La Festa del Càntir

Avui és la festa del càntir a Argentona.

Avui recordo aquell estiu de 2008, quan vam anar per la nit a passejar tots cinc per Argentona, era la nit abans de la Festa del Càntir, estàvem junts, érem feliços. Ens vam acostar a la parada on tenien les guardioles de porquet, volies comprar-te una per tornar a estalviar de nou, perquè feia poc havies trencat la teva guardiola de tants anys, per comprar-te el iPod que et feia tanta il·lusió. Estaves moreneta, molt maca, amb aquell vestit verd oliva i el barret de colors, ens miraves perquè dubtaves quin dels dos porquets agafar, el de terrissa natural o el pintat de negre.

Aquella nit se'm barrejaven molts sentiments, records d'infantesa de tants estius passats a Argentona amb els pares, sentiments de plenitud d'aquells temps d'innocència i felicitat, amb el present tant intens que estàvem vivint amb tu, tant ple també de felicitat d'estar tots junts aquí i ara, amb el desig profund de viure: viure simplement el present, lluny del perill i l'angoixa de perdre't, amb el desig de tornar a un temps de normalitat i serenor, on tot tornaria a ser com abans, la vida tenia molt que donar-te encara.

Al dia següent vaig anar tu a la benedicció del càntir, aquell any el càntir de Barcelos, de Portugal, amb una sanefa d'espirals de mar al centre i una fulla preciosa a dalt, com un ocell innocent i lliure. Després vam anar a la plaça del mercat, on altres anys veiem els nens i les nenes modelar el fang amb les seves mans, però aquest any tu volies fer també un gerro. Vam demanar tanda, pot ser la gent et mirava encuriosida, suposo com nosaltres miràvem abans també aquests nens amb mocador amb alleujament i distancia, pensant que això només els hi passava al altres, però no ens importava. 

Vas fer el teu gerro de fang al torn de terrissaire, guiada per una monitora. Et va quedar un gerro preciós, un cos perfecte de tres nivells, cadascú adornat amb tres línies, que la monitora va separar amb cura amb el tallador de fang, i te'l va entregar sobre un suport de cartró. El vam portar amb molta cura a casa, perquè aquest cos fràgil s'assequés i s'enfortís, amb la promesa de tornar-lo a portar a la tardor, per fer-lo coure i que pogués rebre així l'aigua sense desfer-se.

Ara miro aquest gerro i endevino l'escalfor i la dolçor de les teves mans en les seves formes, en el seu cos, aquest gerro té el alè de la teva pell, la dolçor de les teves cèl·lules agermanades per sempre en aquesta argila, la teva il·lusió de viure li va donar la forma i l'espai. 

I avui et veig de nou, asseguda en aquella plaça, tant lluny i tant aprop de mi alhora, modelant el gerro amb les teves mans, il·lusionada, i penso que finalment no el farem coure aquest gerro, no: m'agrada així, fràgil, inacabat, amb el teu mocador rosa endins, com una flor que no necessita aigua per viure.

Avui, de nou, el dia que torna la festa del càntir a Argentona.