També una altra professora de castellà, la Sra. Abelló, ens va donar a conèixer el seu amor per l'Antonio Machado i el seu monument poètic de Campos de Castilla. Després, de més gran, vaig anar llegint Lorca, Miguel Hernandez, Juan Ramón Gimenez, Jorge Guillén i especialment Vicente Alexandre, que em va marcar profundament amb el seu vers tel·lúric, amorós i exuberant alhora. Però va ser Rafael Alberti que em va fer enamorar de la poesia, des de llavors no m'ha abandonat mai, he anat aprofundint en la seva poesia i en la seva vida, a través de les seves memòries de La Arboleda Perdida i de les memòries de la seva primera dona, María Teresa León, que va escriure el preciós Memoria de la Melancolía.
Ja en l'edat adulta vaig descobrir els poetes catalans (ja que llavors -anys 70- al Lycée Français no s'ensenyava res de Català), primer amb la immersió en la poesia de Salvador Espriu, que em va impactar profundament, però també amb els llibres d'en Miquel Martí i Pol de l'editorial, ara ja desapareguda, Llibres del Mall, amb l'edició de la seva obra completa. Després vindrien Gabriel Ferrater, Josep Carner, Joan Brossa... i ara, darrerament, Joan Margarit, amb el que he connectat especialment a partir de Estació de França: cada poema és una història completa, tancada, amb argument, desenvolupament i tensió fins al final, petits monuments de saviesa, sòlids i fràgils alhora, que ens ajuden a protegir-nos de la intempèrie del temps, moral i física.
Perquè, quina diferència hi ha entre Antonio Machado de Campos de Castilla (Con los primeros lirios / y las primeras rosas de las huertas / en una tarde azul, sube al Espino/ al alto espino donde está su tierra...) i Joan Margarit amb Joana (Després d'aquesta tarda / saps com serà la nit, la nit de primavera? / Vindrà gent / I la casa encendrà tots els seus llums)? Cap diferència: és poesia, és emoció, és música. Ara, quan algunes persones (poques, però prominents i/o amb certa responsabilitat) ens acusen als catalans de fomentar l'odi a Espanya a les nostres escoles, jo dic, entristit i amb desesperança, que no hi ha quelcom de més incert i més mesquí. Aquí nosaltres estimem la cultura, estimem les llengües, estimem la diversitat, estimem la vida.
Però ara torno al principi, a aquelles nits amb els fills petits, després de sopar, ja en el llit, quan els llegia algun d'aquests primers versos dels meus poetes preferits:
ABRIL
El chamariz en el chopo.
- ¿Y qué más?
El chopo en el cielo azul
¿Y qué más?
El cielo azul en el agua
¿Y qué más?
El agua en la hojita nueva
¿Y qué más?
La hojita nueva en la rosa
¿Y qué más?
La rosa en mi corazón
¿Y qué más?
¡Mi corazón el tuyo!
Juan Ramón Jiménez
Aquells ulls oberts, aquell somriure tranquil, aquell escalf d’un temps molt quiet:
MARIPOSA
Mariposa del aire,
qué hermosa eres,
mariposa del aire
dorada y verde.
Luz de candil,
mariposa del aire,
¡quédate ahí, ahí, ahí!...
No te quieres parar,
pararte no quieres.
Mariposa del aire
dorada y verde.
Luz de candil,
mariposa del aire,
¡quédate ahí, ahí, ahí!...
¡Quédate ahí!
Mariposa, ¿estás ahí?
Federico García Lorca
Els ulls es tancaven, els llavis relaxats i les mans obertes, entràveu dolçament en el somni profund de la vida:
¡A VOLAR!
Leñador,
no tales el pino,
que un hogar
hay dormida
en su copa.
-Señora abubilla,
señor gorrión,
hermana calandria,
sobrina del ruiseñor;
ave sin cola,
martín-pescador,
parado y triste alcaraván;
¡a volar,
pajaritos,
al mar!
Rafael Alberti
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada