Una trobada amb esperança
La tarde del passat divendres 28 de febrer ens vam trobat amb dos ex-profes de l’Alèxia, a Barcelona. La trobada va ser intensa, emocionant, reconfortant i també moguda (en el sentit de que s'ens van moure a tots molts sentiments per dins). Vull transcriure una petita carta d’agraïment per elles del mateix dia.
Elisabet, Carme,
ha estat un temps llarg de silenci, com avui parlàvem, un silenci afegit al silenci profund de la pèrdua física, que ens feia molt mal. Avui heu trencat aquest silenci, avui hem aprés que l'Alèxia es valorada al Villena, que es parla d'ella en el dia a dia, que era important a l'escola, més enllà del que s'hagi pogut fer o no fer a nivell més institucional.
Ens heu donat les gràcies per escoltar i compartir moments íntims i intensos amb vosaltres. Ens heu dit, Elisabet, que estàveu contentes si ens quedàvem amb aquesta estimació profunda que teniu molts profes d'un en un. I us volem donar les gràcies per explicar-nos-ho, tot això ens reconforta, comença a tancar ferides.
Ens heu transmés aquest amor, que hi ha amor de veritat, en paraules teves, Carme, un amor que és molt més fertil perquè no comença i acaba en un moment pre-fixat i determinat, sino que és "invisible als ulls", és orgànic, i creix i creix en horitzontal i en vertical. Aquest era l’amor que ens mostrava l’Alèxia cada dia amb el seu viure, en les seves rialles.
Tot aquest temps, des de la mort de la nostra filla, hem anant aprenent amb molt dolor, després de xocar i xocar tossudament contra murs molt alts, que els records en el cor de la gent que estimava a la nostra filla son tan importants, o més, que el deixar signes visibles per part d'aquells que no han estat valents per afrontar allò que ens defineix més com a persones: la vida, la mort, el viure a fons cada segon, la contingència, l'amor, valors que tan directament ens va ensenyar la nostra filla Alèxia amb la seva vida, i també durant tota la seva lluita contra la malaltia, que finalment se la va endur per sempre.
O pot ser no per sempre, perquè ella segueix viva, com dieu, en els pensaments i els sentiments de molta gent que la va estimar, i l’estima, al Villena.
Gràcies de nou per haver vingut, heu estat valentes, no era fàcil, malgrat que en el fons, parafrasejant en Joan Margarit, no era lluny ni difícil:
El dormitori amb el llit fet,
la tauleta de nit amb el retrat
de la noia amb els ulls il·luminats
per un somriure.
Tot l'hivern sola i escoltant el mar.
(Joan Margarit, 'Tancant l'apartament de la platja')
Si tots nosaltres ho intentem, l'Alèxia no estarà tan sola, i pot ser una dia, ara llunyà, l'hivern deixarà pas a un estiu amb nova llum, un estiu amb llum pròpia.
Una forta abraçada,
Albert i Carme
