La levedad del pájaro

 Aprender la levedad del pájaro.

Sacar los pies del nido y encontrar

que fuera el mundo es limpio

y el cielo es amplio

y no nos queda nada

por lo que valga la pena no amar.

Aprender

la levedad del pájaro. Respirar.

Sentir cómo pasa el aire

por todas las esquinas del cuerpo,

lo más parecido a volar

que puede hacer una mujer

como yo,

con el corazón

pegado a tierra.

Desafiar

la gravedad

como quien desafía

una norma, aprender

la levedad del pájaro.

Olvidar que las cosas pesan

y echarlas al aire,

quedarse quieta y ver

cómo

les nacen

alas.

Lo más parecido a volar

que puedo hacer,

yo que tengo

los pies de plomo.

Aprender

la levedad

del pájaro.

Laura Casielles

        De Los idiomas comunes,  Hiperión, Madrid, 2010

Xatrac rosat (Illes Azores)                   (Carme M.)

La poesía del silencio

Yogasūtra 1.1 

atha yogānuśāsanam अथ योगानुशासनम् ॥१॥

Ahora la enseñanza del yoga (Patañjali)

Yoga es el cese de los procesos mentales (Yogasutra 1.2).

Toda la vida enfocados a la permanencia, al cultivo del yo, a la devoción del deseo, al apego de las cosas materiales, cuando irrumpe una verdad simple: vivimos atrapados en la red del pensamiento, una malla que es la ilusión de creerse permanentes en una realidad líquida, el andamiaje del ego que se desmorona, como la arena, al embate de las olas del tiempo.

Impermanencia, desapego, desaprender los años de historia para volver a vivir sin miedo. Cerrar los ojos y ver.

Es muy difícil saberse permanentemente frágiles e intrascendentes.

Por eso, ahora, yoga.

Albert Bellmunt
100 Days Project
25.03.21

La poesia del silenci (Jaume Plensa)

Atresorat silenci

Aquest Sant Jordi, Alèxia, se m'ha fet molt present el teu silenci. Quietud, poesia, un mar callat de paraules que et busquen per tot arreu, els teus dibuixos, el teu somriure, la teva passió per viure tots els instants a fons, sense pensar en un demà possible que mai arriba, els teus balls pel carrer, els ulls tancats, perquè el teu cos era un cant lliurat a la bellesa fugitiva de la flor del teu coratge.

Ara obro Atresorat silenci, el darrer poemari de Josep Vallverdú, que tot just farà cent anys el proper juliol, i l'atzar em porta a Joc de Daus, on et torno a trobar ben viva en aquest instant infinit, quan jugaves la teva partida decisiva, i tots els escenaris de l'univers eren encara possibles.

Joc de daus

La vida és joc de daus: boten, reboten

i, quan s'aturen, el cor quasi falleix.

És tan atzarós cada moment del viure

que és un miracle que no morim a cada instant.

Tanmateix passem la corda fluixa

i ens mantenim fatalment presos pel joc,

sabedors, consentidors de l'imprevist.

Tot i aviciats al misteri dels dos cubs,

tenim fe, d'altra banda, en el batec del cor,

en l'arrel i en la branca, en la rialla,

en la flor, en el vent, en el coratge.

Boten els daus, tornem a posar en joc

la vida.

Josep Vallverdú

Atresorat Silenci

Pagès Editors (2022)

Sant Jordi (Alèxia)

Transfiguración

Existes ya

en transparencia absoluta

entre la tarde y la noche,

quién te recuerda.

Los árboles dormidos

como redes nocturnas

se mueven pausadamente.

El aire en el cielo

se esconde de las sombras.

Quién te recuerda...

Existes ya

transfigurando la ausencia.

CARMEN SAVAL PRADOS

Del libro Sonámbula obediencia

 © Revista Litoral (2022)

¿Qué es la verdad?

¿Qué es la verdad?¿Qué el sentido final del mundo?¿Algo en que todos nos ponemos de acuerdo, una locura compartida, el refugio aquel buscado desde niños donde, escondidos del tiempo, los árboles cantaban?

La verdad es como un infante recién nacido o un viejo en pos de la muerte. La verdad es alegría y pena, la verdad lo es todo y nada a la vez. Sólo una palabra, una leyenda, aquello sólido que se desgasta por la lluvia o el viento.

La verdad es, pues, una utopía y un engaño a la vez, es tan solo una palabra, seis letras, una rima interna con edad, vaciedad, tempestad, suciedad...aquietad su sonido y el movimiento colapsará rápido y sin olvido. 

LLegamos entonces al final y al principio, la búsqueda inútil de un pensamiento vivo, que se torna piedra por querer salvarse del naufragio, el ensayo fallido de hallar un lugar en el mundo, libres del miedo y de lo oscuro.

La verdad es un laberinto torpe que tejemos en la noche y que se esfuma con la luz primera, la verdad es un mito erguido como un faro valiente en una noche de tempestad imaginada.

Apaga la mente y la verdad será tuya, será de nadie y de todos, un grano de arena sin futuro ni pasado que el mar acaricia, el sol alumbra y el viento levanta cuando lloran las estrellas.

La verdad es una niña que vuelve a la vida después de un largo invierno y nos abraza, y nos recuerda, que no estamos solos.

La muerte es sueño

Cuando se retiraban las bandejas 

y el avión era calma,

solías tú ponerme la cabeza en el hombro,

cerrábamos los párpados

y nos dejábamos llevar

por un viaje de largo recorrido.

Así me gusta imaginar la muerte

ahora que estoy solo.

Es condición del ser humano

la despedida y el encuentro

con lo desconocido,

reconocer la casa que se deja,

la habitación que nos espera

entre las fechas de los calendarios.

La conciencia del tiempo no responde 

al dolor animal,

ni siquiera al esfuerzo de vivir,

sino al destino de saberse vivo.

Hablo de una experiencia de la muerte

de la que no querría despertarme.

Al final era esto,

después de tantas vueltas, me dijiste,

todo resulta simple.

Nunca tuvimos fe,

pero teníamos palabras 

para darnos las gracias, para decir adiós,

para ponerle nombre al no saber,

para observar las alas 

en la caída de la noche,

para cerrar los ojos, tu cabeza en mi hombro,

en un viaje infinito

en el que sigo todavía.

LUIS GARCÍA MONTERO 

Del libro Un año y tres meses

Tusquets Editores (2022)

Otoño en llamas

Como cada noviembre, las tristezas doradas

del otoño llamean

en los castaños. Sube de los barrancos hasta

la nieve de los picos un confuso revuelo

de amarillos y malvas y, entre las peñas, cuelgan

los pueblos como blanca ropa tendida. Todo

vuelve a la transparencia.

El silencio aún no ha dicho su última palabra.

La azada al hombro, un viejo

de estopa y cuero baja bordeando bancales

camino de Atalbéitar. En sus ojos azules

no hay preguntas. Le queda

la eternidad entera para que alguien le explique

qué es esto de la vida.

Como un zorzal tocado

por el plomo furtivo, una hoja marchita

desciende dando tumbos de lo alto del álamo.

RAFAEL GUILLÉN

De Los estados transparentes (1993)

Dayceb, el criado del rico mercader

 

Cada dia t'explicavem un conte, avui ens l'expliques tu a nosaltres:

(un conte original escrit per l'Alèxia Schoenenberger, narrat pels seus germans Mar i Pau)

L'ordre del temps (2)

 Un precioso milagro que el juego de las combinaciones ha abierto para nosotros, permitiéndonos ser. Podemos sonreír. Podemos volver a sumergirnos serenamente en el tiempo, en nuestro tiempo que es finito; volver a saborear la diáfana intensidad de cada fugaz y precioso momento de este breve círculo. 

Carlo Rovelli

Y este reloj de arena

se yergue en un castigo

si encastrado en una rueda

ebrio de luz gira y gira.

Entonces la arena pasa

de una eternidad a otra

sin solución de presente

y el principio y el fin 

reproducen la existencia

sin islas donde el tiempo

resida unos instantes.

Pero es una cadena nacida

en la ignorancia del primigenio

error: haber migrado del centro

donde el movimiento es imperceptible.

Sin euforias ni lágrimas

ese lugar existe

aunque el agua persistente

gire sin cesar la rueda

y el agua pase de una estancia

a otra:

           en el ombligo del mundo

los relojes de arena enmudecen

quedando sólo el susurro dulce

de los granos de arena que se mueven.

Albert Bellmunt

Bagur, 26 de Juny de 2022

L'ordre del temps (1)

El miedo a la muerte me parece un error de la evolución

Carlo Rovelli

Imagina tu vida

como un reloj de arena:

arriba la esperanza

todo el peso del tiempo,

abajo el dulce nido

donde arderán los sueños

Y tú, el angosto paso

entre dos eternidades:

el vacío necesario

para que el tiempo fluya.

Albert Bellmunt

Flors blanques

Avui plou en mig de tanta sequera acumulada, però aquesta aigua s'evaporarà abans que pugin els cabals dels rius. Vivim un temps descompassat, sortim d'una estranya pandèmia per entrar en un món desconegut que desapareix a ulls veients: les geleres fonen, els ocells reculen i la guerra ressona a prop, en un estiu a anys llum d'aquells altres estius amb tu, quan estàvem a punt per al viatge i la llum del mar acaronava els nostres somnis, quan els focs de Sant Joan t'il·luminaven els ulls d'il·lusió i la felicitat de viure junts ens amarava, dolçament.

Sé que és un temps passat, que s'han cremat els somnis i només em queda aquest niu, on les cendres d'aquella felicitat reposen abans d'emprendre noves vides, però avui estic amb tu, et sento, t'oloro, no ets un record ni una sinapsi encara viva en el meu cervell, ets tu Alèxia, i t'estimo com mai et vaig estimar, vull que ho sàpigues i que el món també ho sàpiga, que continues vivint per sempre en aquest somni de flors blanques que mai es marceixen, i que aquest somriure teu regarà eternament la terra amb nova vida.

Sa Somiadora

 Cada matí et fèiem un petó i despertaves...Des de la teva habitació es veia el mar, recordes?

Era l'habitació 956 de l'hospital, on vam viure l'estiu més intens i colpidor de les nostres vides.

Ara, que somies cada dia interminablement, ja no crec que despertaràs un dia i tot haurà estat el somni d'una altra vida.

Sa somiadora, de Rafael Jofre i José Diego, sembles tu, estirada a terra, adolescent, ballarina preciosa dormint al mig d'una tarda lluminosa de primavera.

Tu no ho saps, però visc en el teu somni.

 

T'estimo fins a l'horitzò

‘Quan arribes a la vellesa, ho has de fer amb la motxilla plena’ deia, més o menys, en Joan Margarit. Se suposa que això ens ajuda a lidiar amb els embats de la intempèrie, la intempèrie moral més que la física. Però llavors, no hi ha horitzons quan hom arriba a la senectut?

En el conte ‘T’estimo fins a l’horitzó’, d'en Roc Casagran i Casañas, l’Aran vol anar més enllà del mar i del cel, deixar el poble i els pares i és l’avi qui l’empeny a sortir seguint la crida de l’horitzó. ‘L’ Aran va sortir de casa amb una motxilla només a mig omplir: l’esperava l’horitzó’. Al cap d’uns dies, o setmanes, o potser mesos, l’Aran torna de nou a casa amb la motxilla plena d’amics i d’aventures. 

L’Aran ha cercat l’horitzó i aquest desig l’ha portat a viure, a estimar, a ajudar als altres. Però quan torna a casa, l’Aran li diu a l’avi, mig plorant, ‘quin fracàs, no he arribat a l’horitzó’ i l’avi li respon: ‘Fracàs? Que no t’ho has passat bé? Que no has viscut aventures? Que no portes la motxilla ben plena?’. ‘L’horitzó serveix per fer camí’, li diu l’avi al net, ‘i mentre fem camí, omplim la vida’.

Ara em tornen a la memòria aquells dies de la meva joventut, quan el món era aquella poma fresca que volies mossegar i senties al ventre una emoció indescriptible per viure. Ho puc intuir, sentir encara a dins meu. No sento que la meva motxilla estigui ni buida ni plena, és un temps nou que no m’és indiferent. No sento angoixa ni placidesa, m’agrada pensar que ara el temps se’m dilata, per continuar vivint i estimant aquesta llum.

Tornant a Joan Margarit: ‘A mesura que anem envellint, la nostra vida s’acostuma a la presència de llunyanies, fins que un dia ens adonem que les llunyanies han anat desapareixent i que, miris per on miris, tot és igual de proper’. 

Deixeu-me discrepar del mestre, almenys una vegada: jo continuo preferint l’horitzó a les llunyanies, encara que, en el fons, l’horitzó sigui l’altra cara d’una mateixa moneda. Per cert: una moneda sense valor. 

Bona primavera! I bon viatge!

Vol d'hivern

Potser volant
de s'Illa de l'Aire
a Cala Murtra,
aquell racó feliç
on amb ells jugaves
en els petits bassals
entre les roques,
el seu plomatge negre
roent a contrallum
de ta infantesa nua

o potser tornant
de Cala Murtra a Nura
guiada pels focs de nit
de s'illa
fins aquest jardí
que vam bastir per tu,
on t'esperàvem cada estiu
veient com creixies
en el vol majestuós
dels corbs marins
en el capvespre.

Capbussada en el mar
dels records
o enlairada en el blau
lluent d'un estiu
misteriós i invencible,
guaitarem sempre el cel
o el teu jardí joiós
esperant el teu pas
silenciós i tendre,
amarada en el plomatge
verd i fosc
d'una eterna primavera.

Albert Bellmunt

Ca n'Alèxia (Menorca)

Carme

Adolescencia

Vinieras y te fueras dulcemente,

de otro camino

a otro camino. Verte,

y ya otra vez no verte.

Pasar por un puente a otro puente.

- El pie breve,

la luz vencida alegre -.

Muchacho que sería yo mirando

aguas abajo la corriente,

y en el espejo tu pasaje

fluir, desvanecerse.

Vicente Aleixandre

Ámbito (1924-1927)

Alèxia al pont de Vidrà (Carme)

Te vi al fin frente al mar de mi bahía...

Te vi al fin frente al mar de mi bahía.

(¡Cuánto tiempo que así yo te soñaba!)

Era verde la mar, la mar estaba

como tú, verde, enteramente mía.

Verde la mar y verde la alegría

de verte ante ese mar que me acunaba

los muchos años que en su son llevaba

anunciando a la luz lo que venía.

Era mi mar, la mar, el mar marino

que me empujó cantando a tu camino,

mar sin edad, en donde el alma pace.

La mar, el mar, la mar, el mar abierto,

mar de la vida, el verde mar no muerto,

el mar que nace y siempre en ti renace.

Rafael Alberti

Todo el mar (Antología poética, 1985)

Asomada al Mar (Laura Benitez)

Tretze anys

 Tretze anys que ens vas deixar, tretze anys que vius en el nostre cor. T'estimem.

Camins de mar

 

Per a Joan Margarit

Quan érem infants ens agradava fer

petites preses amb la sorra de la platja.

De la muntanya baixava un rierol

que miràvem de frenar un temps

bastint petites parets de sorra,

que sabíem breus obstacles

en el camí constant de l'aigua

cap al mar. Aquest era el repte:

aixecar un mur fugaç i inestable

amb la xarxa fràgil de l'esperança

i que l'aigua no vessés la presa

que creixia i tossudament s'alçava.

Ens agradava aquell joc innocent i pur

malgrat que sabíem que l'aigua

al final trencava el mur, marxant alegre

fins al mar obert. Per uns instants

érem arquitectes que vencíem

el vessament salvatge de l'aigua

amb uns murs empedrats de somnis.

I en aquest joc ens hem fet grans

malgrat els anys i la certesa

que l'aigua finalment sempre guanya

i abraça el mar que pacientment espera.

Avui torno a la mateixa platja d'aquells dies

i miro sense rancúnia

la llera seca que llavors cantava.

Perquè ara som aquell riu alegre

que baixa de la muntanya i anhela

que noves mans d'amor retinguin vida.

Albert Bellmunt 

Menorca, 22 d'agost de 2021

XARXES

 Dues de les actituds més importants que podem assolir els Homo sapiens son l'equanimitat i l'acció desinteressada.

Al darrere s'amaga tot un bagatge i un aprenentatge lent, dur, constant i intel·ligent, no l'arrogància del més fort sinó la intel·ligència de l'empatia i l'amor, que ens han fet arribar fins aquí.

No som aquí perquè som més forts, som aquí perquè ens hem estimat i hem bastit una xarxa de solidaritat que és molt més forta que els punyals i la ignorància de les nostres arrels més profundes.

Perquè en el fons som una quimera.

Quan hom sent la paraula 'quimera' l'associa de forma inconscient a quelcom d'impossible, d'inviable. 'Això és una quimera', com dient 'això és impossible' però, de fet, nosaltres (éssers vius pluricel·lulars) venim d'una quimera, de la trobada 'fatídica' d'un bacteri i d'un arqueu, que va ser l'origen de la cèl·lula eucariota (cèl·lules amb nucli, evolució de les cèl·lules sense nucli o procariotes).

El mecanisme d'aquesta unió encara s'està elucidant, però el fet radicalment col·laboratiu que està a la base de l'evolució no és l'excepció sinó la regla. Els consorcis en biologia són freqüents.

Perquè som quimeres viables, xarxes o mosaics transgènics nascuts per sobreviure.

A 100 Days Project

Day 1 and 23.

Los caminos del mar

Per a Joan Margarit

Cuando éramos niños, nos gustaba hacer

pequeñas presas con la arena de la playa.

De la montaña bajaba un riachuelo

que tratábamos de retener un tiempo

levantando pequeñas paredes de arena,

que sabíamos fugaces obstáculos

al transcurrir constante del agua

hacia el mar. Ese era el desafío:

edificar un muro temporal e inestable

con los mimbres frágiles de la esperanza,

que el agua no desbordara la presa

que crecía a ojos vista, tozudamente.

Nos gustaba aquel juego infante y puro

aún a sabiendas que el agua, finalmente,

rompería el muro y correría valiente

hacia el mar abierto. Porque por unos instantes

éramos arquitectos que vencían

el desbordar salvaje del agua

con los muros de grava de los sueños.

Y en ese juego hemos crecido,

a pesar de los años transcurridos

y sabiendo que, finalmente, el empuje

del agua siempre vence y abraza

el mar que pacientemente espera.

Vuelvo a la playa de aquellos días

y miro sin rencor el cauce seco

que otrora cantara sobre la arena.

Porque ahora somos ese río alegre

que baja de la montaña y anhela

que otras manos de amor retengan vida.

Ca n'Alèxia (Menorca)

22 de agosto de 2021