EL FAR

Platja d'en tortuga (dibuix d'en Bernat Martorell, © 2009)

Què difícil, filla, tornar a aquesta platja i mirar el far des de la vora del mar, el cos endins de l'aigua, sense recordar-te! 

Cada cop que arribàvem al final del penya-segat, la platja apareixia de cop, sempre nova per nosaltres, tant se val fos al matí, al migdia o al capvespre. L’arenal s’estenia lluminós, com acabat d’estrenar, al davant nostre, i l’aigua ens cridava sempre a un nou bateix de goig irrepetible en llunyania. 

Fora del temps, corríem per la platja buscant la transparència brillant de l'aigua als nostres ulls, aquella olor de sal i tramuntana trencant el vent en corol·les blanques de somnis, érem el mirall del mar jugant feliç en uns cossos fugitius en les escumes. 

Darrere hi era sempre el far, guardià silenciós d’aquells blaus purs, el secret testimoni d’aquella felicitat regalada dels gegants adormits de l’illa, terra de pedres i de vent que nosaltres, els visitants innocents, trepitjàvem amb la promesa d’estimar-nos sempre. 

I ens vam estimar: vam guardar aquests tresors molt endins, més enllà del record de les veus alegres o del batec de les cèl·lules en els llims vermellosos d’aquelles roques. Sí, ens vam estimar, i no vam trencar cap somni, simplement vivíem, sense el parany del temps, el secret desvetllat del foc de l’illa. 

Ara el far segueix fermament ancorat en aquest paisatge erm i salvatge, en aquestes roques nues que els nostres records trepitgen. Avui el miro de nou, abraçat a tu en aquest matí blanc de versos, i penso que no va ser tot en va. 

Que seguim tots cinc jugant en les dunes blanques d’aquesta platja sempre nounada per a nosaltres. 

Que la fragilitat de la bellesa no trenca aquesta llum que el far ens segueix donant, generós i lliure, entre el record de perdre’t i la memòria de trobar-te, fugissera, adormida en els anyils purs de l’aigua d’on vas néixer.