Tretze anys

 Tretze anys que ens vas deixar, tretze anys que vius en el nostre cor. T'estimem.

Camins de mar

 

Per a Joan Margarit

Quan érem infants ens agradava fer

petites preses amb la sorra de la platja.

De la muntanya baixava un rierol

que miràvem de frenar un temps

bastint petites parets de sorra,

que sabíem breus obstacles

en el camí constant de l'aigua

cap al mar. Aquest era el repte:

aixecar un mur fugaç i inestable

amb la xarxa fràgil de l'esperança

i que l'aigua no vessés la presa

que creixia i tossudament s'alçava.

Ens agradava aquell joc innocent i pur

malgrat que sabíem que l'aigua

al final trencava el mur, marxant alegre

fins al mar obert. Per uns instants

érem arquitectes que vencíem

el vessament salvatge de l'aigua

amb uns murs empedrats de somnis.

I en aquest joc ens hem fet grans

malgrat els anys i la certesa

que l'aigua finalment sempre guanya

i abraça el mar que pacientment espera.

Avui torno a la mateixa platja d'aquells dies

i miro sense rancúnia

la llera seca que llavors cantava.

Perquè ara som aquell riu alegre

que baixa de la muntanya i anhela

que noves mans d'amor retinguin vida.

Albert Bellmunt 

Menorca, 22 d'agost de 2021

XARXES

 Dues de les actituds més importants que podem assolir els Homo sapiens son l'equanimitat i l'acció desinteressada.

Al darrere s'amaga tot un bagatge i un aprenentatge lent, dur, constant i intel·ligent, no l'arrogància del més fort sinó la intel·ligència de l'empatia i l'amor, que ens han fet arribar fins aquí.

No som aquí perquè som més forts, som aquí perquè ens hem estimat i hem bastit una xarxa de solidaritat que és molt més forta que els punyals i la ignorància de les nostres arrels més profundes.

Perquè en el fons som una quimera.

Quan hom sent la paraula 'quimera' l'associa de forma inconscient a quelcom d'impossible, d'inviable. 'Això és una quimera', com dient 'això és impossible' però, de fet, nosaltres (éssers vius pluricel·lulars) venim d'una quimera, de la trobada 'fatídica' d'un bacteri i d'un arqueu, que va ser l'origen de la cèl·lula eucariota (cèl·lules amb nucli, evolució de les cèl·lules sense nucli o procariotes).

El mecanisme d'aquesta unió encara s'està elucidant, però el fet radicalment col·laboratiu que està a la base de l'evolució no és l'excepció sinó la regla. Els consorcis en biologia són freqüents.

Perquè som quimeres viables, xarxes o mosaics transgènics nascuts per sobreviure.

A 100 Days Project

Day 1 and 23.

Los caminos del mar

Per a Joan Margarit

Cuando éramos niños, nos gustaba hacer

pequeñas presas con la arena de la playa.

De la montaña bajaba un riachuelo

que tratábamos de retener un tiempo

levantando pequeñas paredes de arena,

que sabíamos fugaces obstáculos

al transcurrir constante del agua

hacia el mar. Ese era el desafío:

edificar un muro temporal e inestable

con los mimbres frágiles de la esperanza,

que el agua no desbordara la presa

que crecía a ojos vista, tozudamente.

Nos gustaba aquel juego infante y puro

aún a sabiendas que el agua, finalmente,

rompería el muro y correría valiente

hacia el mar abierto. Porque por unos instantes

éramos arquitectos que vencían

el desbordar salvaje del agua

con los muros de grava de los sueños.

Y en ese juego hemos crecido,

a pesar de los años transcurridos

y sabiendo que, finalmente, el empuje

del agua siempre vence y abraza

el mar que pacientemente espera.

Vuelvo a la playa de aquellos días

y miro sin rencor el cauce seco

que otrora cantara sobre la arena.

Porque ahora somos ese río alegre

que baja de la montaña y anhela

que otras manos de amor retengan vida.

Ca n'Alèxia (Menorca)

22 de agosto de 2021

 

Otro cielo

No existe esponja para lavar el cielo

pero aunque pudieras enjabonarlo

y luego echarle baldes y baldes de mar

y colgarlo al sol para que se seque

siempre te faltaría un pájaro en silencio

no existen métodos para tocar el cielo

pero aunque te estiraras como una palma

y lograras rozarlo en tus delirios

y supieras por fin cómo es al tacto

siempre te faltaría la nube de algodón

no existe un puente para cruzar el cielo

pero aunque consiguieras llegar a la otra orilla

a fuerza de memoria y de pronósticos

y comprobaras que no es tan difícil

siempre te faltaría el pino del crepúsculo

eso porque se trata de un cielo que no es tuyo

aunque sea impetuoso y desgarrado

en cambio cuando llegues al que te pertenece

no lo querrás lavar ni tocar ni cruzar

pero estarán el pájaro y la nube y el pino. 

Mario Benedetti

Història de la llum

 M'agrada molt la metàfora de la consciència com un diamant que difracta la llum però no és la llum, i que ens fa brillar en la nit de l'univers.

Depenem de la llum, la nostra història ve de la llum i acabarà el dia que deixi de brillar a dins i fora nostre.

No tenir llum pròpia ens agermana, ens fa més humils, calma els pensaments de solitud o les preguntes que no tenen resposta.

No necessitem més que la llum.

Ella brilla sempre; si estem atents i obrim els ulls, la por s'esvaeix perquè som el mirall del seu origen.

A 100 Days Project

Day 40

La hora violeta

"Somos el tiempo que nos queda" reza uno de los más conocidos adagios de José Manuel Caballero Bonald. ¿Pero lo somos, en realidad?. Este aforismo nos dice que nos proyectamos siempre en el futuro, que nuestra vida se rige por los proyectos y los deseos que dibujamos en el horizonte, no por lo que vivimos aquí y ahora. Es una frase parecida a "La esperanza es lo último que se pierde", entendiendo que el anhelo de tiempo y de vida nos salva del presente y de su dolorosa fugacidad. 

Según esto sólo somos espectadores furtivos, fugitivos del ahora que nos agobia de realismo  y del que huimos porque no podemos soportar su verdad rotunda. Lo importante, que dice Sergio del Río en 'La hora violeta', que no atendemos para dedicarnos a lo urgente, que nos salva. Dice el mismo autor que lo urgente es todo aquello que nos permite desatendernos y seguir vivos. Y añade: 'si lo urgente nos dejara atender alguna vez lo importante, moriríamos saturados de intensidad'.

Hay que entender, no obstante, el contexto en el que el autor escribe estos pensamientos: su hijo Pablo está ingresado en el hospital de la Vall d'Hebron, en la cámara de aislamiento, esperando un transplante de donante compatible que podrá curarle quizás de la leucemia que padece. En estas situaciones límite, calcadas a las que vivimos con el transplante de nuestra hija Alèxia (mismo hospital, mismas cámaras, mismas doctoras), te aferras a las rutinas del presente como tablas de salvamento indispensables para la supervivencia. 

Yo recuerdo aquellos días tempestuosos, cuando sólo esperábamos la curación de Alèxia y volver a los días luminosos de una vida feliz, 'rutinariamente' tranquila de la escuela, las amigas, los juegos y la alegría del presente, una vida llena de secretas esperanzas y misterios por descubrir. Sí, lo importante se fundía con lo urgente, y sólo esperábamos salir de aquella tormenta implacable y ciega. Finalmente amansó el mar, pero la barca había zozobrado: tanto Pablo, como Alèxia, no pudieron seguir en el camino. 

Quizás sí, en aquellos días tumultuosos, en aquella lucha desesperada por la vida, ellos eran ese tiempo futuro y por eso batallaban, por ese tiempo regalado que les quedaba, indeterminado pero posible. Ahora a nosotros sólo nos quedan los días de dicha que pasamos juntos y el anhelo de vida que brillaba en sus ojos puros. 

Entonces, al final del camino, ¿qué somos? ¿El tiempo que vivimos, los recuerdos? ¿El tiempo que nos queda, los horizontes del deseo? Mientras, la vida sigue iluminando los espacios vacíos del pensamiento, en la hora violeta de un verano incipiente que no espera. Como dice Alexis Carrel, "no se trata de dar más años a la vida, sino de dar más vida a los años".

E la nave va.

Barcelona, 30 de mayo de 2021

La flor de Buda

El sermón de la flor

de Buda

es mi ofrenda de amor

esta mañana.

La luz lo inunda todo:

la sonrisa de aquél

que vive en la verdad

del pétalo no hiere

más nos guía en el templo

del instante irrepetible.

¡Cómo brilla la savia

de sus manos,

cómo cantan los pájaros

en sus raíces!

En el silencio eterno

de esta ofrenda

viven millones de años

de luz enamorada,

contémplala.

Y aspira su aroma

de amor y sabiduría.

En el aire de su vuelo

transparente y quieto

se demora el mundo

inapresable.

Sonríe con él,

y vive.

Barcelona, 6 de mayo de 2021 

Animal de bosc (Joan Margarit)

Per fi ha vist la llum Animal de bosc, vaig comprar el llibre ahir a la tarda, després d'un recital de la Blanca Llum Vidal als jardins de la Casa de Misericòrdia. Casualitat, o no? Un bon poema, per bell que sigui, ha de ser cruel. Sí, la poesia com l'última casa de misericòrdia. 

Vaig deixar el llibre sobre la taula del menjador, amb veneració i respecte, com les cendres d'un ésser estimat. Al matí només esperava el moment d'obrir el llibre i escoltar la seva veu a cau d'orella, el que el poeta ens ha escrit en aquests mesos de solitud, por i preparació per l'últim viatge. A l'obrir el llibre, he sentit com si profanés un secret, per trobar un doll de paraules sagrades, aquest gran silenci escrit que consola i alhora ens allibera. 

Fa unes setmanes, poc després de la seva mort, es van publicar dos poemes inèdits del seu llibre pòstum. Recordo l'impacte que em va provocar sobretot un d'ells, 'El poema i el mur'. La història de la humanitat en vint-i-cinc versos, com vint-i-cinc punyals o vint-i-cinc meandres d'amor, que al final convergeixen en la forja del coneixement dels primers focs a les coves, a l'alba de la humanitat.

Ara llegeixo Animal de bosc, amb la llum d'aquells esglais i aquelles primeres mans a les roques, buscant el consol de la casa. I també tinc por, però la veu d'en Joan Margarit m'acompanya i m'ajuda a construir la meva casa, des del seu hivern amb la Joana, els ulls il·luminats per un somriure, per sempre més mai sola escoltant el mar:

Clar i difícil

Rere el vers més cruel ens espera un camí.
Qui el llegeix se sorprèn fent-li un somriure.
al que semblava tan despietat.

Sempre necessitem poder obrir alguna porta.
El poema és la clau que el lector porta als ulls.

Del llibre pòstum, Animal de bosc (2021)

Joan Margarit (1938-2021)

Aquella luz

¡Volver a ver el mundo como nunca

había sido..!

En los últimos días del verano,

el tiempo detenido en la gran pausa

que colmaría septiembre con sus frutos,

demorándose en oro

octubre,

y el viento de noviembre que llevaba

la luz atesorada por las hojas

muertas hacia más luz,

arriba,

hacia

la transparencia pálida de un cielo

de hielo o de cristal

cuando diciembre

y la luna de enero

hacían palidecer a las estrellas:

altas constelaciones ordenando

la vida de los hombres,

el misterio tan claro,

la esperanza aún más cierta…

Aquella luz que iluminaba todo

lo que en nuestro deseo se encendía

¿no volverá a brillar? 

Angel Gonzalez

Otoño y otras luces (2001)

Muros de piedra contra el olvido

Largo camino para volver a la isla.

Mañana se encenderán los fuegos 

y Nura será de nuevo 

el lugar sagrado y rebelde 

de aquellos primeros pobladores.

Y volveremos una y otra vez a aquella luz, 

como aquellos guerreros, que defendían la isla 

a golpe de fuego y piedras.

Defendiendo el sueño de vivir 

en un lugar sin miedo, 

rodeados de mar y luz.

Muros de piedra contra el olvido.

Y en la maleta aquel papel, arrugado siempre:

"Estos días azules y este sol de la infancia".

Albert Bellmunt

A 100 Days Project

Day 2

Menorca (Macarelleta)

NO TE RINDAS

No te rindas, aún estás a tiempo

de alcanzar y comenzar de nuevo,

aceptar tus sombras, enterrar tus miedos,

liberar el lastre, retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

continuar el viaje,

perseguir tus sueños,

destrabar el tiempo,

correr los escombros y destapar el cielo.

No te rindas, por favor no cedas,

aunque el frío queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se esconda y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma,

aún hay vida en tus sueños,

porque la vida es tuya y tuyo también el deseo,

porque lo has querido y porque te quiero.

Porque existe el vino y el amor, es cierto,

porque no hay heridas que no cure el tiempo,

abrir las puertas quitar los cerrojos,

abandonar las murallas que te protegieron.

Vivir la vida y aceptar el reto,

recuperar la risa, ensayar el canto,

bajar la guardia y extender las manos,

desplegar las alas e intentar de nuevo,

celebrar la vida y retomar los cielos,

No te rindas por favor no cedas,

aunque el frío queme,

aunque el miedo muerda,

aunque el sol se ponga y se calle el viento,

aún hay fuego en tu alma,

aún hay vida en tus sueños,

porque cada dia es un comienzo,

porque esta es la hora y el mejor momento,

porque no estas sola,

porque yo te quiero.

Anónimo

(Poema atribuido erróneamente a Mario Benedetti)

https://trianarts.com/mario-benedetti-no-te-rindas/#sthash.wdH4BHgi.dpbs

https://factual.afp.com/el-poema-no-te-rindas-no-fue-escrito-por-el-uruguayo-mario-benedetti-es-de-un-autor-anonimo

LA CASA D'EN JOAN MARGARIT

LA CASA

Ens protegeix i guarda el que hem sigut.

Allò que mai no trobarà ningú:

sostres on hem deixat mirades de dolor,

veus que han quedat, callades, en els murs.

La casa organitza el seu futur oblit.

De sobte, un corrent d’aire i una porta

que es tanca amb un cop sec com un avís.

Cadascú és casa seva, la que s’ha construït.

I que, al final, es buida.

Joan Margarit

Animal de bosc (inèdit)

Ha mort Joan Margarit. A casa no sabíem que estava malalt des de l'hivern de l'any passat ni que estava passant els seus últims dies a casa seva, a Sant Just, ni que al seu poble hi ha una biblioteca que porta el seu nom (on, per cert, sembla que mai no hi va fer cap recital). També ell ha dit en alguna entrevista, a propòsit de la concessió premi Cervantes el 2019, que oficialment la Generalitat no l'havia felicitat. Ningú, ni el gran poeta que era en Joan Margarit, és profeta a casa seva, però tant se val: la veritat sempre acaba prevalent en el temps. A propòsit del seu biliguïsme, ell sempre deia que no traduïa els seus poemes al castellà, sinó que els escrivia simultàniament. Però, és important la llengua en poesia? Escriure en la llengua materna sí, deia en Joan, però no per l'emoció del poema i l'impacte en el lector, per això no importa, un bon poema, si és bo, sempre arriba al moll de l'os dels altres: "Escrius per aprofundir en tu. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres. Escrivint sobre la veritat del meu interior m'he adonat que consolava al lector". 

La poesia com una casa on trobar aixoplug, on protegir-se de la imtempèrie. Frequentment citava les paraules del arquitecte Coderch de Setmenat: "La casa ha de ser virtuosa y humilde. Ni independiente ni vana. Ni original ni suntuosa". En una de les seves últimes entrevistes en Joan Margarit deia que sense els murs de la casa, la poesia no existeix. Hi havia una relació molt íntima entre la seva professió (la arquitectura) i la seva passió (la poesia), inseparable una de l'altre, ell construia els poemes com es basteix una casa: a poc a poc però amb determinació, amb només els materials necessaris i imprescindibles. 

Els últims versos dels seus poemes son sempre decisius, desfan la tensió latent del poema i ens donen la clau de la veritat, el final de l'obra, la casa que perdura més enllà de les paraules i molt a prop de la música: la bellesa. Deia en Joan Margarit, al final de 'Útimes notícies' del llibre Càlcul d'estructures: "Prefereixo la mùsica a la vida". Sempre honest i intens, ell deia que llegir un poema és com interpretar una partitura: "Els que han fet l'esforç d'aprendre a interpretar un poema, d'aprendre a escoltar l'ordre fraternal de les paraules, han accedit a un món al que difícilment renunciarán". 

Sí, no renunciarem a llegir i rellegir els teus poemes, Joan. D'aquí a uns mesos tornaràs d'aquest sobtat silenci amb Animal de bosc, el teu llibre pòstum. Ja per endavant sabem que ens ajudaràs a seguir bastint la nostra casa però sense protegir-nos, com un mur lúcid i lluminós alhora. Perquè pot ser que, al final del camí, el no-res i la plenitud es retroben i la casa, malgrat tot, no queda buida. 

Vull acabar amb un altre regal d'en Joan del seu llibre pòstum Animal de bosc, un diamant amb llum pròpia: la història de la humanitat en 25 versos. És un poema que ho condensa tot de manera magistral, un viatge increïble on el poeta se sent finament la baula necessària d'una història fascinant i ens retorna, agraït, la seva descoberta amb la veritat de la seva poesia, que ja és per sempre nostra. Una llum que perdura en la paraula, la seva -nostra- darrera casa: 

EL POEMA I EL MUR

Darrere l'horitzó s'alça un dia d'hivern

Negres branques de l'àlber: el sol rosat i fred

ha il·luminat el mur de pedra de la casa.

És una hora innocent i alhora perillosa:

degué ser-ho també per als que feien foc

a dins les coves amb olor de fum,

excrements i animals esquarterats.

Penso en un dia

–centenars de milers d'anys endarrere–

i una claror semblant a aquesta d'ara.

En la severitat de la caverna

sorgia, des del fons d'una mirada,

la suposició protectora del mur.

Algú, entre les ombres,

mirava, il·luminats per la foguera,

dibuixos o senyals fets en la roca.

El pensament creixia

com un gran arbre sota les estrelles,

alhora que sorgia l'escalfor

-encara lluny, confusa- de la casa.

Veient com neix el dia, agraït,

penso en l'arquitectura

i en els primers que van poder escoltar

alguns hexàmetres de l'Odissea.

He estat sempre fidel al poema i al mur.

Joan Margarit

Animal de bosc (inèdit)

LA VIDA

L'he solcat com el mar dels antics mariners,

i m'he deixat guiar per diferents estrelles.

Recordo una ciutat. De nit, al port,

quan alçàvem els ulls,

el cel semblava una bandera

gegant d'estrelles.

Desesperadament, busco que res

del que he estimat es perdi. I que sigui, el final,

just abans que esdevingui obscuritat,

la supernova de la intel·ligència.

Joan Margarit (11.05.1938 - 16.02.2021)

Des d'on tornar a estimar (2017)

Despertar del somni

Aquesta nit has tornat

sigil·losament

(no tenies son)

has travessat lleugera

la nostra habitació

i t'has assegut

al meu costat del llit

com abans, amb cura

per a no despertar-me

he sentit el teu cos

el pes del teu cos

acaronant-me

i no he gosat

obrir els ulls

tu m'has mirat

tranquil·la

i en aquest bressol

silenciós d'esperes

i incerteses

tu hi eres, vivies

era el nostre joc

previ al nou dia:

esperaves el primer signe

de vida

per a abraçar-me

però avui no m’he atrevit

ni tan sols a respirar:

no he volgut obrir els ulls

i despertar-te.

Un universo contigo

God not only plays dice, he also sometimes 

throw the dice where they cannot be seen. 

– Stephen Hawking

Existe otro universo donde estás viva

donde estamos juntos en el comedor

hablando tranquilamente del mundo

y de las cosas que pasan quedamente,

donde el azar no ha truncado tu voz

y todo sigue el curso escrito de la vida.

Y yo allí me pregunto por otro lugar

donde las cosas fueron de otra forma,

un universo donde tu no estarías aquí

como estás ahora, hablando y riendo,

y no puedo imaginarme en tal negrura:

ahora la vida fluye por su cauce feliz

y pienso, siento, que este lugar existe.

Recuerdo cuando tirábamos los dados

en las tardes infinitas del hospital

y cada partida era un universo posible

donde tu o yo ganábamos o perdíamos,

un juego amoroso de futuros inciertos

paralelo al combate de tu cuerpo por la vida:

te gustaba jugar, tentar la suerte,

pasearte en la incerteza del azar y jugar

esa gran partida donde tú, finalmente, vencías.

Y en este final feliz posible te reencuentro

y la oscuridad donde ahora escribo se esvanece:

has ganado la partida, la vida sigue,

aunque sólo sea un instante infinito

en este otro universo por azar nacido

de aquellos dados de luz enamorados.

Carme