Gràcies, Alèxia.
Per haver compartit el teu camí amb nosaltres.
Per haver-nos demostrat que som millors quan ens donem als altres.
Per haver-nos ensenyat a viure el moment i a no defallir en el camí.
Perquè vam ser feliços amb tu.
Perquè la teva alegria ens ajuda a continuar vivint.
Perquè aquest esclat de flors em recorda a tu.
Gràcies, en aquesta nova primavera, en que tornes amb nous colors i nova vida.
Ara deixo que la teva llum m’ompli, i m’acaroni.
 |
| Alèxia (Austria, 2006) |
1 comentari:
Aquest matí m'he llevat envaït per la tristesa, el primer dia del sisè any sense el David, un buit immens per endavant. Després d'un dia ple da caliu, de caricies, de paraules, de records, aquest matí em torno a preguntar...i ara què?
Però he entrat al blog de l'Alèxia i en llegir aquest poema tan maco i tan carregat de gratitud i d'esperança sembla que torna l'energia.
Ahir em deia "no te rindas". Avui he necessitat algú que em donés la mà per no abandonar. Sembla que un defalleix sempre surt oportunament un altre que et convida a seguir endavant.
Gràcies Alèxia, gràcies Albert
Publica un comentari a l'entrada