dimarts, 28 de juliol del 2020

La brújula del tiempo

La ruta más difícil es a veces
aquella que se emprende
sin moverse de sitio.
                     Chantal Maillard


Como el ave atrapada
en una red transparente
donde no falta el aire
pero se apaga el viento

Como el ave cansada,
con las plumas gastadas
y antiguas, y las alas
dormidas en el duelo

Así cortaremos el hilo
que nos cierne al suelo
y volarán las palabras
que atrapan el señuelo

Como el ave inmóvil
que se sabe cautiva
de su propia memoria
y rompe el ancla del tiempo

Como el ave, que después
de un largo eclipse
sin alas y sin canto

reemprende al fin la travesía:
volar y volar de nuevo
más allá del círculo del hambre,

volar donde el sol nos cobije
del frío y de lo inmóvil

volar donde el hielo
no apague el rescoldo de la luz.

Volar siempre y sin descanso:
que el cazador no sepa nunca
donde recalan nuestros sueños
más íntimos, ni su cielo último.

Mudar las alas y recordar siempre
el paraíso perdido del vuelo.

Albert Bellmunt
Ahimsa
Barcelona, Julio 2020


Shetland Island                                © Carme

dissabte, 20 de juny del 2020

Lo que nunca sabré decirte


TU VOZ, UN DÍA

Pienso en el día en que, ya ciego,
vencido al fin me llegue 
tu voz, lejana, desde la distancia justa
que va desde tu mano
hasta la mía que te busca.
Tu voz, que apenas reconoceré, filtrada
por el tamiz de unas oscuras
interferencias.

Tu voz aquella cómplice,
mezcla de canto y de sonrisa,
pugnará por hacerse oir diciéndome
las cosas que mejor sabía.

Tu voz que se enredaba en la calima
del estío, que doraba
los arreboles del otoño;
que amansaba los hielos invernales;
que, aroma y fusta y gloria, cabalgaba
la primavera.

Pienso en el día en que la oiré
ya en el umbral de lo que nunca
será, o en el umbral de lo que acaso sea
la solución a esta locura
de ser sólo por ser, a esta locura
de que tú seas conmigo.

Me llegará tu voz, tan cálida,
entre los algodones de una niebla fría,
como empapada en un silencio
definitivo, como
venida fuera del tiempo,
desde una dimensión que, todavía,
no habré alcanzado a comprender.

Rafael Guillén
Últimos poemas (Lo que nunca sabré decirte)
Ed. Vandalia (2019)


Parque de Doñana (Huelva)

diumenge, 26 d’abril del 2020

La muntanya màgica

Quan miro aquesta fotografia antiga, de l'estiu del 2008 al Tibidabo, em venen milers de records, de sensacions i emocions indescriptibles. Les imatges son sempre un instant fugisser, profund i inaprehensible alhora, d’aquells dies de finals de juny... 



Recent acabaven de comunicar a l'Alèxia la seva recaiguda i la seva doctora li va demanar un desig abans de reingressar a Sant Joan de Déu. I ella li va contestar: vull anar al Tibidabo. Sí, a la Muntanya Màgica, als moments de gaudi i felicitat en el cor de l'Alèxia. No tancar-se en la por, en la tristesa (encara que com ploràvem tots aquells dies...) i oblidar-se una tarda, només aquella tarda, del món que ens venia a sobre, per viure uns instants fugissers   d'extrema felicitat, en mig del dolor i la incertesa.

És una fotografia de mirades immenses, cadascú de vosaltres és un brogit de preguntes, un broll de pors i desitjos que suren en aquell mar d'incerteses de principis d'un estiu impossible. 

Aquella mirada tendra i innocent teva, Mar, que demanes que tot cotinuï com fins ara, junts i enfortits enfront de la malaltia, el món és encara i aquí un lloc on la felicitat és possible. Mentrestant, darrere el teu somriure clar i lluminós, les teves mans voldrien protegir el teu cos, i protegir-nos a tots nosaltres, dels embats del temps i la intempèrie...

I aquella mirada teva, Pau, certament poruga, buscant l'aixopluc d'aquells moments de tranquil·litat al bosc, aquell somriure teu trencat per la incomprensió i la injustícia del que li succeïa a la teva germana, sense cap raó ni lògica, aquella amenaça de trencar definitivament el nostre món i de trencar-nos a tots nosaltres en mil bocins d'emocions orfes...

I al davant, en primer pla, la teva mirada trist i rebel alhora, Alèxia. És una mirada molt lúcida i que ens demana ajut, però sense compadiment: no és moment de defallir, lluitaràs per la vida, combatràs l’embat de la malaltia com tu sabies, amb el desig de ser feliços, encara que fora només una tarda, a la Muntanya Màgica. La nòria ens va pujar a prop del cel i de l'aire net de juny, amb les cadires volaren els teus desitjos de guariment i d'amor al món......

I amb les mirades, els llavis: el somriure clar de la Mar, el somriure quelcom trencat d'en Pau i el somriure a penes esbossat però serè de l'Alèxia. I entre els ulls i els llavis, mil camins vermells de tants dies de desconcert i lluita... 

Miro i remiro moltes vegades aquesta fotografia i sempre trobo noves mirades, emocions noves i desconegudes, sis ulls que em miren i em parlen d'aquella felicitat que malgrat tot vivíem, de poder estar junts tot i saber de la fragilitat d'aquells moments transcendents...

I com el llibre de Thomas Mannn, aquesta fotografia: un instant d'aïllament i reflexió a la Muntanya Màgica, un desig de distanciament dels problemes i les amenaces de la Terra Baixa, un instant fugisser, profund i inaprehensible, d'aquells primers dies del nostre darrer estiu junts...

diumenge, 19 d’abril del 2020

carta de amor al mundo


para mi es muy importante aceptar que no
somos las dueñas de este sitio. somos sus
invitados. y como invitados vamos a disfrutar
de este lugar como un jardín. vamos a tratarlo
con buena mano. para que así las que vengan
después de nosotras puedan experimentarlo
también. vamos a encontrar nuestro propio sol.
a plantar nuestras propias flores. el universo
nos dio la luz y las semillas.
                                                        rupi kaur

la necesidad de protegerte pudo conmigo
te quiero demasiado
como para quedarme quieta mientras lloras
mira cómo me levanto para sacarte el veneno con un 
        beso
resistiré la tentación
de mis pies cansados
y seguiré caminando
con el mañana en una mano
y un puño en la otra
te llevaré a la libertad

© rupi kaur
'el sol y sus flores'
Ed. Seix Barral (2018)


                                          Menorca (Favaritx)   
                                          © Carme

diumenge, 23 de febrer del 2020

Sovint penso que només han sortit una estona


Sovint penso que només han sortit una estona
i que ben aviat tornaran a casa.
Fa un dia preciós, oh no passeu ànsia!
Només estan fent una llarga passejada.

Sí, només han sortit una estona,
i aviat tornaran a casa.
Oh, no passeu ànsia, fa un dia preciós,
només van de camí cap aquells pujols.

Senzillament ens han passat al davant,
no volien tornar a casa.
Els atraparem en aquells pujols, a la claror del sol,
fa un dia preciós en aquells paratges!

Frieder Rückert (1788 - 1866)
Kindertotenlieder
Poemes musicats per Gustav Mahler (1860-1911)




dijous, 16 de gener del 2020

...Ens trobem..


Retrobament, vida, somnis...


                                                              © Carme

dilluns, 6 de gener del 2020

¿Resistir es existir?

Hay en la resistencia un punto de defensa frente a la agresión, en nuestro caso frente a la disolución como seres vivos conscientes...creo que ni resistencia ni persistencia son existencia, el tema es probablemente más brutal por simple (y crudo): vivimos para seguir viviendo, para seguir aquí y ahora, sin tiempo, sin deseo de permanencia, en una inconsciencia 'consciente' (no ignorancia) que surge al final del camino, como la flor de la sabiduría.

Porque la sabiduría germina cuando nos damos cuenta que todo dolor se reduce a un bucle mental, a una ilusión que sólo se deshace cuando se descubre finalmente la trampa del pensamiento: no se puede substituir la realidad, lo que pasa (mientras escribo estas líneas), ese inspirar y expirar 15 veces por minuto, proceso físico, necesario y constante, que apuntala todo este castillo de naipes imaginado.

Tendríamos que volver la vista a Oriente, a la vía del abordaje honrado del problema mental, del espejismo de la supremacía del yo que sugiere que somos más de lo que realmente somos, que realmente es muy poco. El deseo de permanencia nos remite irremisiblemente al origen del dolor, a nuestro afán de persistir como una isla incólume al embate de las olas y del viento.

Si dejamos que el lago se aquiete, si permitimos que el barro de las palabras sedimente, veremos el cielo en la mañana clara, y nuestra imagen reflejada en él. 

Y sonreiremos, probablemente, por no saber si miramos el lago o si el lago nos mira desde la inocencia de la luz.


Loch Lomond (Scotland)






dimarts, 17 de desembre del 2019

En record de fra Josep Massana

Aquest dimecres 4 de desembre ha mort a Barcelona fra Josep Massana i Julià.

Ell ens va acompanyar durant molts anys als Caputxins de Sarrià, sempre amb paciència, benevolència, amor, dedicació, compromís i una mirada sempre oberta, lliure i feliç.

Recordo el dia que el vaig visitar als Caputxins, havia passat força temps des que l'Alèxia ens havia deixat. Li vaig portar unes fotos de l'Alèxia i d'ell, del dia de la comunió, i algun altre de la nostra filla. Vaig parlar-li del meu desconcert, del nostre desemparament per la pèrdua de la filla, del no-sentit que significava tot allò.

Recordo la seva sorpresa i emoció en veure'm, vaig anar també per agrair-li tot el que havia fet per la família, també els seus anys de mestratge i dedicació a la infantesa a través de la catequesi (més enllà de les meves creences -o no creences-), i en especial també, per la cerimònia de comiat per la defunció de l'Alèxia. Aquell dia ell va plorar amb nosaltres, molt, li va costar parlar i conduir l'acte, en enfront de tant de dolor i de tristesa, ell, que l'havia acompanyat tan sols feia 3 anys el dia de la seva primera comunió.

Recordo que fra Massana em va escoltar pacientment aquella tarda, em va acompanyar, em va entendre. Va mesurar molt les paraules, no recordo que em volgués reconfortar amb les típiques frases sobre la vida, la mort, la resurrecció, Déu, el consol, etc, no: no hi havia lloc per això. Només vaig sentir comprensió i generositat. També un cert neguit seu per no saber, en certa manera, què dir quan les paraules no consolen i la fe potser trontolla per instants.

L'Alèxia tenia 10 anys, confiança plena en la vida i una bondat i innocència infinites. Aquell dia va llegir aquestes paraules, que ara vull compartir aquí com un petit homenatge al pare Massana, que estic segur que la segueix escoltant i acollint serenament als seus braços, com el dia de la seva Primera Comunió:

Preguem perquè ens entenguem els uns als altres. Per tenir paciència en els mals moments, per acceptar les diferents maneres de pensar i si algú ens demana perdó no negar-li. Per saber compartir junts els millors moments.



EPD
Barcelona 20.11.2008, Barcelona 04.12.2019


dilluns, 25 de novembre del 2019

Carta a Li Po


Escribir un poema
que nada signifique.
Salir a la terraza,
respirar en la noche,
no esperar que alguien vuelva,
no desear ya nada.
Abrir sólo las manos
y que de entre los dedos
alcen el vuelo, mudas, 
asombradas palabras.

© José Corredor-Matheos
Carta a Li Po (1969-1975)
Tusquets Editores



dimecres, 20 de novembre del 2019

Amigues, escola, vida


Alèxia: els amics i l'escola van ser la teva segona llar. 

Vas donar-te en l'amistat, la música, l'amor i la saviesa, et recordem sempre feliç. 

Ens ajudes a sentir allò que tant vas estimar: la vida.

Carme i Albert





dissabte, 26 d’octubre del 2019

El jardín en la isla


El jardín en la isla:
aquí las rosas
no florecen: llamean.
Sostienen como nubes entre el verdor
la materia del aire.

¿Qué hemos hecho
para ser dignos de esta gloria?

Mañana
ya no habrá rosas
pero la mirada
conservará su incendio.

© José Emilio Pacheco
Ed. Visor (2011)


                                                           © Carme



dissabte, 12 d’octubre del 2019

Como al agua


Agua que sale
a borbotones, alegre de poder
ser ella, poder ser agua. 
Agua...y nada más.
                                Alèxia, Poema del agua (2008)

Como el agua
que limpia se detiene en esas balsas
formadas por las hojas cuando obstruyen
el frágil discurrir de la corriente.

Como el agua,
que pasa y que no vuelve sobre un cauce
de arenas y guijarros.

Como el agua,
que, toda claridad, es espejismo
que revela cercano lo distante.

Como el agua,
que la mano atraviesa confiada
y nunca, sin embargo, toca fondo.

Como el agua, metáfora y verdad.

Sí, como el agua.

© Álvaro Valverde
A modo de poética
El cuarto del siroco
Editorial Tusquets, 2018


                              Mar de tarda (Son Xoriguer)

dissabte, 28 de setembre del 2019

Missatge


Cada quan vindreu?
escribiste
un canto de amor
desesperado
en un pañuelo blanco 
rasgado
de esperanzas

ayudada por el aire
de las máquinas
tu mano hablaba
lo que el aire no podía
transcribir 
en las palabras:

amor, amor que quería
seguir siendo ancla
en aquel mar varado
de lluvia
y marejadas.

Ahora, entre los hilos
rasgados del papel
apenas se vislumbra
la tinta, hendidas
en las fibras
pero muy firmes
tus palabras:

cada quan vindreu?
dijiste

Vindrem sempre
amor
cada vespre
i cada albada
no deixarem 
que el silenci 
esborri les paraules:

perquè mai 
no ens anàrem
amor
perquè navegues
sempre
en la nostra barca

al cel alçada
sempre
la teva vela
blanca

tu el riu
i nosaltres l’aigua,

nosaltres el vent
i tu les ales.

Barcelona, 28 de setembre 2019

Cala Es Pous (Menorca)



diumenge, 18 d’agost del 2019

Ahora mismo


A veces me sorprendes en la noche
por los largos pasillos de mi casa.
Me sobrecoge tu presencia. Llegas
sin que puedan oirse tus pisadas.

Calladamente pasas por mi lado.
Es inútil entonces detenerte.
Porque ya estás muy lejos. Porque cruzas
muy por dentro de mí, sin que yo lo sepa.

A veces, solo, con los ojos vueltos
hacia la soledad de mi memoria,
te oigo rondar muy cerca de mi casa.

Tu voz es sólo viento entre los árboles.
Abro la puerta: silenciosamente,
atravieso el jardín hacia tu encuentro.

© José Corredor Mateos, 2011 
Ahora mismo (1956-1960)
Ed. Tusquets, Poesía reunida (1951-2011)


Matí d'agost a Ca n'Alèxia

dilluns, 24 de juny del 2019

Nana con fondo marino para acunar a una sirena niña


De un precioso libro llamado ‘El Gran libro de la Nanas’, prologado por Carme Riera (El Aleph editores, 2009), transcribo esta preciosa canción de cuna de Joaquín Buxó Montesinos. 

Es una canción especial, porque las canciones de cuna habitualmente están dedicadas a un niño, posiblemente se trate de un tema del masculino genérico, pero en cualquier caso existen relativamente pocas nanas dedicadas a una niña en la literatura española.

Es un texto especial porque, al margen de su extraordinaria musicalidad, marina magistralmente el universo onírico del mar y el movimiento de las olas, con la sacralidad de la dulce infante durmiente, en cuyo nido, zurzido por una amalgama de arena, nácar y algas, reposa el cuerpo en sueño de la niña, acariciada dulcemente por el murmullo del agua. 

En este universo atemporal la niña duerme, pero también descansa, elegida o engendrada por la belleza del lugar, para un destino especial, quizás efímero (espuma y canto) pero también trascendente (el vuelo de un mito) y no exento de dolor (sal y llanto).

Muchas veces pienso que nuestra hija Alèxia vive un sueño largo y profundo, de donde ella espera despertar un día y reencontrarnos, como sucede a veces en estas pesadillas de donde volvemos de pronto al mundo real y toda la angustia y el dolor han sido sólo un sueño.

Otras veces pienso lo contrario, que ella está feliz en su sueño de sirenita asomada al mar, navegando entre las olas en su infancia feliz e inagotable, y que la incierta aurora, que debería una día devolverle a la vida, sería una luz tan fuerte y avasalladora, que le cegaría para siempre de su sueño núbil y ligero de infante dichosa.

Porque en la canción de cuna, finalmente, el sueño se transmuta en mito, y no se distingue el dormir del descansar: el universo mismo velará el infante. 

Y es aquí donde creo que quizás vive nuestra hija, eternamente:

Vele la estrella,
peces, coral y conchas
cuidad de ella;
                        cuidad de ella. 


NANA CON FONDO MARINO PARA ACUNAR A UNA SIRENA NIÑA.

El vaivén de las olas
mece la cuna
donde duerme una niña
de plata y luna;
de una sirena
como ninguna hermosa,
blanca y morena.

Algas, arena y nácar
tejen el nido
donde reposa un sueño
recién nacido.
Sobre su frente
se hace beso el susurro
de la corriente.

La esencia de los mares
enamorada
prendió el azur más puro
de su mirada.
Cierra los ojos,
sirenita, que muere
a luz de enojos.

Reina del agua, duerme,
te dio la vida
el amor de las islas;
fuiste elegida
(espuma y canto)
para el vuelo de un mito
de sal y llanto.

Pero aún nada sabes,
descansa ahora,
que no alcance tus ojos
la incierta aurora.
Vele la estrella,
peces, coral y conchas
cuidad de ella;
                        cuidad de ella.

Joaquín Buxó Montesinos
Mi voz sobre tus párpados (1968)


Asomada al mar (Laura Benítez, 2010)


divendres, 24 de maig del 2019

Puede ser


...Alèxia, que toda tu risa le gane ese pulso al dolor...

Algo puede mejorar, 
algo que pueda encontrar 
algo que me de ese aliento 
que me ayude a imaginar 
y yo lo quiero lograr, 
ya no quiero recordar, 
y darle tiempo a este momento 
que me ayude a superar 
que me dé tu sentimiento.

...cantaves i cantaves sense temps en el teu concert imaginari, on tu eres la reina...vas tancar els ulls i la teva veu va ser presència total i riu de vida... 

Puede ser que la vida me guíe hasta el sol 
puede ser que el mal domine tus horas o
que toda tu risa le gane ese pulso al dolor,
al dolor...al dolor...

La cambra fosca es feia llum amb el teu cant, no hi havia passat ni futur, només la teva veu, que ara sento dins meu i que em fa vibrar de força i de llum, d'enyor i d'esperança...

Algo puede mejorar, 
algo que pueda encontrar 
que me ayude a imaginar
Y yo lo quiero lograr...

T'estimo, filla, i canto amb tu infinitament aquest Puede Ser que la vida ens va regalar, aquesta finestra que vam obrir un dia, quan ens vam poder conèixer i compartir, durant un temps feliç, un petit bocí d'eternitat...


dimarts, 21 de maig del 2019

Ballarina


De sobte, Ella emmudí.
I tota l’habitació s’encongí, amb Ella.

Encerclà la nit i s’empassà una papallona fosca.
Els dits somreien en acostar-se.

Hi ha qui fou pres de l’instant abans,
que només Ella sent; pregonava l’hivern
quan les fulles encara ombrejaven els arbres.

Des de les amples espatlles he tremolat
i els nostres noms s’han envellit, abreujats
damunt el silenci d’un sol prec.
Oh ballarina! Oh tu, la gran encantada!
El teu ball era poderós, com creixen alguns arbres,
dues ramades de flors t’enlairaven les mans
i s’estenien les ombres d’aquells petits salts
com una caiguda vora una caiguda d’hores
que morir no saben.

T’estenies com el relleu atzarós d’allò destruït.
A vegades no te n’adones, que feies créixer
cues de peix com el conjur idíl·lic del cel.

Tanmateix, demano: no em feu viure.
No em feu viure que li han pres el ball,
que he perdut aquell ball seu que
tant m’agradava tindre.


© Mar Schoenenberger
L’hivern dels cecs
Part II: Reclam a la fosca (2005-2010)