Otoño en llamas

Como cada noviembre, las tristezas doradas

del otoño llamean

en los castaños. Sube de los barrancos hasta

la nieve de los picos un confuso revuelo

de amarillos y malvas y, entre las peñas, cuelgan

los pueblos como blanca ropa tendida. Todo

vuelve a la transparencia.

El silencio aún no ha dicho su última palabra.

La azada al hombro, un viejo

de estopa y cuero baja bordeando bancales

camino de Atalbéitar. En sus ojos azules

no hay preguntas. Le queda

la eternidad entera para que alguien le explique

qué es esto de la vida.

Como un zorzal tocado

por el plomo furtivo, una hoja marchita

desciende dando tumbos de lo alto del álamo.

RAFAEL GUILLÉN

De Los estados transparentes (1993)

Dayceb, el criado del rico mercader

 

Cada dia t'explicavem un conte, avui ens l'expliques tu a nosaltres:

(un conte original escrit per l'Alèxia Schoenenberger, narrat pels seus germans Mar i Pau)

L'ordre del temps (2)

 Un precioso milagro que el juego de las combinaciones ha abierto para nosotros, permitiéndonos ser. Podemos sonreír. Podemos volver a sumergirnos serenamente en el tiempo, en nuestro tiempo que es finito; volver a saborear la diáfana intensidad de cada fugaz y precioso momento de este breve círculo. 

Carlo Rovelli

Y este reloj de arena

se yergue en un castigo

si encastrado en una rueda

ebrio de luz gira y gira.

Entonces la arena pasa

de una eternidad a otra

sin solución de presente

y el principio y el fin 

reproducen la existencia

sin islas donde el tiempo

resida unos instantes.

Pero es una cadena nacida

en la ignorancia del primigenio

error: haber migrado del centro

donde el movimiento es imperceptible.

Sin euforias ni lágrimas

ese lugar existe

aunque el agua persistente

gire sin cesar la rueda

y el agua pase de una estancia

a otra:

           en el ombligo del mundo

los relojes de arena enmudecen

quedando sólo el susurro dulce

de los granos de arena que se mueven.

Albert Bellmunt

Bagur, 26 de Juny de 2022

L'ordre del temps (1)

El miedo a la muerte me parece un error de la evolución

Carlo Rovelli

Imagina tu vida

como un reloj de arena:

arriba la esperanza

todo el peso del tiempo,

abajo el dulce nido

donde arderán los sueños

Y tú, el angosto paso

entre dos eternidades:

el vacío necesario

para que el tiempo fluya.

Albert Bellmunt

Flors blanques

Avui plou en mig de tanta sequera acumulada, però aquesta aigua s'evaporarà abans que pugin els cabals dels rius. Vivim un temps descompassat, sortim d'una estranya pandèmia per entrar en un món desconegut que desapareix a ulls veients: les geleres fonen, els ocells reculen i la guerra ressona a prop, en un estiu a anys llum d'aquells altres estius amb tu, quan estàvem a punt per al viatge i la llum del mar acaronava els nostres somnis, quan els focs de Sant Joan t'il·luminaven els ulls d'il·lusió i la felicitat de viure junts ens amarava, dolçament.

Sé que és un temps passat, que s'han cremat els somnis i només em queda aquest niu, on les cendres d'aquella felicitat reposen abans d'emprendre noves vides, però avui estic amb tu, et sento, t'oloro, no ets un record ni una sinapsi encara viva en el meu cervell, ets tu Alèxia, i t'estimo com mai et vaig estimar, vull que ho sàpigues i que el món també ho sàpiga, que continues vivint per sempre en aquest somni de flors blanques que mai es marceixen, i que aquest somriure teu regarà eternament la terra amb nova vida.

Sa Somiadora

 Cada matí et fèiem un petó i despertaves...Des de la teva habitació es veia el mar, recordes?

Era l'habitació 956 de l'hospital, on vam viure l'estiu més intens i colpidor de les nostres vides.

Ara, que somies cada dia interminablement, ja no crec que despertaràs un dia i tot haurà estat el somni d'una altra vida.

Sa somiadora, de Rafael Jofre i José Diego, sembles tu, estirada a terra, adolescent, ballarina preciosa dormint al mig d'una tarda lluminosa de primavera.

Tu no ho saps, però visc en el teu somni.

 

T'estimo fins a l'horitzò

‘Quan arribes a la vellesa, ho has de fer amb la motxilla plena’ deia, més o menys, en Joan Margarit. Se suposa que això ens ajuda a lidiar amb els embats de la intempèrie, la intempèrie moral més que la física. Però llavors, no hi ha horitzons quan hom arriba a la senectut?

En el conte ‘T’estimo fins a l’horitzó’, d'en Roc Casagran i Casañas, l’Aran vol anar més enllà del mar i del cel, deixar el poble i els pares i és l’avi qui l’empeny a sortir seguint la crida de l’horitzó. ‘L’ Aran va sortir de casa amb una motxilla només a mig omplir: l’esperava l’horitzó’. Al cap d’uns dies, o setmanes, o potser mesos, l’Aran torna de nou a casa amb la motxilla plena d’amics i d’aventures. 

L’Aran ha cercat l’horitzó i aquest desig l’ha portat a viure, a estimar, a ajudar als altres. Però quan torna a casa, l’Aran li diu a l’avi, mig plorant, ‘quin fracàs, no he arribat a l’horitzó’ i l’avi li respon: ‘Fracàs? Que no t’ho has passat bé? Que no has viscut aventures? Que no portes la motxilla ben plena?’. ‘L’horitzó serveix per fer camí’, li diu l’avi al net, ‘i mentre fem camí, omplim la vida’.

Ara em tornen a la memòria aquells dies de la meva joventut, quan el món era aquella poma fresca que volies mossegar i senties al ventre una emoció indescriptible per viure. Ho puc intuir, sentir encara a dins meu. No sento que la meva motxilla estigui ni buida ni plena, és un temps nou que no m’és indiferent. No sento angoixa ni placidesa, m’agrada pensar que ara el temps se’m dilata, per continuar vivint i estimant aquesta llum.

Tornant a Joan Margarit: ‘A mesura que anem envellint, la nostra vida s’acostuma a la presència de llunyanies, fins que un dia ens adonem que les llunyanies han anat desapareixent i que, miris per on miris, tot és igual de proper’. 

Deixeu-me discrepar del mestre, almenys una vegada: jo continuo preferint l’horitzó a les llunyanies, encara que, en el fons, l’horitzó sigui l’altra cara d’una mateixa moneda. Per cert: una moneda sense valor. 

Bona primavera! I bon viatge!

Vol d'hivern

Potser volant
de s'Illa de l'Aire
a Cala Murtra,
aquell racó feliç
on amb ells jugaves
en els petits bassals
entre les roques,
el seu plomatge negre
roent a contrallum
de ta infantesa nua

o potser tornant
de Cala Murtra a Nura
guiada pels focs de nit
de s'illa
fins aquest jardí
que vam bastir per tu,
on t'esperàvem cada estiu
veient com creixies
en el vol majestuós
dels corbs marins
en el capvespre.

Capbussada en el mar
dels records
o enlairada en el blau
lluent d'un estiu
misteriós i invencible,
guaitarem sempre el cel
o el teu jardí joiós
esperant el teu pas
silenciós i tendre,
amarada en el plomatge
verd i fosc
d'una eterna primavera.

Albert Bellmunt

Ca n'Alèxia (Menorca)

Carme

Adolescencia

Vinieras y te fueras dulcemente,

de otro camino

a otro camino. Verte,

y ya otra vez no verte.

Pasar por un puente a otro puente.

- El pie breve,

la luz vencida alegre -.

Muchacho que sería yo mirando

aguas abajo la corriente,

y en el espejo tu pasaje

fluir, desvanecerse.

Vicente Aleixandre

Ámbito (1924-1927)

Alèxia al pont de Vidrà (Carme)

Te vi al fin frente al mar de mi bahía...

Te vi al fin frente al mar de mi bahía.

(¡Cuánto tiempo que así yo te soñaba!)

Era verde la mar, la mar estaba

como tú, verde, enteramente mía.

Verde la mar y verde la alegría

de verte ante ese mar que me acunaba

los muchos años que en su son llevaba

anunciando a la luz lo que venía.

Era mi mar, la mar, el mar marino

que me empujó cantando a tu camino,

mar sin edad, en donde el alma pace.

La mar, el mar, la mar, el mar abierto,

mar de la vida, el verde mar no muerto,

el mar que nace y siempre en ti renace.

Rafael Alberti

Todo el mar (Antología poética, 1985)

Asomada al Mar (Laura Benitez)

Tretze anys

 Tretze anys que ens vas deixar, tretze anys que vius en el nostre cor. T'estimem.

Camins de mar

 

Per a Joan Margarit

Quan érem infants ens agradava fer

petites preses amb la sorra de la platja.

De la muntanya baixava un rierol

que miràvem de frenar un temps

bastint petites parets de sorra,

que sabíem breus obstacles

en el camí constant de l'aigua

cap al mar. Aquest era el repte:

aixecar un mur fugaç i inestable

amb la xarxa fràgil de l'esperança

i que l'aigua no vessés la presa

que creixia i tossudament s'alçava.

Ens agradava aquell joc innocent i pur

malgrat que sabíem que l'aigua

al final trencava el mur, marxant alegre

fins al mar obert. Per uns instants

érem arquitectes que vencíem

el vessament salvatge de l'aigua

amb uns murs empedrats de somnis.

I en aquest joc ens hem fet grans

malgrat els anys i la certesa

que l'aigua finalment sempre guanya

i abraça el mar que pacientment espera.

Avui torno a la mateixa platja d'aquells dies

i miro sense rancúnia

la llera seca que llavors cantava.

Perquè ara som aquell riu alegre

que baixa de la muntanya i anhela

que noves mans d'amor retinguin vida.

Albert Bellmunt 

Menorca, 22 d'agost de 2021

XARXES

 Dues de les actituds més importants que podem assolir els Homo sapiens son l'equanimitat i l'acció desinteressada.

Al darrere s'amaga tot un bagatge i un aprenentatge lent, dur, constant i intel·ligent, no l'arrogància del més fort sinó la intel·ligència de l'empatia i l'amor, que ens han fet arribar fins aquí.

No som aquí perquè som més forts, som aquí perquè ens hem estimat i hem bastit una xarxa de solidaritat que és molt més forta que els punyals i la ignorància de les nostres arrels més profundes.

Perquè en el fons som una quimera.

Quan hom sent la paraula 'quimera' l'associa de forma inconscient a quelcom d'impossible, d'inviable. 'Això és una quimera', com dient 'això és impossible' però, de fet, nosaltres (éssers vius pluricel·lulars) venim d'una quimera, de la trobada 'fatídica' d'un bacteri i d'un arqueu, que va ser l'origen de la cèl·lula eucariota (cèl·lules amb nucli, evolució de les cèl·lules sense nucli o procariotes).

El mecanisme d'aquesta unió encara s'està elucidant, però el fet radicalment col·laboratiu que està a la base de l'evolució no és l'excepció sinó la regla. Els consorcis en biologia són freqüents.

Perquè som quimeres viables, xarxes o mosaics transgènics nascuts per sobreviure.

A 100 Days Project

Day 1 and 23.

Los caminos del mar

Per a Joan Margarit

Cuando éramos niños, nos gustaba hacer

pequeñas presas con la arena de la playa.

De la montaña bajaba un riachuelo

que tratábamos de retener un tiempo

levantando pequeñas paredes de arena,

que sabíamos fugaces obstáculos

al transcurrir constante del agua

hacia el mar. Ese era el desafío:

edificar un muro temporal e inestable

con los mimbres frágiles de la esperanza,

que el agua no desbordara la presa

que crecía a ojos vista, tozudamente.

Nos gustaba aquel juego infante y puro

aún a sabiendas que el agua, finalmente,

rompería el muro y correría valiente

hacia el mar abierto. Porque por unos instantes

éramos arquitectos que vencían

el desbordar salvaje del agua

con los muros de grava de los sueños.

Y en ese juego hemos crecido,

a pesar de los años transcurridos

y sabiendo que, finalmente, el empuje

del agua siempre vence y abraza

el mar que pacientemente espera.

Vuelvo a la playa de aquellos días

y miro sin rencor el cauce seco

que otrora cantara sobre la arena.

Porque ahora somos ese río alegre

que baja de la montaña y anhela

que otras manos de amor retengan vida.

Ca n'Alèxia (Menorca)

22 de agosto de 2021

 

Otro cielo

No existe esponja para lavar el cielo

pero aunque pudieras enjabonarlo

y luego echarle baldes y baldes de mar

y colgarlo al sol para que se seque

siempre te faltaría un pájaro en silencio

no existen métodos para tocar el cielo

pero aunque te estiraras como una palma

y lograras rozarlo en tus delirios

y supieras por fin cómo es al tacto

siempre te faltaría la nube de algodón

no existe un puente para cruzar el cielo

pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla

a fuerza de memoria y de pronósticos

y comprobaras que no es tan difícil

siempre te faltaría el pino del crepúsculo

eso porque se trata de un cielo que no es tuyo

aunque sea impetuoso y desgarrado

en cambio cuando llegues al que te pertenece

no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar

pero estarán el pájaro y la nube y el pino. 

Mario Benedetti

Història de la llum

 M'agrada molt la metàfora de la consciència com un diamant que difracta la llum però no és la llum, i que ens fa brillar en la nit de l'univers.

Depenem de la llum, la nostra història ve de la llum i acabarà el dia que deixi de brillar a dins i fora nostre.

No tenir llum pròpia ens agermana, ens fa més humils, calma els pensaments de solitud o les preguntes que no tenen resposta.

No necessitem més que la llum.

Ella brilla sempre; si estem atents i obrim els ulls, la por s'esvaeix perquè som el mirall del seu origen.

A 100 Days Project

Day 40

La hora violeta

"Somos el tiempo que nos queda" reza uno de los más conocidos adagios de José Manuel Caballero Bonald. ¿Pero lo somos, en realidad?. Este aforismo nos dice que nos proyectamos siempre en el futuro, que nuestra vida se rige por los proyectos y los deseos que dibujamos en el horizonte, no por lo que vivimos aquí y ahora. Es una frase parecida a "La esperanza es lo último que se pierde", entendiendo que el anhelo de tiempo y de vida nos salva del presente y de su dolorosa fugacidad. 

Según esto sólo somos espectadores furtivos, fugitivos del ahora que nos agobia de realismo  y del que huimos porque no podemos soportar su verdad rotunda. Lo importante, que dice Sergio del Río en 'La hora violeta', que no atendemos para dedicarnos a lo urgente, que nos salva. Dice el mismo autor que lo urgente es todo aquello que nos permite desatendernos y seguir vivos. Y añade: 'si lo urgente nos dejara atender alguna vez lo importante, moriríamos saturados de intensidad'.

Hay que entender, no obstante, el contexto en el que el autor escribe estos pensamientos: su hijo Pablo está ingresado en el hospital de la Vall d'Hebron, en la cámara de aislamiento, esperando un transplante de donante compatible que podrá curarle quizás de la leucemia que padece. En estas situaciones límite, calcadas a las que vivimos con el transplante de nuestra hija Alèxia (mismo hospital, mismas cámaras, mismas doctoras), te aferras a las rutinas del presente como tablas de salvamento indispensables para la supervivencia. 

Yo recuerdo aquellos días tempestuosos, cuando sólo esperábamos la curación de Alèxia y volver a los días luminosos de una vida feliz, 'rutinariamente' tranquila de la escuela, las amigas, los juegos y la alegría del presente, una vida llena de secretas esperanzas y misterios por descubrir. Sí, lo importante se fundía con lo urgente, y sólo esperábamos salir de aquella tormenta implacable y ciega. Finalmente amansó el mar, pero la barca había zozobrado: tanto Pablo, como Alèxia, no pudieron seguir en el camino. 

Quizás sí, en aquellos días tumultuosos, en aquella lucha desesperada por la vida, ellos eran ese tiempo futuro y por eso batallaban, por ese tiempo regalado que les quedaba, indeterminado pero posible. Ahora a nosotros sólo nos quedan los días de dicha que pasamos juntos y el anhelo de vida que brillaba en sus ojos puros. 

Entonces, al final del camino, ¿qué somos? ¿El tiempo que vivimos, los recuerdos? ¿El tiempo que nos queda, los horizontes del deseo? Mientras, la vida sigue iluminando los espacios vacíos del pensamiento, en la hora violeta de un verano incipiente que no espera. Como dice Alexis Carrel, "no se trata de dar más años a la vida, sino de dar más vida a los años".

E la nave va.

Barcelona, 30 de mayo de 2021

La flor de Buda

El sermón de la flor

de Buda

es mi ofrenda de amor

esta mañana.

La luz lo inunda todo:

la sonrisa de aquél

que vive en la verdad

del pétalo no hiere

más nos guía en el templo

del instante irrepetible.

¡Cómo brilla la savia

de sus manos,

cómo cantan los pájaros

en sus raíces!

En el silencio eterno

de esta ofrenda

viven millones de años

de luz enamorada,

contémplala.

Y aspira su aroma

de amor y sabiduría.

En el aire de su vuelo

transparente y quieto

se demora el mundo

inapresable.

Sonríe con él,

y vive.

Barcelona, 6 de mayo de 2021 

Animal de bosc (Joan Margarit)

Per fi ha vist la llum Animal de bosc, vaig comprar el llibre ahir a la tarda, després d'un recital de la Blanca Llum Vidal als jardins de la Casa de Misericòrdia. Casualitat, o no? Un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. Sí, la poesia com l'última casa de misericòrdia. 

Vaig deixar el llibre sobre la taula del menjador, amb veneració i respecte, com les cendres d'un ésser estimat. Al matí només esperava el moment d'obrir el llibre i escoltar la seva veu a cau d'orella, el que el poeta ens ha escrit en aquests mesos de solitud, por i preparació per l'últim viatge. A l'obrir el llibre, he sentit com si profanés un secret, per trobar un doll de paraules sagrades, aquest gran silenci escrit que consola i alhora ens allibera. 

Fa unes setmanes, poc després de la seva mort, es van publicar dos poemes inèdits del seu llibre pòstum. Recordo l'impacte que em va provocar sobretot un d'ells, 'El poema i el mur'. La història de la humanitat en vint-i-cinc versos, com vint-i-cinc punyals o vint-i-cinc meandres d'amor, que al final convergeixen en la forja del coneixement dels primers focs a les coves, a l'alba de la humanitat.

Ara llegeixo Animal de bosc, amb la llum d'aquells esglais i aquelles primeres mans a les roques, buscant el consol de la casa. I també tinc por, però la veu d'en Joan Margarit m'acompanya i m'ajuda a construir la meva casa, des del seu hivern amb la Joana, els ulls il·luminats per un somriure, per sempre més mai sola escoltant el mar:

Clar i difícil

Rere el vers més cruel ens espera un camí.
Qui el llegeix se sorprèn fent-li un somriure.
al que semblava tan despietat.

Sempre necessitem poder obrir alguna porta.
El poema és la clau que el lector porta als ulls.

Del llibre pòstum, Animal de bosc (2021)

Joan Margarit (1938-2021)

Aquella luz

¡Volver a ver el mundo como nunca

había sido..!

En los últimos días del verano,

el tiempo detenido en la gran pausa

que colmaría septiembre con sus frutos,

demorándose en oro

octubre,

y el viento de noviembre que llevaba

la luz atesorada por las hojas

muertas hacia más luz,

arriba,

hacia

la transparencia pálida de un cielo

de hielo o de cristal

cuando diciembre

y la luna de enero

hacían palidecer a las estrellas:

altas constelaciones ordenando

la vida de los hombres,

el misterio tan claro,

la esperanza aún más cierta…

Aquella luz que iluminaba todo

lo que en nuestro deseo se encendía

¿no volverá a brillar? 

Angel Gonzalez

Otoño y otras luces (2001)