil entendre perquè ha tingut que marxar tan d'hora. No vull pensar en seu passat, ja no existeix. No puc pensar en seu futur, ja no succeirà.
Dues mirades sobre la absència, que en Joan Margarit descriu magistralment en dos poemes sobre la Joana del seu ultim llibre, 'Es perd el senyal':
On acaba el demà
No s’acabarà mai el desolat
demà impossible de la meva filla?
Recordo els estius a S’Aucanada,
el mar blau i lluent i uns pins tan forts
com la nostra esperança.
Després, el primer hivern: un temporal
va soscavar la platja i va assecar els grans pins.
Va ser com si la costa de Mallorca,
arrencant-se amb ràbia la màscara,
fes dol per la mort de la Joana.
Núvols blancs en l’aire blau
Així és a vegades de net el meu record.
El teu no ser és lluminós com tu,
per això no he buscat cap més consol
que sostenir el fil del teu somriure.
Per no perdre’t, avui no em cal tancar
tan fort el puny com a la teva mort.
Però succeirà.
Serà quan, en un dia de molt vent,
deixi anar el fil del teu estel, Joana.
Poemes extrets de Es perd el senyal, de Joan Margarit
Edicions Proa
Barcelona 2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada